dilluns, 25 de maig de 2009

La Plaça de les Glòries Catalanes (II)

Segon projecte de reforma (1966-1987)
Cinc anys després de la seva inauguració, va decidir-se enderrocar aquella obra inacabada que ja no podia donar més de sí per canalitzar el trànsit. Tanmateix, els conductors no van patir en soledat la mala planificació i execució de l'obra: cal fer esment de la pèssima construcció dels passos subterranis amb què els vianants havien de creuar les vies del tren, que s'anegaven amb freqüència i obligaven la gent a travessar les vies saltant per sobre dels rails o a fer una volta llarguíssima per arribar, per exemple, al metro. I la promesa urbanització i l'ajardinament de la plaça era encara un somni força improbable. El nyap no tenia excusa possible i la mateixa premsa de l'època va criticar-lo (molt mesuradament, és clar). De tota manera, és interessant llegir com es va recórrer al sentiment d'inferioritat i de retràs tecnològic tan propi d'aquells temps per justificar l'injustificable: "En otras ciudades del extranjero, mucho más avanzadas que nosotros en materia de obras públicas, también se han derribado trabajos similares al de la plaza de las Glorias Catalanas" (La Vanguardia 05.01.1966). O sigui, que no passava res per aixecar i, tot seguit, tirar al terra una inversió de vint-i-cinc milions de pessetes de l'època. A Europa també ho feien i a Europa eren molt més llestos que nosaltres. Però no havíem quedat que aquesta obra havia meravellat els urbanistes estrangers tan sols uns anys abans?
Dels vint-i-un projectes presentats, l'escollit per a la "nova" plaça de les Glòries era molt ambiciós (mireu el següent esquema).

Projecte de l'any 1966 per a la reforma de la plaça de les Glòries. En aquest projecte, la Diagonal es perllonga cap al mar (dibuix: La Vanguardia).

Aquest projecte va coincidir en el temps amb l'anomenat Pla de la Ribera, que pretenia revitalitzar la façana marítima de la ciutat des del port fins el Besòs (dos dels joves gestors del projecte eren Narcís Serra i Miquel Roca, per cert). Com a efecte secundari d'aquesta l'obertura de Barcelona al mar, s'esperava que el centre de la ciutat es desplaçaria cap a la plaça de les Glòries. Com que la reforma de la plaça també volia fer-se coincidir amb la transformació de la Gran Via (llavors rebatejada com avinguda de José Antonio) en una autopista cap al Maresme, els treballs no van iniciar-se fins l'abril de 1972. Això sí, van acabar-se en el tems rècord de 75 dies. Podeu observar una foto de la nova plaça l'any 1973 i comprovar les diferències entre l'escalèxtric que s'havia projectat i l'obra definitiva:

La plaça de les Glòries l'any 1973 (foto:La Vanguardia).

Aquesta plaça de les Glòries era travessada per dos ramals viaris elevats i un pont metàl·lic pels vianants (que va guanyar un premi europeu de disseny l'any 1975). Un jardí de sis hectàrees va construir-se en un dels costats de la plaça poc després, amb un riu artificial i un parc infantil. Aquest jardí va tenir prou bona acceptació per part dels veïns del barri, tot i que la proximitat de l'escalèxtric i la presència habitual de venedors ambulants l'enlletgien.

La plaça de les Glòries l'any 1983 (foto:La Vanguardia).

De qualsevol manera, i similarment amb la reforma anterior, aquesta nova ordenació de la plaça tan sols tenia com a objectiu fluidificar el trànsit. Difícil de crear a peu, bona part de la plaça continuava sent una terra de ningú sense cap continuïtat urbanística amb les zones del voltant, que contribuïa a separar més que a unir. Les vies del tren continuaven sent un obstacle de primer ordre per a una nova generació de vianants. El Pla de la Ribera mai va tirar endavant, i el centre de la ciutat no es va moure ni un metre cap a la dreta de l'Eixample. A finals del vuitanta, semblava que la plaça havia arribat de nou al seu límit de gestió dels trànsit. Mancada de qualsevol atractiu pel ciutadà, l'obra va quedar sentenciada quan el 1986 en Samarach va pronunciar aquell “Barcelona” que va situar la ciutat en el punt de mira del món.

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.