El Rompeolas (i II)

A l'acabament de les obres, el Rompeolas va quedar transformat en un llarg passeig, fins el punt de ser considerat com l'únic passeig marítim en condicions de la ciutat. Malgrat la publicitat mediàtica que aquest rentat de cara va tenir, algunes zones properes als molls eren encara un lloc solitari on de vegades es trobaven armes amagades, botins de robatoris o fins i tot cadàvers. La idea d'emplaçar el Real Club Náutico i el Club Marítimo a l'inici del Rompeolas no va tenir èxit ja que va decidir-se que aquell lloc era "remot i trist" (La Vanguardia, 13.06.1954).

Vista del Rompeolas des del far, després de la seva remodelació (foto: La Vanguardia).

El perllongament de l'espigó va suposar l'enderrocament del far l'any 1968. Per la mateixa raó, el restaurant Porta Coeli va haver d'emplaçar-se en un nou local, molt més ample, en l'extrem de la nova part de l'escullera.

Far en l'extrem del Rompeolas, derruït als anys seixanta (foto: La Vanguardia).

Durant els trenta anys següents no van produir-se grans canvis en la fesomia del Rompeolas, tot i que la seva popularitat entre els barcelonins va anar minvant. La propietària del Porta Coeli, Maria Teresa Ollé, culpava de la davallada de la clientela al canvi d'hàbits socials i les segones residències (La Vanguàrdia, 19.05.2000). Això sí, la popularitat del passeig va mantenir-se entre les parelles que hi aparcaven el cotxe buscant intimitat. Com a nota personal, als anys vuitanta jo hi havia anat unes quantes vegades a passejar amb el meu pare i guardo sobretot dos records del Rompeolas: les muntanyes groc-verdoses de sofre que hi havia a l'entrada i les fileres d'utilitaris amb els vidres coberts amb tovalloles i entelats per l'activitat que s'hi desenvolupava dintre.
Las Golondrinas també van patir una baixada de popularitat. El 1994, sota el reclam "Dina i navega" va proposar-se a locals i turistes un paquet que incloïa un passeig en Golondrina des del Portal de la Pau fins el Rompeolas amb dinar inclós al Porta Coeli.
Entrats els anys noranta va prendre's la decisió que més seriosament va afectar la fesomia del lloc: la d'obrir una nova bocana del port al dic de l'est, just al punt on començava el passeig del Rompeolas. Des de mitjans dels vuitanta que es parlava del projecte, que alleugeriria el trànsit marítim al preu de tallar completament l'accés al Rompeolas des del Passeig de Borbó. El 1997 va concretar-se un pla d'obres. Segons aquest pla, s'hauria d'accedir al rompeolas des del moll de Ponent per un nou pont llevadís de més d'un quilòmetre de longitud. Aquest accés quedava a molta distància del punt d'accés original i obligava a creuar una zona portuària poc amiga dels vianants, cosa que va aixecar de seguida les crítiques dels veïns de la Barceloneta i dels pescadors de la zona. Tanmateix, les obres van tirar endavant com sol ser habitual en aquests casos. El nou pont va inaugurar-se el juny del 2000, amb amb un mirador als seus peus anomenat Porta d'Europa.

Obres de la nova bocana, que tallava l'accés al Rompeolas des de la Barceloneta (foto: La Vanguardia).

Pel que fa al Porta Coeli, el nou accés terrestre va suposar el cop definitiu a la supervivència del restaurant. Els propietaris van decidir no renovar-ne la concessió, que caducava precisament l'any 2000. Van haver-hi uns altres restaurants al Rompeolas (com el Rocamar, situat just a l'inici de l'escullera), però cap de tan famós com el Porta Coeli.

Imatge de satèl·lit del Rompeolas avui. Compareu-la amb el plànol de l'entrada anterior (l'antic accés està assenyalat en vermell; foto: Google Maps).

Avui, el Rompeolas continua sent un passeig ben agradable de recórrer a la primavera o l'estiu, tot i que el nou accés fa bastant complicat arribar-hi i, en la meva opinió, li ha fet perdre atractiu. A més, la recuperació del litoral de la ciutat arran de les Olimpíades ha suposat una competència gairebé imbatible pel Rompeolas en termes d'oferta d'oci i, sobre tot, accessibilitat. Tot plegat em fa pensar que, si les coses no canvien (i molt), aviat el Rompeolas quedarà definitivament arraconat en la nostàlgia de la majoria de barcelonins, per sempre associat a l'olor del mar, el sabor dels musclos a la marinera o l'estretor d'un Seat 124.
Per acabar, us deixo aquí la lletra de la cançó Rompeolas de Loquillo (a qui reivindico des d'aquí com un dels cronistes "no-oficials" de la Barcelona moderna):

Lunes, Martes, Miércoles,
mirando hacia el mar.
Es un buen lugar para irse a olvidar,
coches policías detrás la ciudad.
Ojalá aquella rubia me mire al pasar.

Tú chica puedes vivir
una vida de hogar,
búscate un marido con miedo a volar.
No hables de futuro,
es una ilusióncuando el rocanrol conquistó mi corazón.
No hables de futuro
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.

Jueves, Viernes, Sábado,
sentado junto al mar.
Es un buen lugar para irse a olvidar.
Dejé a mi familia junto al televisor.
En el rompeolas aún se huele el sol.

Tú chica puedes vivir
una vida de hogar,
búscate un marido con miedo a volar.
No hables de futuro,
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.
No hables de futuro
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 28 de desembre del 2008.