Des dels llunyans temps de la famosa “muralla de mar” i fins les darreries del segle XX, les autoritats municipals de Barcelona sempre van considerar les platges no com un patrimoni de la ciutat sinó com una mena de pati del darrera, lleig i solitari, que només tenia interès per a les classes populars i on fer inversions equivalia a llençar els diners al mar.
Un pescador a la platja de la a Mar Bella, 1928 (font: A. Vilar Déu / Arxiu Històric del Poblenou).
La platja de la Mar Bella, al Poblenou, no va suposar cap excepció. A més, aquesta platja tenia algunes peculiaritats. Per començar, estava separada de la resta del barri per les vies del tren (que per cert formaven part del històric primer traçat ferroviari d'Espanya, de Barcelona a Mataró, inaugurat el 1848). El fet de tenir un únic pas a nivell, al carrer de La Junquera, suposava una barrera extra que hi dificultava l'accés i l'aïllava de la ciutat.
A més, l'any 1898, en plena guerra Hispano-Americana, les autoritats van decidir construir una mena de búnquers de ciment en plena platja, davant la por a un possible desembarcament de tropes dels Estats Units a Barcelona (per inversemblant que soni!). Aquesta línia de fortificacions, d'un impacte visual demolidor, va esdevenir una de les característiques més cridaneres de la platja. Segur que molts poblenovins encara les recorden perquè s'hi van estar durant gairebé cent anys, cada cop més deteriorades.
Els búnquers de la Mar Bella, a l'esquerra, en una foto de l'any 1965 (font: Arxiu Històric del Poblenou).
Així, durant molt de temps, la platja de la Mar Bella (llavors també anomenada com “Mar Vella”) va ser fonamentalment el lloc de treball dels pescadors de l'antic barri del Taulat: allà hi aixecaven les barraques, reparaven les seves xarxes i hi atracaven les barques durant la nit. També s'hi veien alguns banyistes, tot i que durant molt de temps banyar-se va estar prohibit des de les set del matí fins el capvespre per raons de moral pública.
La platja més neta de Barcelona
Tanmateix, cap a finals del segle XIX van posar-se moda els banys de mar i començaments del segle XX la platja de la Mar Bella va ser descoberta com a lloc d'esbarjo. Des del 1881 existien els banys La Martinense, i l'any 1912 van obrir-se els Banys de la Mar Bella i tot seguir van instal·lar-s'hi nombrosos merenderos. Els Banys de la Mar Bella van caracteritzar-se per una extensa campanya publicitària: podem trobar-ne anuncis l'any 1925 a la revista Poble Nou, on es promocionava la Mar Bella com "la platja més neta de Barcelona".
Es podria dir que, les dues dècades següents, la platja de la Mar Bella va viure la seva primera edat d'or pel que fa al seu aprofitament per part de la ciutadania. Fins i tot va proposar-se un projecte per aixecar-hi un passeig marítim amb balnearis, restaurants i fins i tot un aquari, que no va arribar a arrencar mai.
Banyistes a la platja de la Mar Bella, 1928 (font: A. Vilar Déu / Arxiu Històric del Poblenou).
Amb tot, la Mar Bella no era només un lloc de banyistes i pescadors. Si tenim en compte que des de finals del segle XIX tenia en un extrem pel barri de Pekín i, en l'altra, el Somorrostro (ambdos barris barraquistes) un pot suposar que la platja no va romandre aliena als assentaments de barraques. A més, el desenvolupament industrial del Poblenou durant els anys vint i trenta va anar acompanyat d'un increment progressiu de la brutícia a la platja, on anaven a parar les deixalles de moltes fàbriques.
Canvis dramàtics
La Guerra Civil va alterar substancialment aquesta situació. Els allaus migratoris que van succeir el conflicte bèl·lic (especialment a partir dels anys quaranta), combinats amb una política de desatenció municipal, aviat va convertir molts espais de la ciutat en un pati del darrere on abocar les deixalles de la ciutat, i no només materials. El número de barraques en la Mar Bella va disparar-se, exactament com va passar en el Somorrostro o en la muntanya de Montjuïc.
La combinació de barraquisme i negligència municipal va comportar la ràpida degradació de l'entorn. Els Banys de la Mar Bella van tancar als mateixos anys quaranta, després d'un temporal, i llavors ja eren pocs els que s'acostaven a aquell tros de costa per esbargir-se. Els veïns del barri del Poblenou van començar a percebre la seva platja com un lloc insegur. L'any 1949, per exemple, la premsa parlava dels esforços policials per "seleccionar entre els autèntics malfactors residents al barri i els treballadors honrats, suprimint els primers i garantint als segons que no s'ensorraran les seves barraques". La platja va quedar, en bona mesura, tancada al veïnat del barri.
Aspecte de la platja de la Mar Bella l'any 1965 (font: Arxiu Històric del Poblenou).
A aquesta situació s'ha d'afegir l'aparició de problemes sanitaris i mediambientals. A la platja van començar a acumular-se deixalles, a més de les runes de molts dels enderrocs que es feien a la ciutat. Com a exemple del paisatge depriment en què s'havia convertit la Mar Bella, citaré les paraules que va escriure en Xavier Berenguel tot just tornat de l'exili, el 1952: "L'endemà vaig experimentar ben bé imperiosament la necessitat de córrer al meu barri natal, en el qual havia viscut pràcticament fins a la vigília d'emprendre, com tants i tants, el camí de l'èxode. Rambla poblenovina avall, cap al mar d'aigua blava! Vaig creuar el pas a nivell. Al cap de poques passes vaig deturar-me amb el cor encongit. "On és la platja?", vaig sorprendre'm preguntant-m'ho en veu alta, indignat, adolorit fins l'ànima. La platja havia desaparegut soterrada per una repugnant muntanyes d'escombraries. L'havien convertit en un immens podrimener, en una monumental latrina que s'allargava fins més enllà de Bogatell".
I no era només a la terra on hi havia brutícia: les aigües del mar també mostraven un preocupant grau de contaminació. S'ha de tenir en compte que els mateixos rius Besós i Llobregat eren aquells dies poca cosa més que dues clavegueres a l'aire lliure al seu pas per l'àrea metropolitana. Un estudi municipal de l'any 1965 va revelar una concentració de bacteris fecals 250 vegades superior a la permesa en els populars Banys de Sant Sebastià, a la Barceloneta.
L'abocador
El barraquisme va perdurar a la Mar Bella fins a finals dels anys seixanta. Cap a mitjans dels anys setanta, la platja de la Mar Bella ja era gairebé un dels abocadors de la ciutat. Acollia una muralla de deixalles que arribava als sis metres d'alçada i els 150 metres de llargada, on els veïns del Poblenou havien calculat que s'acumulaven entre dos milions i mig i tres milions de metres cúbics d'escombraries (la revista Quatre Cantons va denunciar que la Mar Bella s'havia convertit en “l'abocador de la costa”). La proximitat del mar feia que a l'estiu l'ambient fos fètid, amb els insectes i les rates campant per tot arreu. Els únics passejants que s'hi veien eren indigents, alguns pescadors solitaris i persones que malvivien furgant entre les deixalles per trobar alguna cosa per vendre.
Una immensa muntanya de runa ocultava completament la platja, any 1970 (font: Pepe Encinas / Arxiu Històric del Poblenou).
Gent buscant ferralla a la platja, any 1973 (font: Arxiu Històric del Poblenou).
Pel que fa a la qualitat de les aigües, ni tan sols la inauguració de la depuradora del Bogatell, el 1972, les aigües d'aquella zona del litoral va poder arreglar el problema. El seu color tèrbol i la presència habitual d'estranyes escumes van trobar fins i tot un lloc en la premsa.
El pas a nivell del carrera de la Junquera, any 1974 (font: Arxiu Històric del Poblenou).
La recuperació
El 1975 l'Ajuntament va redactar un pla per reconvertir (avui en diríem gentrificar) algunes platges de Barcelona i convertir-les en les zones d'oci de la ciutat amb jardins, àrees recreatives i hotels. Aquest projecte, que no va arribar a quallar mai, va ser batejat per la premsa com a "Pla Copacabana". Tot un preludi del que seria la Vila Olímpica dues dècades més tard.
Els famosos búnquers l'any 1980, aprofitats com a habitatges (font: Agustín Larroya / Arxiu Històric del Poblenou).
Les vies del tren al seu pas per la platja, any 1980 (font: Agustín Larroya / Arxiu Històric del Poblenou).
Amb l'arribada de democràcia, les pressions de les entitats veïnals, més organitzades i combatives que mai, van fer-se notar de valent. Per fi, l'any 1980 l'Ajuntament, amb Narcís Serra com a alcalde, va prendre la decisió de sanejar aquell tros del litoral. Es va netejar la muntanya d'immundícia i s'hi van instal·lar serveis per als banyistes, dutxes, aparcaments i parcs infantils. El 28 de juny de 1981 va inaugurar-se oficialment la recuperada platja de la Mar Bella, un lloc diàfan i lluminós molt diferent a l'ermot insalubre que havia estat fins feia poc.
Reinaugurant la platja, any 1981 (font: Josep María Huertas / Arxiu Històric del Poblenou).
En aquest punt afegiré un apunt personal, ja que aquesta era la platja que jo freqüentava de petit amb la meva família, creuant amb molts altres banyistes el cèlebre pas a nivell del carrer de La Junquera (amb el seu xiringuito!) i buscant un lloc per estendre la tovallola en una sorra encara farcida de restes de rajoles i maons erosionats per l'acció del mar.
Tanmateix, la recuperació no era completa: les vies del tren continuaven separant físicament la platja de la ciutat. No va ser fins vuit anys més tard, amb la cita olímpica en l'horitzó, que es va elaborar un pla per transformar radicalment aquella zona, com a part del projecte municipal per atorgar a Barcelona gairebé quatre kilòmetres continus de platja.
Així, la nit del 27 al 28 de maig de 1989, el tram de vies que separava la platja de la resta del barri va quedar oficialment en desús. El desmantellament d'aquell tram de ferrocarril va suposar recuperar 18 hectàrees de platja per a la ciutat i la desaparició del cèlebre pas a nivell que tants i tants poblenovins havien hagut de creuar durant dècades per acostar-se al mar. Aquell mateix estiu van bolcar-se mig milió de metres cúbics de sorra marina sobre la platja per regenerar-la i evitar que les deixalles dipositades durant dècades afloressin empeses per les onades i l'erosió marina.
Renovant la sorra de la platja, any 1989 (font: Xavier Ripoll / Arxiu Històric del Poblenou).
I així arribem als nostres dies, amb la Mar Bella transformada en una platja en condicions i de fàcil accés, a poca distància de la Vila Olímpica i just al final de la rambla del Poble Nou. Segur que molts dels que avui en gaudeixen no poden pas imaginar-la com un forat de brutícia més enllà de les vies del tren, però així va ser durant molt de temps.
Enllaços web
http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2011/08/barcelona-mar-bella-1895.html
http://eltranvia48.blogspot.com.es/2013_08_01_archive.html
http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2011/08/barcelona-mar-bella-1895.html
http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20110705/54180899844/recuperada-la-mar-bella.html
http://bcnporcioles.blogspot.com.es/2011_02_01_archive.html
http://fotos.arxiuhistoricpoblenou.cat/palabras/Platges.+Platja+de+la+Mar+Bella.
http://projecteicaria.blogspot.com.es/2012/03/barraquisme-al-poblenou.html
http://www.memoriaveinal.org/mar_bella_platges_poblenou-sant_marti.php
http://www.bcn.cat/vignette/parcs_i_jardins/es/platges_historia.html
http://www.arxiuhistoricpoblenou.cat/historia-del-poblenou/
http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-330.htm
Publicacions
Mercè Tatjer. Els banys del oble Nou: oci marítim i espai industrial. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou, nº 7, 2003
Hemeroteca
El Periódico 01.06.1989
El Periódico 23.01.1983
El Periódico 09.07.1995
La Vanguardia 10.08.1949
La Vanguardia 29.07.1970
La Vanguardia 09.08.1972
La Vanguardia 13.03.1974
La Vanguardia 24.03.1974
La Vanguardia 24.01.1980
La Vanguardia 26.07.1982
La Vanguardia 14.05.1988
La Vanguardia 27.05.1989
