Cantonada del Passeig de Sant Joan amb Provença

La imatge antiga és aproximadament del 1930. La imatge moderna és d'avui mateix (com sempre, cliqueu per ampliar). Apart de la (desapareguda) torre que es veu a mig terme i dels bancs enrajolats (algú sap quan van treure'ls?), aquesta foto m'ha fet pensar en el projecte de reforma de la Diagonal. Segons alguns, aquest projecte posa en perill el frondós arbrat de l'avinguda, que és una de les seves característiques principals. M'imagino que va haver una època que la Diagonal va estar poblada de fileres d'arbres jovenets i esquifits, com els de la foto antiga, que molts i molts anys després han donat lloc la volta verda que avui coneixem i estimem. Si algú de fa cent anys pogués veure la Diagonal ara, segur que exclamaria: “Carai! Quina meravella!”. Per això em sabria molt de greu que substituïssin els arbres centenaris per arbres joves que trigaran dècades a assolir la presència que la Diagonal demana. Fixeu-vos en els dos arbrets que hi ha rere el banc en la foto antiga: probablement són els dos arbres ben gruixuts de la foto actual.

Per últim, no m'he pogut resistir a comprovar com quedarien els bancs en l'actualitat:

Fira de Santa Llúcia

Fira de Santa Llúcia, als voltants de la Catedral. Hivern de 1930.

La dècada que vam viure perillosament

Com comentava en el post anterior, els anys vuitanta van ser uns anys molt foscos per a Barcelona en l'aspecte de la seguretat ciutadana. L'augment dels furts, els robatoris amb o sense violència, els atracaments a comerços i fins i tot als bancs va disparar totes les alarmes. Va ser el temps del navajeros i els kinkis. Segurament molts dels que llegiu aquestes línies vau viure aquells temps i hi podríeu dir la vostra (i us convido a fer-ho, és clar!). Aprofitant el rebrot mediàtic del tema de la inseguretat a Barcelona, he fet un breu repàs a aquells dies.

Aquell brot d'inseguretat de fa trenta anys no va ser casual, sinó que va ser fruit d'una problemàtica social per sempre lligada a l'immediat postfranquisme: l'abús de les drogues dures, i en especial de l'heroïna. Des de finals dels setanta, l'increment en el consum d'heroïna havia anat creixent sense parar a moltes ciutats espanyoles, aparellat amb un increment de la delinqüència. Els primers casos de consum d'heroïna a Barcelona van detectar-se l'any 1975. Eren casos esporàdics, desvinculats dels ambients marginals més típics d'aquells temps (prostitució, petita delinqüència). Probablement per aquest motiu les autoritats no van fer-ne gaire cas.

Uns anys més tard, el 1982, la Conselleria de Sanitat publicava una estadística esfereïdora: el 2% dels joves catalans entre els 16 i els 24 anys era consumidor d'heroïna i el número d'heroïnòmans de l'àrea metropolitana de Barcelona era d'uns quinze mil. A més, l'edat mitjana dels drogoaddictes era molt més baixa que feia uns pocs anys, moltes prostitutes hi estaven ja enganxades i existia una forta associació entre el proxenetisme i la compravenda de droga.

El món de la droga va arribar a tenir el seu propi gènere cinematogràfic des de finals dels setanta fins a mitjans dels vuitanta, amb pel·lícules com El Pico (ambientada a Bilbao), Navajeros (ambientada a Madrid) i Perros Callejeros (ambientada a Barcelona). Recentment el CCCB va dedicar una exposició a aquest gènere.

L'associació entre droga i delinqüència no va trigar a despuntar. L'any 1983, un ionqui necessitava 5000 pessetes diàries de mitjana per pagar-se la dosi. Donada la situació de marginalitat d'aquest col·lectiu, aquests diners se solien aconseguir il·legalment: bé a través de la venda de droga o bé a través del robatori. Així, la petita criminalitat va disparar-se i l'alarma social va apoderar-se dels barcelonins d'aquells anys. No va faltar qui va etiquetar la droga com uns dels "mals de la democràcia". Similarment, circulava alguna teoria que suggeria que les autoritats mateixes feien servir la droga com a mitjà de control del jovent.

L'any 1983, el consum d'heroïna ja es qualificava d'epidèmia per part de les autoritats. Es podia circumscriure en tres zones: en el Raval des del carrer Hospital fins la plaça de Catalunya, en Ciutat Vella des del carrer Ferran fins el port, i pels voltants de l'església de Sant Agustí Vell. En aquestes zones no era gens estrany trobar-se ionquis punxant-se als portals i adolescents (moltes vegades gairebé nens) inhalant cola en bosses de plàstic al carrer. A la Ciutat Vella, aquestes escenes de degradació social van ser qualificades per un periodista com a "espectacle gairebé tradicional" (La Vanguardia, 13.04.84).

Titular de La Vanguardia del 23 de març del 1985. Cliqueu per ampliar.

El 1985 va crear-se una comissió (anomenada "Comisión Socías") per estudiar la situació. Entre altres conclusions, la comissió deia que la percepció social respecte a la inseguretat era exagerada, derivada en part de les campanyes mediàtiques. Tanmateix, les queixes de la ciutadania continuaven, i els sondejos municipals continuaven mostrant la "por a ser objecte d'un robatori o un atracament" com la principal por dels Barcelonins.

Es podria dir l'estiu del 1988 va arribar el punt d'inflexió en la història de l'heroïna a la ciutat. Aquell any va arribar a Barcelona una partida d'heroïna puríssima que va causar estralls entre els consumidors, arribant al xifres com els deu morts de sobredosi en només dotze dies. També aquell any van morir, per primera vegada, més toxicòmans de SIDA que de sobredosi (La Vanguardia, 20.07.88).

Escena captada per un periodista gràfic l'estiu del 1988: el noi amb un xoc per sobredosi (encara du l'agulla al braç) i la seva mare plorant al darrere (La Vanguardia, 19 d'agost del 1988).

Cap a mitjans dels anys 90, el número de delictes relacionats amb la droga va anar minvant. La por a ser atracat va caure a la tercera posició en les enquestes municipals del 1990 (tot i que el consum de droga va ascendir a la posició de principal preocupació ciutadana). Aquest descens s'explicava per l'èxit dels programes de dispensació de metadona (eufemísticament anomenats "programes d'atenuació de riscos") i a la labor policial contra els camells, sense oblidar els estralls que el consum continuat d'heroïna provocava en la salut dels addictes, que solien acabar víctimes de la sobredosi o la SIDA. A més, la bonança econòmica dels noranta va ajudar a combatre la marginalització d'alguns col·lectius.

Inseguretat

Cliqueu per ampliar.

Aquests dies ha revifat el debat periòdic sobre l'incivisme en la ciutat, aquesta vegada mesclant-se amb temes de seguretat (o millor dit d'inseguretat) ciutadana. Barcelona, com qualsevol altra urbs, no està lliure del fenomen de la delinqüència, que impacta més o menys en la vida del ciutadà segons les èpoques. Sol pujar en temps de crisi, o quan hi ha algun canvi en el panorama socioeconòmic de la ciutat (per exemple, l'arribada massiva d'immigrants en condicions precàries o dels turistes). És cert que la sensació actual d'inseguretat ha crescut entre els ciutadans, i que hi ha motiu perquè això sigui així. Però no seré jo qui salti amb allò de “això abans no passava”. Barcelona ha viscut èpoques molt negres en quant a inseguretat, molt pitjors que la que vivim avui. Aquí us deixo un plànol extret de La Vanguardia del 24 d'abril del 1984, on es desglossa la criminalitat en el barri de l'Eixample. Per molt malament que ens sembli ara la situació (prostitució descontrolada, carteristes al metro, tràfic de drogues), figures tan familiars fa vint anys com el navajero i el ionqui amb el mono sembla que han quedat (gairebé) relegades al món dels Quinquis dels 80.

La Reforma (III)

Els Encants de la plaça de Sant Sebastià

Dels molts llocs que van desaparèixer amb la reforma, un dels més coneguts en la seva època (i més desconeguts avui en dia) va ser la plaça de Sant Sebastià, que va allotjar durant molts anys el mercat dels Encants (el mateix que avui es troba en la plaça de les Glòries).

En origen, en la plaça de Sant Sebastià van establir-se els fusters que treballaven per a les drassanes. Era una situació molt convenient atesa la proximitat amb la muralla de mar, i molts dels fusters treballaven a recer dels porxos (o voltes) de la plaça. D'aquesta activitat va quedar el nom del carrer de la Fusteria, que encara existeix. Llavors els porxos es coneixien com les voltes d'en Guaité i la plaça com la plaça del Dressanal. La plaça canviaria de nom unes quantes vegades, dient-se durant un temps plaça del Vi i plaça de la Font de l'Àngel, fins acabar amb el nom de plaça d'Antonio López. No obstant, la proximitat del convent de Sant Sebastià va fer que gairebé tothom l'acabés coneixent amb el nom del convent. Fins i tot els plànols d'aquella època s'hi referien de vegades com a plaça de Sant Sebastià i de vegades com a plaça d'Antonio López. Des del 1835, el convent havia estat cedit a la Junta de Comerç i s'hi trobava l'Escola de Nàutica.

Modificacions en la zona als voltants de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) arran de la reforma. Els edificis conservats estan en groc, els edificis nous en verd i els edificis desapareguts en vermell. L'u encerclat indica l'edifici del convent de Sant Sebastià. El plànol base és de la Barcelona actual.

Cap a mitjans del segle XIX aquella plaça ja acollia el mercat dels Encants, que no era gaire diferent dels actuals Encants Vells. Alguns botiguers continuaven aprofitant els porxos (ja coneguts com les voltes dels Encants) i d'altres aixecaven parades en la plaça mateixa. Igual que avui, s'hi venien majoritàriament trastos vells, encara que també s'hi podia trobar gènere nou. Hi havia a més un comerç molt important de llibres rars i de segona mà. La proximitat d'aquest mercat al port i a l'estació de França el feien molt actiu.

Les voltes dels Encants. En la foto de l'esquerra, la plaça de Sant Sebastià mirant cap el carrer del Consolat, amb el convent que s'entreveu a la dreta. La foto de la dreta està feta ja des de l'inici del carrer del Consolat cantonada amb el carrer del Rosari (l'edifici que s'hi veu és el que quedava al fons en l'altra foto). Totes dues fotos són de principis del segle XX.

A partir del 1880, els successius plans de reforma de la ciutat van decidir l'Ajuntament a traslladar els Encants a algun punt de l'Eixample. Igual que passa amb molts mercats de segona mà, als Encants s'hi aplegaven personatges ombrívols i algunes mercaderies tenien un origen dubtós, cosa que generava queixes entre els comerciants i els veïns de la zona. Assabentat del trasllat, un articulista de l'època deia: "El sinfin de trastos viejos y sucios expuestos en casetas entoldadas con tela más sucia y vieja que los trastos, daba á la plaza de Antonio López un aspecto repugnante y constituía un foco de infección peligroso a la salud" (La Vanguardia, set d'abril del 1888). El trasllat va ser un procés lent, que va allargar-se durant anys.

Interior de les voltes dels Encants a principis del segle XX.

Per tant, el trasllat dels Encants fora de la plaça de Sant Sebastià va començar realment tres dècades abans de la construcció de la via Laietana, tot i que l'activitat comercial no abandonaria els porxos fins el darrer moment. Els venedors es disgregarien per diferents punts de la ciutat, sobre tot per la part posterior de les Drassanes i cap al nou mercat de Sant Antoni (i els carrers dels voltants). Més tard, alguns d'aquests marxarien cap a la plaça de les Glòries. L'any 1909, l'inici de les obres de la vi Laietana acabarien amb les voltes dels Encants i l'edifici del convent de Sant Sebastià.

Enderroc dels edificis on es trobaven les voltes dels Encants. Al fons de la foto de la dreta encara es veu el convent.

Enderroc del convent de Sant Sebastià. Al fons es poden veure les cases d'en Xifré, que encara existeixen.

Totes les fotos pertanyen a l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat.

La Reforma (II)

Com vaig comentar en l'entrada anterior, és d'agrair que l'Ajuntament de Barcelona tingués la voluntat de conservar escenes de la vida en els carrers que desapareixerien. El concurs que va organitzar-se amb aquest motiu incloïa fotografia però també dibuixos i pintures. Entre els dibuixos, van destacar les cinquanta làmines a carbó obra de Dionís Baixeras (excel·lent artista que, a més, era germà d'un dels ideòlegs de la reforma, Àngel Baixeras). Deien que les obres de la futura via Laietana avançaven tan de pressa que algunes vegades en Baixeres es presentava al carrer que havia de dibuixar i ja només quedaven runes.

Dibuix dels enderrocs obra de Dionís Baixeras (font: Arxiu Històric de la Ciutat).

L'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona conserva la col·lecció de fotografies dels carrers desapareguts. Precisament aquests dies s'hi pot veure l'exposició Fotografia, Ciutat i Conflicte, que recull fotografies dels canvis socio-urbanístics de la Barcelona del 1909. Sorprèn el volum de la col·lecció: no les vaig comptar quan vaig anar-hi, però devia haver-hi més d'un miler de fotografies que documentaven tota mena de detalls urbans: edificis, porticats, cantonades, comerços, tallers, mil i un elements retratats i arxivats. La vida d'una Barcelona que ben aviat deixaria d'existir per donar pas a espais amples i edificis majestuosos. Mirant aquelles fotos, un es podia imaginar el dinamisme de la gentada anant amunt i avall dels carrers Riera de Sant Joan o Argenteria, els artesans treballant a peu de carrer, l'ambient angost i fosc de les escales, les nits negríssimes en aquells carrerons. Després d'un estona fullejant fotos fa la impressió que es navega per un Google Street View de principis de segle. Amb tota aquella informació no costaria gens reproduir virtualment cadascun dels carrers desapareguts. Em pregunto si va existir alguna iniciativa pública similar quan van perllongar la Diagonal pel Poblenou o quan van construir el Fòrum.

De tota manera, aquest esforç de documentació va tenir les seves crítiques. Des d'alguns sectors va acusar-se tant als autors de les fotografies com als promotors del concurs de voler donar una imatge endolcida de la vida en aquells carrers, que era molt dura. Suposo que els artistes van deixar-se emportar per una mena de nostàlgia precoç i van prioritzar el sentimentalisme per sobre la crua veracitat. Però eren artistes, al capdavall, no periodistes!

Aquells 85 carrers condemnats no eren gaire diferents dels carrers veïns que han sobreviscut. Naturalment, ara els carrers son més nets (encara que de vegades no ho sembli), hi tenim més serveis i els comerços han canviat. Però no costa gaire passejar pels carrerons que creuen St. Pere Més Baix, per exemple, i viatjar mentalment cent anys enrere. Mirant les fotografies em va cridar l'atenció l'enorme quantitat de cartells enganxats en les parets d'alguns carrers. En aquells temps el cartell i el pot de cola eren un mitjà publicitari funcional i barat (i m'imagino que no devia haver cap normativa municipal que impedís aquesta mena de publicitat). També sorprèn la gran quantitat de nens que es veuen sols pel carrer (eren temps sense gairebé trànsit i major cohesió social als barris).

Evocadora fotografia del carrer d'en Mallà, ple de criatures.

Els enderrocs van deixar a la vista una Barcelona habitualment oculta. Van quedar a la vista les diferències entre les cases antigues (sense aigua ni gas ni moltes vegades patis interiors) i les de construcció més recent. En alguns edificis es podien apreciar els murs gruixuts i les restes de patis interior i de motllures que delataven el seu passat noble. Aquelles residències luxoses havien estat dividides amb el pas dels anys per reconvertir-les en modestos habitatges populars.

Edificis mig derruits durant la construcció de la via Laietana. Es pot apreciar les reduïdíssimes dimensions que solien tenir els habitatges d'aquella zona.

També van fer-se altres descobriments. L'enderroc dels immobles de la plaça de l'Oli (junt al carrer de les Tres Voltes) va descobrir una galeria subterrània que procedia de la plaça del Rei i continuava en direcció a Santa Catalina. Galeries subterrànies similars van descobrir-se durant la construcció de tota la via Laietana, algunes d'elles acabades amb maçoneria. La presència de gases tòxics acumulats va impedir-ne en alguns casos l'exploració. La construcció dels túnels del metro, paral·lela a la construcció de l'avinguda, va suposar la seva destrucció.

Situació i fotografia de la plaça de l'Oli (font del mapa: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Una altra foto de la plaça de l'Oli presa des de gairebé el mateix angle que l'anterior.

Per últim, fixeu-vos en la fotografia de dalt. Diríeu que el fons de la plaça és un cul de sac? De fet no ho és: hi ha una petita escletxa fosca que és l'inici del carrer de les Donzelles (que unia la plaça de l'Oli amb el carrer de la Tapineria). Aquest carrer tenia fama de ser el més estret de Barcelona i també un dels més poc higiènics: el deficient clavegueram que corria just per sota del carrer feia que els mals olors fossin permanents.

Totes les fotos provenen de l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat.

La Reforma (I)

La història de la construcció de la via Laietana és molt coneguda. Va tractar-se d'una de les obres públiques més importants en la Barcelona del segle passat, que va modificar profundament la fesomia de la ciutat antiga i que obligar a desplaçar milers de persones. La ciutat hauria d'esperar-se fins les obres olímpiques i post-olímpiques dels anys vuitanta i noranta per veure una altra intervenció urbanística d'aquelles dimensions.

Fins el segle XX, el que avui coneixem com a Ciutat Vella era una teranyina de carrers estrets i foscos, amb escassos espais oberts. Si fem una volta pels voltants del carrer Princesa o la plaça de Sant Jaume tindrem una idea de l'ambient que s'hi devia respirar cent anys enrere. Aquella densitat urbana era resultat de la necessitat gairebé desesperada d'espai que tenia Barcelona: una ciutat ben viva, que creixia i creixia en número d'habitants però que no podia créixer horitzontalment degut a les muralles. Quina solució es va trobar? Doncs les remuntes, les volades, els carrerons estrets, les places esquifides i les voltes que convertien alguns carrers gairebé en túnels. Qualsevol sistema d'aprofitament de l'espai era bo. Naturalment, una aglomeració tan gran de persones comportava greus problemes de salubritat i seguretat pública.

A partir de l'any 1854, l'enderroc de les muralles i la construcció de l'Eixample van suposar un respir per a aquella Barcelona gairebé asfixiada, alhora que van iniciar un procés de transformacions urbanístiques que durarien dècades i que canviarien per sempre l'aspecte de la ciutat.

Probablement, els habitants d'aquells carrerons de la ciutat vella van pressentir aviat una amenaça sobre el futur de les seves llars. M'imagino que més d'un alçava la vista per contemplar el seu carrer i pensava: "Quant durarà, tot això?". I és que en el seu famós "Pla de Reforma Interior y Ensanche" de 1859, Cerdà ja va preveure obrir tres grans vies en la ciutat vella: dues entre l'Eixample i el mar (perllongant els carrers Muntaner i Pau Claris) i una transversal entre Montjuïc i el parc de la Ciutadella. Aquesta proposta cerdiana va ser represa en el pla de Baixeras (aprovat el 1889). Per sort pels veïns de la zona, les dificultats econòmiques i els problemes legals que suposaven les expropiacions van mantenir el projecte paralitzat durant molt de temps. De fet, va ser necessària una modificació de la llei d'expropiacions per ajudar a desencallar el procés.

Projecte del pla Cerdà (i posteriors) per a la construcció de tres grans avingudes en la Barcelona vella (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

A principis del segle XX, l'alcalde Domènec Sanllehy qui va decidir tirar endavant el projecte de la Reforma. De les tres vies proposades es començaria per l'anomenada Gran Via A (després coneguda com a via Laietana gràcies a Francesc Carreras Candi). Aquesta immensa obra, deien, suposaria enormes beneficis per als ciutadans. Per una banda, l'Eixample era ja una realitat puixant i es necessitava una artèria que el connectés directament amb el port. Això facilitaria el trànsit de mercaderies i, en definitiva, la prosperitat de tota la ciutat. Per altra banda, una avinguda de vint metres d'amplada sanejaria i modernitzaria una zona històricament molt degradada (cal recordar que, en aquells temps, fer de Barcelona una capital "moderna" era gairebé una obsessió). Naturalment, hi havia un tercer motiu molt més oficiós: facilitar a la policia i l'exèrcit endinsar-se en un sector de la ciutat amb una població potencialment subversiva (Barcelona era una ciutat socialment molt agitada aquells dies). Les expropiacions van començar a negociar-se immediatament. L'obra va adjudicar-se al Banc Hispano-Colonial l'any 1907.

Tractant-se d'un projecte de tal envergadura va córrer molta tinta, amb alguns intel·lectuals posicionant-se a favor i uns altres en contra. Curiosament, el poeta Joan Maragall va posicionar-s'hi absolutament a favor malgrat que s'havia criat en els carrers que serien destruïts. Com es pot llegir en La ciudad de Ensueño: "Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue ciudad vieja. [...] Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, y me lo llevo dentro; por mi, ya pueden derribarlo".

El dimarts 10 de març del 1908 s'havien aixecat cinc tribunes entre els carrers Ample i Consolat, des d'on les més altes autoritats assistirien a l'inici de les obres. El mateix rei Alfons XIII, empunyant un pic cerimonial, va dirigir-se al portal del número 71 del carrer Ample (la casa del marqués de Monistrol) i va fer-hi saltar algunes pedres. Passaven deu minuts del migdia. Després va sonar la banda municipal i van desfilar brigades d'obrers engalanats per a l'ocasió. La Reforma havia començat.

Fotografia de la cerimònia d'inici de les obres de la Reforma (font: La Vanguardia)

Van expropiar-se 270 finques, van destruir-se o mutilar-se molts carrers i entre dos mil i deu mil persones van ser desnonades. Els propietaris i els industrials de la zona van pressionar per embutxacar-se bones compensacions, però les persones més modestes moltes vegades van veure's al carrer sense veure ni un ral.

Va ser la protecció del patrimoni artístic i històric el que va semblar preocupar més a la intel·lectualitat catalana. Entitats com la Unió d'Artistes, l'Associació d'Arquitectes i el Centre Excursionista de Catalunya van demanar a l'Ajuntament que es fes el possible per salvar els elements de valor arquitectònic amenaçats per les obres. (Alguns d'aquests elements no estaven ni tan sols catalogats per trobar-se en l'interior d'habitatges particulars, per exemple alguns fragments de la muralla romana). Personalitats de la talla d'Antoni Gaudí van adherir-se a aquestes peticions. En Gaudí va aprofitar, per cert, per carregar contra Cerdà i els defensor de les línies "rectes i pesades" com a solució urbanística per a la ciutat (Diari de Barcelona, 10 de novembre del 1908). Amb una sensatesa poc usual, l'Ajuntament va atendre aquestes peticions i va anomenar una "Delegació investigadora i de vigilància de les obres de la Reforma" que catalogués el patrimoni de valor històric i artístic que es veuria afectat per les obres. Pel que sembla, aquesta delegació va fer la seva feina tan a consciència que el Banco Hispano-Colonial va protestar, adduint que la seva activitat endarreria les obres.

Gràcies a aquesta delegació va salvar-se (parcialment o total) patrimoni de tota mena, des de restes romanes i medievals fins a esgrafiats i balcons ornamentals. De vegades, els elements a conservar eren traslladats a un altre emplaçament, de vegades eren simplement arrencats del seu lloc original i emmagatzemats. Algunes de les peces que es van rescatar van donar lloc a l'embrió del que seria el Museu d'Història de la Ciutat. L'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda va ser l'únic gran edifici afectat que va romandre exactament en el seu lloc (originalment al número u del carrer de Sant Pere més Alt, després al número 50 de la via Laietana). Per cert que d'aquí van sorgir van ser les bases d'un moviment preservacionista que va proposar altres projectes per a la restauració (de vegades més aviar reconstrucció) d'edificis històrics de la zona. Alguns edificis emblemàtics de la zona no van arribar a salvar-se, per desgràcia. El palau del marqués de Monistrol, l'església de Santa Marta, l'edifici del gremi de calderers o els mateixos porxos dels Encants (tocant a la plaça de Sant Sebastià) van caure sota l'acció destructora de la piqueta.

La plaça de Sant Sebastià va ser un dels primers llocs a desaparèixer. Els porxos dels Encants (a l'esquerra) no es van poder salvar (font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

La via Laietana va construir-se per trams. A finals de juny del 1909 va inaugurar-se'n el primer, que anava de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) fins la plaça de l'Àngel. Enmig d'una gran expectació, les autoritats el van recórrer a peu encapçalades pel rei Alfons XIII i l'alcalde accidental Albert Bastardas. Explica en José Tarín-Iglesias que l'alcalde Sanllehy (dimitit feia poc) va assistir anònimament a la inauguració de l'obra que ell mateix havia promogut, com un ciutadà més. El segon tram s'estenia de la plaça de l'Àngel fins a Sant Pere més Baix. El tercer i darrer tram arribava fins a la plaça d'Urquinarona. Va inaugurar-se el 1913: la via Laietana estava ja completada.

De tota manera, haurien de passar uns quants anys més fins que la via Laietana adquirís l'aspecte que té avui. El seu primer edifici va ser el del Banc Hispano-Colonial (no podia ser d'una altra manera), erigit en el número tres. Però va ser arran de l'Exposició Internacional del 1929 que es va promoure aquesta nova via com un aparador d'edificis monumentals a l'estil de les grans avingudes de París. (A més, aquestes grans construccions amagaven convenientment els immobles més degradats de la Barcelona antiga). Va ser també en aquesta època quan va popularitzar-se el nom de via Laietana entre els barcelonins. Durant molt de temps es va conèixer aquesta via com "l'avinguda de la Reforma" o simplement com "la Reforma". Com recorda el periodista José Tarín-Iglesias, els seus pares i els seus avis "Hablaban de ir a la Reforma y de que venían de la Reforma" (La Vanguardia, 15 de març del 1968). Com a anècdota, en la pàgina web de l'Ajuntament s'assenyala que el darrer solar buit va edificar-se l'any 1958.

Imatge aèria de la via Laietana l'any 1926 (font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

Les dues altres vies que havien d'entrecreuar la Barcelona vella no van arribar a completar-se mai. La Gran Via B (que connectava el carrer Muntaner amb el port) ha quedat a mig fer amb la construcció del passeig de Drassanes i la rambla del Raval, tot i que és un projecte encara cobejat per l'Ajuntament. De la Gran Via C (de Montjuïc al parc de la Ciutadella) també tenim alguns bocins, com l'avinguda de la Catedral i l'avinguda Francesc Cambó.

En total van ser 85 els carrers de la Barcelona vella que van desaparèixer totalment. Per la seva sensibilitat vers aquell tros de la ciutat sentenciat a mort, algunes actuacions de l'Ajuntament de Sanllehy resulten sorprenents vistes avui en dia. Per exemple, l'Ajuntament va promoure concursos de pintura i fotografia per retratar els carrers que desapareixerien. Els fotògrafs van recórrer els carrers gairebé metre a metre, plasmant per sempre amb les seves càmeres una Barcelona que aviat deixaria d'existir. (Que jo recordi, en cap de les obres faraòniques dels darrers temps s'ha promogut institucionalment una mesura similar). Gràcies a això, ara tenim una documentació de gran valor sobre aquella Barcelona desapareguda. A aquells carrers que probablement no us sonaran de res és als que dedicaré algunes entrades d'aquest blog durant les properes setmanes.

De moment us deixo aquí dos plànols de la Barcelona del segle XIX on es pot veure com era el traçat dels carrers desapareguts (cliqueu-los per ampliar, perquè són molt grans). Són del 1866 i el 1878, respectivament (podeu veure quins carrers van canviar de nom?). Tots dos han estat obtinguts del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Detall del plànol de Barcelona del 1866

Detall del plànol de Barcelona del 1878

Us deixo també uns links interessants:
La via Laietana en el fòrum d'urbanisme Skyscrapercity
La història de la via Laietana a la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona
Repàs a la història de la via a càrrec d'en Lluís Permanyer

Plaça de les Glòries, 1965

Aquesta és una foto (extreta de La Vanguardia del 22 de maig del 1965) que no vaig arribar a incloure en la història de la plaça de les Glòries. Apart del fet luctuós que il·lustra, la foto també permet veure com de negligent havia estat el desenvolupament de la plaça en aquells anys, amb una “anella” elevada a mig construir que es tallava en sec (per una fotografia aèria de la plaça, cliqueu aquí). La fotografia és obra del (mític) fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas.

Carrer del Forn de la Fonda

Aquí teniu una foto comparativa del carrer del Forn de la Fonda, a Ciutat Vella. La foto antiga està datada l'any 1945 i s'hi por veure com era el carrer fins fa poc: un carreró sense sortida fosc i humit, perfecte per ambientar-hi una pel·lícula de misteri. Des de molt antic, a l'edifici que tancava el carrer va haver-hi una fonda (d'aquí el nom del carrer, que sembla que originalment es deia simplement “de la Fonda”). L'any 2005, l'Ajuntament va aprovar un pla d'enderrocs per obrir la part posterior del carrer, connectant-lo així al carrer Fonollar i la plaça de Sant Cugat. En la foto actual pot apreciar-se la diferència. Si us hi fixeu, veureu que de l'antic edifici de la fonda només roman una biga que travessa encara l'amplada del carrer (la podeu veure al fons del carrer, una mica per sobre de la noia que va caminant). De tota manera, i malgrat la millora que deu haver-ne suposat l'obertura, l'estat de degradació dels edificis fa pensar que probablement no s'hi ha fet cap mena de reforma important des de fa molts i molts anys. Em sembla que l'escrostonament de la paret de la dreta és el mateix que ja hi havia sis dècades enrere (potser una mica empitjorat i tot).

(Font de la foto antiga: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Cliqueu-hi per ampliar-la.

Panoràmica (I)

Vista aèria de Barcelona cap el 1880. Les muralles ja eren un record i Barcelona tot just començava a expandir-se cap a Collserola (afermant-se en la famosa política urbanística "d'esquenes al mar"). En primer pla es pot apreciar com la Barceloneta quedava en bona part aïllada de la ciutat vella per les vies fèrries (dels trens de l'estació de França i dels mercaderies que anaven als dipòsits del port). També s'hi pot veure la plaça de toros de la Barceloneta (anomenada "El Torín"). Era la més antiga de la ciutat i va ser derruïda el 1944 (després de vint anys d'inactivitat). El parc de la Ciutadella gairebé s'acabava d'estrenar: el terreny de l'antiga fortalesa va ser donat a la ciutat el 1869 i les obres per transformar-lo en parc públic van començar el 1873 (i conclourien el 1888, any de l'Exposició Universal). Diria que en la imatge es pot veure la cascada d'en Fontserè, que va quedar enllestida el 1881. (Com sempre, cliqueu per ampliar).

(No he pogut trobar informació sobre l'autor de la litografia, que va ser editada per la impremta de C. Verdaguer i Cia.)

Cantonada de Balmes amb Pelai

Foto comparativa de la cantonada de Balmes amb Pelai. La foto antiga és del 1930. Com a curiositat, la parada d'autobusos encara és al mateix lloc després de gairebé 80 anys (i s'hi atura el bus turístic, a més a més). M'ha cridat molt l'atenció la botiga “Calçats Minerva” que hi ha en els baixos de l'edifici. No només ja no existeix, sinó que la fesomia de l'edifici està totalment canviada. Va ser enderrocat aquest edifici en algun moment i tornat a construir?

El passeig de Sant Joan

Aquí teniu una foto de les obres de perllongament del passeig de Sant Joan cap a la vil·la de Gràcia (llavors ja annexionada a Barcelona). En concret, la foto ens mostra els treballs d'enderrocament de les cases situades en el carrer de Sant Isidre l'estiu del 1907. Aquest carrer va desaparèixer completament (suposo que com molts d'altres) i el passeig quedaria finalment allargassat des de l'Eixample fins la Travessera. Per encertar-la amb la foto comparativa m'he fixat en l'edifici amb dues tribunes que apareix en l'horitzó, una mica cap a l'esquerra. Diria que és l'edifici que encara s'aixeca en la cantonada del passeig amb el carrer Provença (tot i que en la foto actual queda tapat pels arbres).

La Plaça Nova (II)

Les torres de la Plaça Nova l'any 1820 (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Tot i que aquest blog tracta sobre la història recent de Barcelona (i per "recent" vull dir de mitjans del segle XIX fins a avui), no em puc resistir a deixar-vos aquí una altra panoràmica de les torres de la Plaça Nova. Aquesta il·lustració es obra d'en Guillaumot de Lemaitre i està datada al 1820 (probablement es tracti del mateix autor del gravat de l'entrada anterior). Per cert que, pel que sembla, l'arcada entre les dues torres va ser enderrocada l'any 1823: només tres anys després de fer aquest dibuix!

La Plaça Nova

Darrerament he ensopegat amb unes quantes fotos i gravats de la Plaça Nova en diferents èpoques (totes elles mirant cap el Portal del Bisbe, el seu punt més distintiu). Les he recollit totes per fer-hi una comparativa amb l'aspecte actual de la plaça agafada si fa no fa des del mateix angle. (En alguns casos no vaig tenir la precaució d'anotar l'origen de les fotos, tot i que estic gairebé segur que les vaig trobar via Altres Barcelones, Fotos de Barcelona o a l'Antiquari). He ordenat les imatges cronològicament (com sempre, podeu clicar-les per ampliar-les).

Gravat de l'any 1820 (llavors la plaça acumulava gairebé cinc-cents anys d'història!). Fixeu-vos en l'arcada que hi havia entre les dos torres. No era d'origen romà ni medieval, encara ho pugui semblar per la sensació d'antiguitat que transmet el gravat: va ser construïda al segle XVII. Fixeu-vos també que la torre de l'esquerra ja llavors lluïa la capelleta de Sant Roc, en el mateix lloc on és ara. A l'esquerra també podeu veure els edificis que ocupaven el que avui en dia és l'inici de l'Avinguda de la Catedral. I, efectivament, no hi ha ni rastre de cap aqüeducte romà. El gravat està extret del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fotografia de l'any 1870. Fotografia de Joan Martí, extreta del seu llibre “Belleses de Barcelona”. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Fotografia de l'any 1921.

Fotografia de l'any 1942. Els edificis que tancaven la plaça per l'esquerra encara hi són (no serien enderrocats totalment fins l'any 1962). A alt a l'esquerra sobresurt una de les torres de la Catedral. En el primer gravat no es veu perquè les dos torres laterals de la Catedral no van quedar enllestides fins l'any 1913.

Finalment, una imatge de la Plaça Nova i l'Avinguda de la Catedral l'any 1957. Els edificis que separaven la Plaça de la Catedral de la Plaça Nova tot just s'estaven enderrocant.

Els urinaris públics de Barcelona

Aquesta entrada la començaré amb una batalleta: un dia de mitjans dels anys vuitanta (devia jo tenir uns deu anys) creuava la plaça Urquinaona quan, de sobte, vaig sentir la necessitat d'anar al lavabo. Tan urgent devia ser aquella necessitat que la meva mare va descartar entrar en un bar i va decidir que ens ficaríem als urinaris soterranis de la plaça. Suposo que va decidir-ho una mica a contracor, conscient de la fama que aquells establiments tenien: de llocs sòrdids i bruts, fins i tot perillosos. En la meva innocència, em va semblar bé. Segur que va dur-se una gran sorpresa en baixar les escales: els urinaris masculins eren una sala ampla i circular, enrajolada de blanc i blau i envoltada d'un perímetre de portes, totes idèntiques. Fins i tot diria que l'enrajolat tenia alguna pauta modernista, tot i que no n'estic segur. Tenia un aire una mica de lloc de fantasia. No es veia ni brut ni deixat, ni hi havia males olors. No hi havia ningú més tret de nosaltres i una dona que se'n cuidava. En aquell moment no vaig donar cap importància a aquella visita; ara em sento afortunat d'haver-hi estat. Als anys vuitanta, aquell servei públic ja era un residu del passat i el seu ús era visiblement escàs. Els urinaris públics tancaven un rere l'altre i l'Ajuntament provava d'introduir paral·lelament urinaris mòbils en les voreres. Ironies del destí, el model d'urinari subterrani fet d'obra s'ha començat a recuperar darrerament. Així que avui tenim una entrada una mica escatològica, perquè faré una petita crònica dels urinaris públics de Barcelona.

En la Barcelona del segle XIX, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, ja que disposaven d'una latrina (habitualment situada sota l'arc de l'escala). Els primers dissenys d'urinaris públics daten d'uns projectes presentats a l'Ajuntament l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat. Poc desprès arribarien els urinaris prefabricats, dels quals el 1874 hi havia quaranta a disposició dels barcelonins (els barcelonins homes, s'hauria d'aclarir). La seva arribada va ser tota una novetat i es va veure com una alternativa força més higiènica a les latrines de les porteries, que sovint no tenien ni aigua corrent. Com a curiositat, el 1878 un empresari va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris amb un disseny d'un jove Antoni Gaudí. Per desgràcia, els urinaris no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.

Ja en aquells primers urinaris va veure's clar que eren un lloc ideal per posar publicitat. Els anuncis que s'hi penjaven complien dues funcions: anunciar productes i serveis (com és evident) i també dissimular en la mesura del possible un element urbà titllat de “poc decorós” per alguns.
A finals del segle XIX, arran l'Exposició Universal del 1888, van importar-se de França uns urinaris públics anomenats water-closets o vespasianes (de l'emperador Titus Flavi Vespasià, que va introduir els urinaris públics en Roma). Aquests urinaris eren quioscos circulars emplaçats en el carrer ("molt elegants", segons les cròniques de l'època) i encabien sis persones. Estaven situats en llocs cèntrics com l'Arc de Triomf, la plaça Universitat o la Rambla de Santa Mònica.

Urinari tipus quiosc de la darrera dècada del segle XIX. El lloc és probablement la plaça Medinaceli (foto: La Vanguardia).

Urinari prefabricat de la primera dècada del segle XX

En el context de revolta social de la Barcelona d'aquells anys, aquells quioscos no van lliurar-se de ser blancs del terrorisme. El dimecres 26 de desembre del 1906, es va col·locar una bomba en els urinaris públics de la Rambla de les Flors (llavors anomenada Rambla de les Bombes). La bomba va fer explosió a quarts de sis de la tarda, deixant un ferit greu. L'acció va ser atribuïda a una cèl·lula anarquista. Poques setmanes més tard va fer-se entrega a l'alcalde Domènec Sanllehy d'un plec de signatures perquè desaparegués aquell l'urinari "por motivos de ornato público y por la triste celebridad que ha adquirido últimamente" (La Vanguardia 12.01.07).

Qüestions d'inseguretat ciutadana apart, uns anys més tard va decidir-se que era molt més higiènic i (sobre tot) decorós soterrar aquella mena de serveis. El 1925, les ordenances municipals especificaven que els urinaris havien de ser sempre subterranis (i, alguns, gratuïts per als indigents). Els urinaris construïts de cara a l'Exposició Internacional del 1929 ja s'ajustaven plenament a aquests requisits. En general, els urinaris subterranis tenien una secció per a homes i una altra per a dones.

Aquells urinaris subterranis van tenir prou acceptació per funcionar durant bastants anys. De tota manera, el seu ús va anar minvant a mesura que la qualitat de vida en la ciutat millorava, de manera que van anar adquirint una progressiva mala fama de llocs marginals. A partir dels anys setanta van començar a desaparèixer, normalment davant la negativa de l'Ajuntament a renovar-los la concessió.

L'any 1984, l'Ajuntament va començar a instal·lar-ne uns de mòbils comprats a França, que funcionaven amb monedes. Van resultar tota una novetat, una mena de versió posada al dia de les vespasianes per a unes generacions que ja no les recordaven. No obstant, dels Jocs del 92 ençà, aquells nous urinaris públics van anar sent retirats de la ciutat. La raó que van argumentar les autoritats va ser el "mal ús" que se'n feia (referint-se a que molts ionquis els aprofitaven per punxar-s'hi), tot i que el cert és que el seu èxit va ser menor de l'esperat: el fet de ser un servei de pagament dissuadia a molts usuaris. Les "cabines" (com també se'n deien) van desaparèixer gairebé totalment a finals dels noranta (com a mínim una va romandre a Montjuïc fins fa poc). A tot això, els vetustos urinari subterrani de la plaça Urquinaona encara aguantaven. Construïts als anys vint, va acabar tancant l'any 1999.

Urinari de pagament dels anys 80 i 90 (foto: La Vanguardia).

Al tombant del segle XXI, Barcelona era una de les capitals europees pitjor preparades en aquest aspecte. Només durant celebracions que concentraven un gran número de persones (per exemple, les festes de la Mercè) s'instal·lava temporalment una bateria d'urinaris mòbils. També es mantenien alguns urinaris automàtics al costat d'algunes parades d'autobús, tot i que eren per a ús exclusiu dels empleats de TMB i, per tant, no es podrien considerar com equipaments públics.

Com a part de les mesures municipals contra l'incivisme, l'any 2005 van reintroduir-se alguns urinaris en les zones més turístiques, com la Rambla, la plaça de Sant Agustí o la plaça George Orwell, amb un gran èxit. Tot i ser estructures prefabricades, aquests urinaris estaven connectats al calvegueram. Entre aquests equipaments nous i els antics que encara aguantaven, a principis del 2006 hi havia 15 urinaris públics en la ciutat (sobre tot en parcs i jardins). Va ser aquell mateix any 2006 que va veure la construcció dels primers urinaris d'obra en cent anys: un sota la Rambla a l'alçada de la Plaça del Teatre i un altre sota el Convent dels Àngels. Construïts d'acer inoxidable "a prova de vàndals" (fins i tot els miralls són d'acer polit), els han arribat a fer servir 800 persones en un dia.

Non Stop: I Festival de Pop Rock de Barcelona

Anunci del festival en la premsa (font: La Vanguardia).

El mes passat va fer tretze anys de la punxada més espectacular en la historia dels concerts a Barcelona. Del 21 al 23 de juny del 1996 s'havia de celebrar el Non Stop - I Festival de Pop-Rock de Barcelona al Sot del Migdia de Montjuïc. Es tractava d'una mena de marató musical de 34 hores ininterrompudes de pop i rock, des de les 21:30 del divendres 21 fins a les set del matí del diumenge 23. L'arquitecte Daniel Freixas havia redissenyat el recinte del Sot del Migdia per poder acollir a uns quants milers de persones disposades a passar-s'ho bé i pernoctar-hi durant dots nits. La cosa prometia: els festivals musicals d'estiu tenien bona tirada popular, el cartell era prou bo (la majoria eren grups i intèrprets catalans i espanyols de renom i en David Byrne faria de mestre de cerimònies), els exàmens havien quedat ja enrere (o gairebé), la selectivitat s'havia acabat just el dia anterior i, sobre el paper, hi havia ganes de gresca. A més, el dia 21 de juny era el Dia Internacional de la Música. Va fer-se anuncis en tots els mitjans. Uns dies abans, l'organització anunciava que s'havien venut vuit mil entrades anticipades, cosa que gairebé garantia l'èxit d'un festival que costaria 90 milions de pessetes i que esperava atraure a vint mil persones.

Tanmateix, el divendres 21 a l'hora d'obrir les portes el Sot del Migdia era una esplanada absolutament buida. No era que s'hagués cancel·lat l'esdeveniment: els dos escenaris hi eren, amb els llums encesos i l'equip de so a punt; les tres barres hi eren, amb els tiradors de cervesa fresca i els cambrers fent temps; el bar “de descompressió” hi era, amb el seu cinema a l'aire lliure preparat; els lavabos, la taquilla, la consigna, el “núvol refrescant”, tot era a punt. Només mancava el públic. D'aquelles vuit mil persones que havien d'estar allà a punt per botar i cantar només hi havia unes vint a les nou del vespre, que van augmentar fins a unes vuitanta a l'hora de començar el primer concert. Deien que la taquilla només va vendre una entrada. Per acabar-ho d'adobar, en David Byrne va perdre l'avió i no podria obrir el festival. Malgrat tot, els organitzadors van decidir tirar endavant el concert. Potser esperaven que els posseïdors de les vuit mil entrades apareguessin de sobte?

El primer grup de la nit era una banda se Sarajevo anomenada Konvoi que va tocar davant d'un immens espai buit. Van seguir-los Los Rebeldes i, després, Nacho Campillo. Per aquelles hores va arriba David Byrne que va preferir no fer el ridícul i va abstenir-se sortir a l'escenari a inaugurar oficialment el festival. A partir d'aquí, es fàcil de preveure què va passar. Manolo Tena, que havia de sortir a l'escenari cap a la una de la matinada, ja no va sortir. Dues hores després, els organitzadors van suspendre el festival al·legant “causes alienes a l'organització”. Naturalment, les poques persones que havien pujat fins allà havien anat marxant i a aquelles hores a penes hi quedaven quatre gats.

Cares de desolació per part dels assistents i del mateix David Byrne (foto: La Vanguardia).

Què havia passat? El fracàs havia estat realment estrepitós: qualsevol bar musical reunia més gent un dissabte a la nit amb un cartell molt inferior. Els dies següents molts mitjans de comunicació van tractar el tema. Al programa El Terrat d'Andreu Buenafuente va trucar un noi que hi va anar i va explicar la seva experiència. “Podíeu haver quedat tots per sopar”, va ser el comentari d'en Buenafuente, referit al ridícul número d'assistents. Els motius adduïts pel fracàs del festival van ser: el model de festival (aquell mateix estiu hi havia d'altres de línia molt similar), la coincidència de dates amb la Festa de la Música (on hi participaven grups que també participaven al festival) i la proximitat de Sant Joan (que queia en dilluns i va fer que molts preferissin marxar de pont i estalviar per a la revetlla). Motius als quals s'havia d'afegir la situació del Sot del Migdia, que no és l'escenari més accessible de Barcelona. En qualsevol cas, tots eren motius perfectament previsibles. Resulta estrany que l'organització no els hagués tingut en compte, tot i que potser ningú no va pensar-se que la seva convergència acabaria afectant d'una manera tan negativa el festival. Realment, ningú no s'hauria pensat que un festival d'aquesta dimensió podria arribar a reunir a menys de cent persones. Va ser una cosa realment inaudita (va arribar a qualificar-se de "paranormal") i que va evidenciar la manera de fer poc escrupolosa dels organitzadors, que sabien amb antelació com anava la venda d'entrades. Les vuit mil entrades venudes eren, evidentment, una notícia falsa destinada a aixecar les vendes.