La Plaça de les Glòries Catalanes (I)

Fa uns mesos vaig llegir en un diari les declaracions d'un urbanista que qualificava la Plaça de les Glòries Catalanes com a un lloc "urbanísticament desgraciat". No vaig poder estar-hi més d'acord. Amb els anys, la Plaça de les Glòries ha esdevingut un dels símbols del nyap arquitectònic i la mala gestió urbanística, que l'han transformat en un espai perpetuament aïllat de la vida de la ciutat. Tres reformes fracassades durant la segona meitat del segle XX i una quarta actualment en marxa ho testimonïen (per no parlar de tots els projectes que mai van sortir dels despatxos). Si cregués en el paranormal, pensaria que la Plaça de les Glòries arrossega alguna mena de maledicció que la condemna a la grisor i la deixadesa malgrat trobar-se a pocs metres de la Diagonal i l'Eixample. Per aquests motius, i perquè vaig viure-hi a prop durant molts anys, he trobat que seria interessant fer una petita biografia d'aquest lloc tan particular. No he pretès fer-ne una tesi doctoral ni un article d'investigació: tan sols vull oferir quatre dades sobre les etapes més importants de la vida de la plaça (l'hemeroteca on-line de La Vanguardia ha estat un ajut extraordinari en aquesta tasca). Com que el resultat ha estat un text una mica extens, el dividiré en tres entrades. Potser (bé, segurament) hi hagi error o omissions, que seran corregits bon punt me'ls comuniqueu. També, si algú té alguna dada extra o alguna fotografia que consideri interessant, estaré encantat que me la faci arribar.

La plaça extrarradial (1859 - 1948)
En un principi, la Plaça de les Glòries ho tenia tot per acabar sent un lloc important de la ciutat. Així ho va preveure Cerdà en el seu famós pla del 1859. Emplaçada en la confluència de les tres avingudes principals de la ciutat: la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal (que es perllongaria de manera natural fins el mar), la plaça de les Glòries havia de convertir-se en el centre de la nova Barcelona racionalitzada.
Tanmateix, les coses no van anar ben bé com Cerdà havia projectat. El seu Eixample no va absorbir Ciutat Vella ni va estendre's cap a la dreta, engolint així la plaça. Ben al contrari, a principis del segle XX la plaça de les Glòries no era ni tan sols una plaça: era un immens descampat en l'extrarradi de la ciutat, creuat per les vies del tren i totalment negligit per les autoritats municipals. De fet, la plaça de les Glòries va inaugurar-se com a tal el dimarts 13 de maig del 1919, dins d'un pla per sanejar i urbanitzar els barris extrems de la ciutat. Urbanísticament parlant, la plaça era llavors percebuda com una mena de barrera entre l'Eixample i els suburbis de la ciutat. Aquest rol de "terra de ningú" quedava reforçat per diversos motius: les deficiències del transport públic, la inexistència d'un sanejament adequat (el clavegueram no va arribar a aquella zona de la ciutat fins el 1928) i, sobre tot, la mencionada presència de les les vies del tren. Combois (tant de passatgers com de mercaderies, de les línies del nord i de Saragossa-Madrid) creuaven amb molta freqüència la plaça i s'havien de superar mitjançant perillosos passos a nivell. Em pregunto si no va ser algun ciutadà atropellat qui va llençar sobre el lloc, puny enlaire, una maledicció que encara dura. En aquest espai tan poc esplendorós no mancava ni tan sols la prostitució. Com diu un veí de l'època: "Varias infelices mujeres se sitúan en dicha plaza y junto a la línea férrea, ofreciendo espectáculos que a toda costa la moral impone evitar" (La Vanguardia, 18.11.1925). Persontages ombrívols freqüentaven la plaça, on es produïen sovint arrestos. Com veieu, la degradació i la marginalitat han acompanyat sempre aquest indret, ara tan central, de Barcelona.
L'Exposició Universal del 1929 semblava que donaria un impuls a la urbanització de la plaça. De fet, van examinar-se'n els terrenys amb la idea d'ubicar-hi els pavellons dedicats a l'Exposició d'Indústries Elèctriques. Lamentablement, els problemes que suposaven les línies de ferrocarril no van poder resoldre's i aquests pavellons van ser instal·lats a Montjuïc.
Una decisió municipal que va contribuir a perjudicar més la imatge de la zona va ser l'emplaçament de la Fira Bellcaire (els Encants Vells) en els seus voltants l'any 1928. Van haver-hi crítiques dels que consideraven que un mercat d'aquelles característiques ("antiestètic", "repulsiu", "lloc de misèria", segons cartes als diaris de l'època) provocaria una degradació encara major de la zona a tots els nivells, a més de perjudicar el desenvolupament de les barriades limítrofs. No va trigar a associar-se a la presència del mercat l'apareició de rates, que s'escolaven als dipòsits de farina de la companyia ferroviària.
Arribats els anys trenta, el densificament urbà de la zona va forçar algunes iniciatives municipals. Per exemple, es va perllongar el recorregut dels tramvies de les línies 7 i 56 fins la plaça. Finalment, el 1935 va aprovar-se un ambiciós pla per suprimir les vies de tren i urbanitzar completament l'entorn fins els barris de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Aquest pla havia de convertir la plaça en "el centre urbà més important d'Europa" (La Vanguardia, 16.04.1935).

La plaça de les Glòries als anys trenta (foto: fons Beret-Claret, Arxiu Nacional de Catalunya; proporcionada per Enric J. S.)

Evidentment, la guerra civil va congelar el desenvolupament de qualsevol projecte. Igualment, durant els severs anys de la postguerra, les noves autoritats franquistes tampoc van tenir com a prioritat la plaça de les Glòries, que entrats els anys quaranta feia si fa no fa la mateixa fila que a principis de segle. Tanmateix, alguna cosa succeïa (i de pressa) al voltant de la plaça: les potents onades migratòries de la postguerra havien multiplicat la població dels barris perifèrics de la ciutat. La plaça es trobava al bell mig d'una zona cada cop més populosa.

Primer projecte de reforma (1948-1966)
Les autoritats franquistes no podien ignorar gaire més l'obstacle creixent que significava una plaça en aquelles condicions enmig d'una zona de la ciutat en expansió. El perllongament del metro (llavors anomenat el "Metropolitano Transversal") fins l'estació de Clot el 1951 (amb una estació a la plaça) va aguditzar la necessitat d'urbanitzar-la: els accessos a l'estació suposaven creuar vies de tren i uns descampats no només foscos, sinó directament intransitables quan plovia.

Dues imatges de la plaça de les Glòries als anys cinquanta (foto de l'esquerra: La Vanguardia; foto de la dreta: Barcelona en la historia).

A finals dels anys quaranta va soterrar-se el tram de via fèrria que pujava per la Meridiana, eliminant així un dels obstacles que caracteritzaven la plaça. El 1953 va aprovar-se l'anteprojecte del "Presupuesto extraordinario de modernización y extensión de Barcelona", que contemplava explícitament la reforma de la plaça entre d'altres accions. Quina idea tenien pensada els urbanistes de l'època? El pla, centrat sobre tot en la regulació del trànsit, consistia en l'aixecament un anell viari elevat amb tres rampes que permetrien la connexió ràpida entre les tres grans avingudes, més una via a ran de terra per a la circulació lenta i el pas dels vianants. Com a complement, s'ajardinaria i s'enllumenaria la zona. Dins l'anell va projectar-se un parc infantil i un monument a la batalla de Lepant. Aquell mateix any van començar a enderrocar-se les barraques que hi havia als voltants. Dos anys després, amb les obres encara per començar, l'alcalde Porcioles afirmava que la nova plaça de les Glòries es convertirà "urbanísticament parlant, en una de les millors del món" (La Vanguardia, 22.11.1958).

Esquema del projecte per a la reforma de la plaça de les Glòries de l'any 1953 (dibuix: La Vanguardia).

Finalment, l'u de setembre del 1960 les màquines van començar a remoure els terrenys per instal·lar-hi els primers fonaments. Just quatre mesos més tard, els diaris anunciaven amb lletres grans la inauguració de l'anell per part de les autoritats. Aquesta celeritat en erigir una obra pública de tal magnitud podria fer pensar que les institucions van abocar-se de ple en la causa de revitalitzar les Glòries. La realitat era una altra: el que es va inagurar aquell gener de 1961 va ser una obra de mínims, tot just mig anell enmig d'un descampat. Si mireu la fotografia següent, publicada en La Vanguardia dos anys més tard (el 1963), veureu que la plaça mostrava un aspecte desolador malgrat que les obres no van arribar a aturar-se mai. I això que, segons la premsa, l'obra era objecte del reconeixement dels urbanistes estrangers que la visitaven.

Plaça de les Glòries el 1963 (foto: La Vanguardia).

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.