La Plaça de les Glòries Catalanes (i III)

Tercer projecte de reforma (1987-2003)

La nominació olímpica va sacsejar la ciutat de Barcelona com cap altre aconteixement ho havia fet en la seva història recent. Urbanísticament, moltes àrees de la ciutat van quedar irreconeixibles arran de les reformes que s'hi van dur a terme des de finals de vuitanta fins passades les olimpíades.

Sota la batuta de l'arquitecte municipal en cap, José Antonio Acebillo, la nova reforma de la plaça no modificava la filosofia essencial de les anteriors: un anell viari elevat pel trànsit ràpid i un a nivell del terra pel trànsit lent i els vianants. En aquest sentit, no era un projecte gaire diferent del de l'any 1948 (argumentaven els experts a finals dels vuitanta que soterrar el trànsit era impossible). Tota mena d'equipaments públics van idear-se per revitalitzar la plaça. “La plaza de las Glorias está llamada a convertirse en uno de los futuros nuevos centros de Barcelona”, va afirmar en Josep Lluís Mateo, llavors director de la revista Quaderns del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona (La Vanguardia, 23.03.1988). Inicialment van projectar-s'hi un parc-jardí amb equipaments esportius per a l'interior de l'anell (que també acolliria un aparcament), una font ornamental i un enorme monument d'acer per commemorar el 200 aniversari de l'establiment del meridià de Greenwich com a referència horària mundial. Preguntat sobre la ubicació del Teatre Nacional, en Ricardo Bofill va admetre que la plaça de les Glòries era un “lloc difícil” i que confiava que la remodelació de la revitalitzés la zona.
El 1991, els ramals viaris de l'antiga plaça de les glòries van ser desmuntats i els bulldozers van acabar amb el jardí, a través del qual va habilitar-se una calçada provisional mentre durava l'aixecament del nou anell. La via fèrria va acabar de soterrar-se completament. El pont en espiral de l'antiga plaça va ser indultat a instàncies del Col·legi d'Enginyers i traslladat al litoral del Poblenou. L'obertura de l'anell al trànsit va patir uns quants endarreriments fins que va tenir lloc la primavera del 1992 (com a curiositat, un dels endarreriments el va provocar el fet que algú va adonar-se que l'anell tenia sis carrils mentre que la connexió amb la Gran Vía només en tenia cinc).
Tanmateix, l'ordenació urbanística de la plaça, passada l'eufòria del 1992, no va acabar de concretar-se. Amb una funció de regulació viària més o menys satisfactòria, els equipaments turístics i d'oci de la plaça no van arribar a construir-se. L'octubre del 1993 va començar a aixecar-se en els terrenys de l'antiga fàbrica de la Hispano-Olivetti (en un extrem de la plaça) el centre comercial Barcelona-Glòries, que, aquest sí, va tenir de seguida molt bona acceptació per part de la gent del barri (tot i que va causar les protestes dels botiguers de la zona, que veien perillar els seus negocis). De qualsevol manera, a aquestes alçades de la pel·lícula el nyap ja no tenia excusa possible: amb dos reformes a l'esquena que havien fracassat a integrar la plaça en el teixit urbà de la ciutat, era obvi que s'havia de posar la màxima cura per fer les coses bé. Doncs no va ser així, i es van repetir cegament els errors de les reformes anteriors. En aquest punt jo vaig començar a elaborar la teoria de la maledicció de la plaça (paral·lelament a una altra sobre la incompetència d'alguns dels responsables de l'urbanisme municipal).
Passat el temps, ni la proximitat del Teatre Nacional, l'Auditori i el centre comercial van evitar que la plaça de les Glòries continués sent un lloc inhòspit, evitat pel ciutadà i absolutament desert a les nits. Ni els edificis de vivendes, ni els equipaments ni els serveis van brollar en els voltants de la plaça com esperaven els arquitectes municipals (especialment en la seva zona sud, que encara era ocupada per solars i antigues fàbriques). Alguns dels solars al voltant de la plaça van utilitzar-se durant un temps per a la venda il·legal de cotxes. L'aparcament públic situat en l'interior de l'anell elevat (el “tambor” o el “tortell”), que havia de tenir un efecte “dissuasori” (és a dir, es pretenia que els conductors que arribessin a la ciutat deixessin els vehicles en aquell aparcament per acostar-se al centre en transport públic) no el va tenir. Malgrat oferir tota mena de facilitats, l'ocupació d'aquest aparcament va ser mínima ja des del principi. Les causes no van ser no només la reticència ciutadana a aquest model novedós d'aparcament (que no sol funcionar si se sitúa tan a prop del destí final dels conductors), sinó també que el seu efecte dissuasori venia per una altra banda: la de la sensació d'inseguretat que transmetia la plaça, que no animava a deixar-hi el vehicle ni anar a recollir-lo quan ja s'havia fet fosc. Pocs anys després van inagurar-se a prop del Teatre Nacional uns jardins batejats com “El bosquet dels Encants”, que ràpidament va convertir-se en l'extensió més marginal del mercat dels Encants.
Per què aquest nou fracàs? Arribats a aquest punt de la història afegiré alguna visió personal als aconteixements. És cert que el desenvolupament urbà de la plaça va coincidir amb la crisi econòmica de principis dels noranta, però això no excusa alguns errors de base. El jardí que havia d'anar a l'interior de la plaça simbolitza, per a mi, la manca de voluntat de fer les coses bé. De veritat creien els tècnics municipals que la gent disfrutaria passejant per un parc enclavat a l'interior d'un cilindre de formigó? Amb els trànsit corrent a tota velocitat al voltant? Un lloc tan amagat va convertir-se ràpidament en refugi de venedors ambulants, vàndals i tota mena de personatges poc recomanables, fins l'extrem que l'Ajuntament va decidir clausurar-lo poc després i deixar que s'anés degradant.

Aspecte de la plaça de les Glòries l'any 2008 (foto: La Vanguardia).

A principis dels 2000 va proposar-se un tímid projecte de millora basat en la construcció d'un edifici singular en forma de grapadora gegant (el Museu del Disseny), un llac artificial i en el desmantellament parcial del tambor, de manera que l'anell elevat quedés sostingut només pels seus pilars. S'esperava que així el conjunt tindria menys aspecte de muralla. Una altra idea que va tenir ressó en els mitjans va ser el trasllat dels Encants al jardí de l'interior del tambor. Aquests projectes van quedar en no-res. Els que sí van tirar endavant va ser la rehabilitació de l'antiga fàbrica de La Farinera i, un anys després, la construcció de la torre Agbar, dissenyada per Jean Nouvel.
Finalment, el 2003 l'Ajuntament va mostrar-se disposat a reformar la plaça íntegrament, enderrocant tot el que s'havia construït. No sorprèn que la idea fos molt ben rebuda per les associacions de veïns de la zona. Un responsable d'urbanisme va qualificar l'obra ja condemnada com a “una solución técnica plenamente satisfactoria teniendo en cuenta los condicionantes de aquel momento” (La Vanguardia, 22.10.2003).

Quart projecte de reforma (2003-)
La que serà la quarta reencarnació en seixanta anys de la plaça de les Glòries va començar a executar-se el 2008, tot i que es venia discutint d'un lustre ençà. Segons el pla que hi ha sobre la taula, els Encants es traslladaran a l'interior d'un edifici en un extrem de la plaça. També s'aixecaran el Centre de Disseny i l'edifici Ona. Més tard vindran edificis d'habitatges i equipaments. Finalment, el projecte preveu l'enderroc de l'anell elevat el 2013 i la construcció en el seu solar d'un enorme parc de 105.000 metres quadrats. El trànsit circularà per túnels sota la plaça (solució qualificada com a “impossible” uns anys abans). Els autos compartiran subsòl amb un intercanviador que unirà els metro, el tramvia, els trens de la RENFE i una projectada nova línia dels Ferrocarrils de la Generalitat. Aquí teniu una reproducció digital de com quedarà la plaça:

Aspecte previst per a la plaça l'any 2014 (foto: La Vanguardia).

La veurem realment així algun dia? Tant de bo, però la maledicció que plana sobre la plaça sembla que continua fent efecte: per començar, coincidint amb l'inici de les obres s'espera l'impacte d'una forta crisi econòmica (especialment en el camp de la construcció), un escenari probablement pitjor al que va erosionar el projecte postolímpic per a la plaça. I, tot i suposant que els plans tiressin endavant sense retalls, caldria veure el model de plaça que es faria. Sóc molt caut en aquest sentit. Serà una plaça dura a l'estil de la de Lesseps? O una plaça de terra com el parc central del Poblenou? Serà una plaça oberta o estarà envoltada d'una tàpia de ciment com en aquest últim? I quin serà el seu entorn? La construcció d'edificis de disseny a dojo podria acabar convertint els voltants de la plaça en una mena de zona de negocis mancada de vida ciutadana i desolada fora de l'horari comercial (una mica com passa en els voltants del centre comercial Glòries). El que fa que una àrea recent urbanitzada sigui absorbida i integrada en la ciutat és la presència equilibrada d'habitatges, equipaments, serveis i negocis. I aquests quatre factors s'influeixen mútuament, perquè si no hi ha habitatges, no hi haurà comerços ni serveis, ni vida al jardí central de la plaça. I, si no hi ha serveis, la gent no voldrà anar-hi a viure, ni s'aixecaran pisos que no es vendrien (en aquest sentit, no estic segur si la proximitat del centre comercial no perjudicarà la iniciativa dels petits comerciants). La desconfiança de veïns, empresaris i constructors, combinada amb la crisi, podria acabar amb una plaça tant inhòspita com les seves encarnacions anteriors. Tant de bo no veiem enderrocar la nova plaça de les Glòries d'aquí a quinze anys!

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.