Carrer d'en Burgés

De La Vanguardia del cinc d'abril del 1888:

Sin fractura de puerta fue robada ayer una habitación de la calle de Burgés, llevándose los ladrones veinte pesetas en plata, cuatro sábanas, siete camisas, catorce pañuelos de seda, cuatro enaguas, dos toballas, cuatro pañuelos de bolsillo, uno de abrigo, un vestido de hombre, un reloj de nikel, dos sortijas y un botón de oro.

Foto del desaparegut carrer d'en Burgés, a prop de l'actual carrer Argenteria (font: Arxiu Històric de la Ciutat). Com sempre, cliqueu per ampliar.

La Reforma (IV)

El carrer de l'Infern (cliqueu per ampliar).

Reprenc amb aquesta entrada la sèrie sobre la construcció de la Reforma i el trasbals socio-històric-urbanístic que va significar. En la seva cèlebre Vida Privada (1932), en Josep Maria de Sagarra situa alguns dels seus personatges en els carrers de la Barcelona vella. Hi ha un paràgraf que diu: “Abans de la reforma de Barcelona, la tia Paulina no havia estat mai a la plaça de Catalunya, i amb prou feines havia tret el nas a la Rambla, passant per la Porta-Ferrissa. De la nostra ciutat, coneixia principalment el carrer de Mercaders, el carrer del Pont de la Parra, la riera de Sant Joan, la plaça de les Beates, el carrer de Sant Pere més Baix, el carrer de Carders, la Plaça Nova, el carrer de l’Infern, el carrer de Ripoll, la Catedral, Santa Maria, El Pi, Sant Just i Sant Jaume. De fet, es passava mesos i mesos que només sortia de casa per anar a missa a la capella de l’Ajuda”.

En aquest fragment es menciona un carrer amb un nom força pintoresc: el carrer de l'Infern. Entre tants carrers amb noms de sants i santes com hi havia a la zona, un es pregunta d'on va sortir aquest nom tan poc devot (i tan poc adeqüat per un carrer que, a més, es trobava ben a prop de la catedral). He trobat dues explicacions al seu origen: una diu que l'estretor anguniosa del carrer inspirava en la gent la baixada als inferns; l'altra parla d'un deute que tenia un botiguer del carrer. L'home assegurava que ja havia pagat el deute, però que no trobava el rebut. Finalment, sembla que amb l'ajut del dimoni va poder recordar on havia amagat el rebut i tot va quedar solucionat (aquesta segona explicació trobada aquí).

Al carrer del l'Infern va arribar-li l'hora l'any 1911. Amb ell va desaparèixer també el Café de l'Infern, situat en la cantonada amb el carrer de la riera de Sant Joan i propietat de l'oncle d'Enric Prat de la Riba. (El mateix Enric Prat de la Riba, ves per on, va allotjar-se durant els seus anys d'estudiant en una pensió del mateix carrer).

La foto del carrer de l'infern és d'en Josep Pons. Una versió gran del mapa de la Barcelona pre-Via Laietana es por trobar en aquesta entrada.

Cantonada del Passeig de Sant Joan amb Provença

La imatge antiga és aproximadament del 1930. La imatge moderna és d'avui mateix (com sempre, cliqueu per ampliar). Apart de la (desapareguda) torre que es veu a mig terme i dels bancs enrajolats (algú sap quan van treure'ls?), aquesta foto m'ha fet pensar en el projecte de reforma de la Diagonal. Segons alguns, aquest projecte posa en perill el frondós arbrat de l'avinguda, que és una de les seves característiques principals. M'imagino que va haver una època que la Diagonal va estar poblada de fileres d'arbres jovenets i esquifits, com els de la foto antiga, que molts i molts anys després han donat lloc la volta verda que avui coneixem i estimem. Si algú de fa cent anys pogués veure la Diagonal ara, segur que exclamaria: “Carai! Quina meravella!”. Per això em sabria molt de greu que substituïssin els arbres centenaris per arbres joves que trigaran dècades a assolir la presència que la Diagonal demana. Fixeu-vos en els dos arbrets que hi ha rere el banc en la foto antiga: probablement són els dos arbres ben gruixuts de la foto actual.

Per últim, no m'he pogut resistir a comprovar com quedarien els bancs en l'actualitat:

Fira de Santa Llúcia

Fira de Santa Llúcia, als voltants de la Catedral. Hivern de 1930.

La dècada que vam viure perillosament

Com comentava en el post anterior, els anys vuitanta van ser uns anys molt foscos per a Barcelona en l'aspecte de la seguretat ciutadana. L'augment dels furts, els robatoris amb o sense violència, els atracaments a comerços i fins i tot als bancs va disparar totes les alarmes. Va ser el temps del navajeros i els kinkis. Segurament molts dels que llegiu aquestes línies vau viure aquells temps i hi podríeu dir la vostra (i us convido a fer-ho, és clar!). Aprofitant el rebrot mediàtic del tema de la inseguretat a Barcelona, he fet un breu repàs a aquells dies.

Aquell brot d'inseguretat de fa trenta anys no va ser casual, sinó que va ser fruit d'una problemàtica social per sempre lligada a l'immediat postfranquisme: l'abús de les drogues dures, i en especial de l'heroïna. Des de finals dels setanta, l'increment en el consum d'heroïna havia anat creixent sense parar a moltes ciutats espanyoles, aparellat amb un increment de la delinqüència. Els primers casos de consum d'heroïna a Barcelona van detectar-se l'any 1975. Eren casos esporàdics, desvinculats dels ambients marginals més típics d'aquells temps (prostitució, petita delinqüència). Probablement per aquest motiu les autoritats no van fer-ne gaire cas.

Uns anys més tard, el 1982, la Conselleria de Sanitat publicava una estadística esfereïdora: el 2% dels joves catalans entre els 16 i els 24 anys era consumidor d'heroïna i el número d'heroïnòmans de l'àrea metropolitana de Barcelona era d'uns quinze mil. A més, l'edat mitjana dels drogoaddictes era molt més baixa que feia uns pocs anys, moltes prostitutes hi estaven ja enganxades i existia una forta associació entre el proxenetisme i la compravenda de droga.

El món de la droga va arribar a tenir el seu propi gènere cinematogràfic des de finals dels setanta fins a mitjans dels vuitanta, amb pel·lícules com El Pico (ambientada a Bilbao), Navajeros (ambientada a Madrid) i Perros Callejeros (ambientada a Barcelona). Recentment el CCCB va dedicar una exposició a aquest gènere.

L'associació entre droga i delinqüència no va trigar a despuntar. L'any 1983, un ionqui necessitava 5000 pessetes diàries de mitjana per pagar-se la dosi. Donada la situació de marginalitat d'aquest col·lectiu, aquests diners se solien aconseguir il·legalment: bé a través de la venda de droga o bé a través del robatori. Així, la petita criminalitat va disparar-se i l'alarma social va apoderar-se dels barcelonins d'aquells anys. No va faltar qui va etiquetar la droga com uns dels "mals de la democràcia". Similarment, circulava alguna teoria que suggeria que les autoritats mateixes feien servir la droga com a mitjà de control del jovent.

L'any 1983, el consum d'heroïna ja es qualificava d'epidèmia per part de les autoritats. Es podia circumscriure en tres zones: en el Raval des del carrer Hospital fins la plaça de Catalunya, en Ciutat Vella des del carrer Ferran fins el port, i pels voltants de l'església de Sant Agustí Vell. En aquestes zones no era gens estrany trobar-se ionquis punxant-se als portals i adolescents (moltes vegades gairebé nens) inhalant cola en bosses de plàstic al carrer. A la Ciutat Vella, aquestes escenes de degradació social van ser qualificades per un periodista com a "espectacle gairebé tradicional" (La Vanguardia, 13.04.84).

Titular de La Vanguardia del 23 de març del 1985. Cliqueu per ampliar.

El 1985 va crear-se una comissió (anomenada "Comisión Socías") per estudiar la situació. Entre altres conclusions, la comissió deia que la percepció social respecte a la inseguretat era exagerada, derivada en part de les campanyes mediàtiques. Tanmateix, les queixes de la ciutadania continuaven, i els sondejos municipals continuaven mostrant la "por a ser objecte d'un robatori o un atracament" com la principal por dels Barcelonins.

Es podria dir l'estiu del 1988 va arribar el punt d'inflexió en la història de l'heroïna a la ciutat. Aquell any va arribar a Barcelona una partida d'heroïna puríssima que va causar estralls entre els consumidors, arribant al xifres com els deu morts de sobredosi en només dotze dies. També aquell any van morir, per primera vegada, més toxicòmans de SIDA que de sobredosi (La Vanguardia, 20.07.88).

Escena captada per un periodista gràfic l'estiu del 1988: el noi amb un xoc per sobredosi (encara du l'agulla al braç) i la seva mare plorant al darrere (La Vanguardia, 19 d'agost del 1988).

Cap a mitjans dels anys 90, el número de delictes relacionats amb la droga va anar minvant. La por a ser atracat va caure a la tercera posició en les enquestes municipals del 1990 (tot i que el consum de droga va ascendir a la posició de principal preocupació ciutadana). Aquest descens s'explicava per l'èxit dels programes de dispensació de metadona (eufemísticament anomenats "programes d'atenuació de riscos") i a la labor policial contra els camells, sense oblidar els estralls que el consum continuat d'heroïna provocava en la salut dels addictes, que solien acabar víctimes de la sobredosi o la SIDA. A més, la bonança econòmica dels noranta va ajudar a combatre la marginalització d'alguns col·lectius.

Inseguretat

Cliqueu per ampliar.

Aquests dies ha revifat el debat periòdic sobre l'incivisme en la ciutat, aquesta vegada mesclant-se amb temes de seguretat (o millor dit d'inseguretat) ciutadana. Barcelona, com qualsevol altra urbs, no està lliure del fenomen de la delinqüència, que impacta més o menys en la vida del ciutadà segons les èpoques. Sol pujar en temps de crisi, o quan hi ha algun canvi en el panorama socioeconòmic de la ciutat (per exemple, l'arribada massiva d'immigrants en condicions precàries o dels turistes). És cert que la sensació actual d'inseguretat ha crescut entre els ciutadans, i que hi ha motiu perquè això sigui així. Però no seré jo qui salti amb allò de “això abans no passava”. Barcelona ha viscut èpoques molt negres en quant a inseguretat, molt pitjors que la que vivim avui. Aquí us deixo un plànol extret de La Vanguardia del 24 d'abril del 1984, on es desglossa la criminalitat en el barri de l'Eixample. Per molt malament que ens sembli ara la situació (prostitució descontrolada, carteristes al metro, tràfic de drogues), figures tan familiars fa vint anys com el navajero i el ionqui amb el mono sembla que han quedat (gairebé) relegades al món dels Quinquis dels 80.

La Reforma (III)

Els Encants de la plaça de Sant Sebastià

Dels molts llocs que van desaparèixer amb la reforma, un dels més coneguts en la seva època (i més desconeguts avui en dia) va ser la plaça de Sant Sebastià, que va allotjar durant molts anys el mercat dels Encants (el mateix que avui es troba en la plaça de les Glòries).

En origen, en la plaça de Sant Sebastià van establir-se els fusters que treballaven per a les drassanes. Era una situació molt convenient atesa la proximitat amb la muralla de mar, i molts dels fusters treballaven a recer dels porxos (o voltes) de la plaça. D'aquesta activitat va quedar el nom del carrer de la Fusteria, que encara existeix. Llavors els porxos es coneixien com les voltes d'en Guaité i la plaça com la plaça del Dressanal. La plaça canviaria de nom unes quantes vegades, dient-se durant un temps plaça del Vi i plaça de la Font de l'Àngel, fins acabar amb el nom de plaça d'Antonio López. No obstant, la proximitat del convent de Sant Sebastià va fer que gairebé tothom l'acabés coneixent amb el nom del convent. Fins i tot els plànols d'aquella època s'hi referien de vegades com a plaça de Sant Sebastià i de vegades com a plaça d'Antonio López. Des del 1835, el convent havia estat cedit a la Junta de Comerç i s'hi trobava l'Escola de Nàutica.

Modificacions en la zona als voltants de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) arran de la reforma. Els edificis conservats estan en groc, els edificis nous en verd i els edificis desapareguts en vermell. L'u encerclat indica l'edifici del convent de Sant Sebastià. El plànol base és de la Barcelona actual.

Cap a mitjans del segle XIX aquella plaça ja acollia el mercat dels Encants, que no era gaire diferent dels actuals Encants Vells. Alguns botiguers continuaven aprofitant els porxos (ja coneguts com les voltes dels Encants) i d'altres aixecaven parades en la plaça mateixa. Igual que avui, s'hi venien majoritàriament trastos vells, encara que també s'hi podia trobar gènere nou. Hi havia a més un comerç molt important de llibres rars i de segona mà. La proximitat d'aquest mercat al port i a l'estació de França el feien molt actiu.

Les voltes dels Encants. En la foto de l'esquerra, la plaça de Sant Sebastià mirant cap el carrer del Consolat, amb el convent que s'entreveu a la dreta. La foto de la dreta està feta ja des de l'inici del carrer del Consolat cantonada amb el carrer del Rosari (l'edifici que s'hi veu és el que quedava al fons en l'altra foto). Totes dues fotos són de principis del segle XX.

A partir del 1880, els successius plans de reforma de la ciutat van decidir l'Ajuntament a traslladar els Encants a algun punt de l'Eixample. Igual que passa amb molts mercats de segona mà, als Encants s'hi aplegaven personatges ombrívols i algunes mercaderies tenien un origen dubtós, cosa que generava queixes entre els comerciants i els veïns de la zona. Assabentat del trasllat, un articulista de l'època deia: "El sinfin de trastos viejos y sucios expuestos en casetas entoldadas con tela más sucia y vieja que los trastos, daba á la plaza de Antonio López un aspecto repugnante y constituía un foco de infección peligroso a la salud" (La Vanguardia, set d'abril del 1888). El trasllat va ser un procés lent, que va allargar-se durant anys.

Interior de les voltes dels Encants a principis del segle XX.

Per tant, el trasllat dels Encants fora de la plaça de Sant Sebastià va començar realment tres dècades abans de la construcció de la via Laietana, tot i que l'activitat comercial no abandonaria els porxos fins el darrer moment. Els venedors es disgregarien per diferents punts de la ciutat, sobre tot per la part posterior de les Drassanes i cap al nou mercat de Sant Antoni (i els carrers dels voltants). Més tard, alguns d'aquests marxarien cap a la plaça de les Glòries. L'any 1909, l'inici de les obres de la vi Laietana acabarien amb les voltes dels Encants i l'edifici del convent de Sant Sebastià.

Enderroc dels edificis on es trobaven les voltes dels Encants. Al fons de la foto de la dreta encara es veu el convent.

Enderroc del convent de Sant Sebastià. Al fons es poden veure les cases d'en Xifré, que encara existeixen.

Totes les fotos pertanyen a l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat.

La Reforma (II)

Com vaig comentar en l'entrada anterior, és d'agrair que l'Ajuntament de Barcelona tingués la voluntat de conservar escenes de la vida en els carrers que desapareixerien. El concurs que va organitzar-se amb aquest motiu incloïa fotografia però també dibuixos i pintures. Entre els dibuixos, van destacar les cinquanta làmines a carbó obra de Dionís Baixeras (excel·lent artista que, a més, era germà d'un dels ideòlegs de la reforma, Àngel Baixeras). Deien que les obres de la futura via Laietana avançaven tan de pressa que algunes vegades en Baixeres es presentava al carrer que havia de dibuixar i ja només quedaven runes.

Dibuix dels enderrocs obra de Dionís Baixeras (font: Arxiu Històric de la Ciutat).

L'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona conserva la col·lecció de fotografies dels carrers desapareguts. Precisament aquests dies s'hi pot veure l'exposició Fotografia, Ciutat i Conflicte, que recull fotografies dels canvis socio-urbanístics de la Barcelona del 1909. Sorprèn el volum de la col·lecció: no les vaig comptar quan vaig anar-hi, però devia haver-hi més d'un miler de fotografies que documentaven tota mena de detalls urbans: edificis, porticats, cantonades, comerços, tallers, mil i un elements retratats i arxivats. La vida d'una Barcelona que ben aviat deixaria d'existir per donar pas a espais amples i edificis majestuosos. Mirant aquelles fotos, un es podia imaginar el dinamisme de la gentada anant amunt i avall dels carrers Riera de Sant Joan o Argenteria, els artesans treballant a peu de carrer, l'ambient angost i fosc de les escales, les nits negríssimes en aquells carrerons. Després d'un estona fullejant fotos fa la impressió que es navega per un Google Street View de principis de segle. Amb tota aquella informació no costaria gens reproduir virtualment cadascun dels carrers desapareguts. Em pregunto si va existir alguna iniciativa pública similar quan van perllongar la Diagonal pel Poblenou o quan van construir el Fòrum.

De tota manera, aquest esforç de documentació va tenir les seves crítiques. Des d'alguns sectors va acusar-se tant als autors de les fotografies com als promotors del concurs de voler donar una imatge endolcida de la vida en aquells carrers, que era molt dura. Suposo que els artistes van deixar-se emportar per una mena de nostàlgia precoç i van prioritzar el sentimentalisme per sobre la crua veracitat. Però eren artistes, al capdavall, no periodistes!

Aquells 85 carrers condemnats no eren gaire diferents dels carrers veïns que han sobreviscut. Naturalment, ara els carrers son més nets (encara que de vegades no ho sembli), hi tenim més serveis i els comerços han canviat. Però no costa gaire passejar pels carrerons que creuen St. Pere Més Baix, per exemple, i viatjar mentalment cent anys enrere. Mirant les fotografies em va cridar l'atenció l'enorme quantitat de cartells enganxats en les parets d'alguns carrers. En aquells temps el cartell i el pot de cola eren un mitjà publicitari funcional i barat (i m'imagino que no devia haver cap normativa municipal que impedís aquesta mena de publicitat). També sorprèn la gran quantitat de nens que es veuen sols pel carrer (eren temps sense gairebé trànsit i major cohesió social als barris).

Evocadora fotografia del carrer d'en Mallà, ple de criatures.

Els enderrocs van deixar a la vista una Barcelona habitualment oculta. Van quedar a la vista les diferències entre les cases antigues (sense aigua ni gas ni moltes vegades patis interiors) i les de construcció més recent. En alguns edificis es podien apreciar els murs gruixuts i les restes de patis interior i de motllures que delataven el seu passat noble. Aquelles residències luxoses havien estat dividides amb el pas dels anys per reconvertir-les en modestos habitatges populars.

Edificis mig derruits durant la construcció de la via Laietana. Es pot apreciar les reduïdíssimes dimensions que solien tenir els habitatges d'aquella zona.

També van fer-se altres descobriments. L'enderroc dels immobles de la plaça de l'Oli (junt al carrer de les Tres Voltes) va descobrir una galeria subterrània que procedia de la plaça del Rei i continuava en direcció a Santa Catalina. Galeries subterrànies similars van descobrir-se durant la construcció de tota la via Laietana, algunes d'elles acabades amb maçoneria. La presència de gases tòxics acumulats va impedir-ne en alguns casos l'exploració. La construcció dels túnels del metro, paral·lela a la construcció de l'avinguda, va suposar la seva destrucció.

Situació i fotografia de la plaça de l'Oli (font del mapa: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Una altra foto de la plaça de l'Oli presa des de gairebé el mateix angle que l'anterior.

Per últim, fixeu-vos en la fotografia de dalt. Diríeu que el fons de la plaça és un cul de sac? De fet no ho és: hi ha una petita escletxa fosca que és l'inici del carrer de les Donzelles (que unia la plaça de l'Oli amb el carrer de la Tapineria). Aquest carrer tenia fama de ser el més estret de Barcelona i també un dels més poc higiènics: el deficient clavegueram que corria just per sota del carrer feia que els mals olors fossin permanents.

Totes les fotos provenen de l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat.

La Reforma (I)

La història de la construcció de la via Laietana és molt coneguda. Va tractar-se d'una de les obres públiques més importants en la Barcelona del segle passat, que va modificar profundament la fesomia de la ciutat antiga i que obligar a desplaçar milers de persones. La ciutat hauria d'esperar-se fins les obres olímpiques i post-olímpiques dels anys vuitanta i noranta per veure una altra intervenció urbanística d'aquelles dimensions.

Fins el segle XX, el que avui coneixem com a Ciutat Vella era una teranyina de carrers estrets i foscos, amb escassos espais oberts. Si fem una volta pels voltants del carrer Princesa o la plaça de Sant Jaume tindrem una idea de l'ambient que s'hi devia respirar cent anys enrere. Aquella densitat urbana era resultat de la necessitat gairebé desesperada d'espai que tenia Barcelona: una ciutat ben viva, que creixia i creixia en número d'habitants però que no podia créixer horitzontalment degut a les muralles. Quina solució es va trobar? Doncs les remuntes, les volades, els carrerons estrets, les places esquifides i les voltes que convertien alguns carrers gairebé en túnels. Qualsevol sistema d'aprofitament de l'espai era bo. Naturalment, una aglomeració tan gran de persones comportava greus problemes de salubritat i seguretat pública.

A partir de l'any 1854, l'enderroc de les muralles i la construcció de l'Eixample van suposar un respir per a aquella Barcelona gairebé asfixiada, alhora que van iniciar un procés de transformacions urbanístiques que durarien dècades i que canviarien per sempre l'aspecte de la ciutat.

Probablement, els habitants d'aquells carrerons de la ciutat vella van pressentir aviat una amenaça sobre el futur de les seves llars. M'imagino que més d'un alçava la vista per contemplar el seu carrer i pensava: "Quant durarà, tot això?". I és que en el seu famós "Pla de Reforma Interior y Ensanche" de 1859, Cerdà ja va preveure obrir tres grans vies en la ciutat vella: dues entre l'Eixample i el mar (perllongant els carrers Muntaner i Pau Claris) i una transversal entre Montjuïc i el parc de la Ciutadella. Aquesta proposta cerdiana va ser represa en el pla de Baixeras (aprovat el 1889). Per sort pels veïns de la zona, les dificultats econòmiques i els problemes legals que suposaven les expropiacions van mantenir el projecte paralitzat durant molt de temps. De fet, va ser necessària una modificació de la llei d'expropiacions per ajudar a desencallar el procés.

Projecte del pla Cerdà (i posteriors) per a la construcció de tres grans avingudes en la Barcelona vella (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

A principis del segle XX, l'alcalde Domènec Sanllehy qui va decidir tirar endavant el projecte de la Reforma. De les tres vies proposades es començaria per l'anomenada Gran Via A (després coneguda com a via Laietana gràcies a Francesc Carreras Candi). Aquesta immensa obra, deien, suposaria enormes beneficis per als ciutadans. Per una banda, l'Eixample era ja una realitat puixant i es necessitava una artèria que el connectés directament amb el port. Això facilitaria el trànsit de mercaderies i, en definitiva, la prosperitat de tota la ciutat. Per altra banda, una avinguda de vint metres d'amplada sanejaria i modernitzaria una zona històricament molt degradada (cal recordar que, en aquells temps, fer de Barcelona una capital "moderna" era gairebé una obsessió). Naturalment, hi havia un tercer motiu molt més oficiós: facilitar a la policia i l'exèrcit endinsar-se en un sector de la ciutat amb una població potencialment subversiva (Barcelona era una ciutat socialment molt agitada aquells dies). Les expropiacions van començar a negociar-se immediatament. L'obra va adjudicar-se al Banc Hispano-Colonial l'any 1907.

Tractant-se d'un projecte de tal envergadura va córrer molta tinta, amb alguns intel·lectuals posicionant-se a favor i uns altres en contra. Curiosament, el poeta Joan Maragall va posicionar-s'hi absolutament a favor malgrat que s'havia criat en els carrers que serien destruïts. Com es pot llegir en La ciudad de Ensueño: "Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue ciudad vieja. [...] Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, y me lo llevo dentro; por mi, ya pueden derribarlo".

El dimarts 10 de març del 1908 s'havien aixecat cinc tribunes entre els carrers Ample i Consolat, des d'on les més altes autoritats assistirien a l'inici de les obres. El mateix rei Alfons XIII, empunyant un pic cerimonial, va dirigir-se al portal del número 71 del carrer Ample (la casa del marqués de Monistrol) i va fer-hi saltar algunes pedres. Passaven deu minuts del migdia. Després va sonar la banda municipal i van desfilar brigades d'obrers engalanats per a l'ocasió. La Reforma havia començat.

Fotografia de la cerimònia d'inici de les obres de la Reforma (font: La Vanguardia)

Van expropiar-se 270 finques, van destruir-se o mutilar-se molts carrers i entre dos mil i deu mil persones van ser desnonades. Els propietaris i els industrials de la zona van pressionar per embutxacar-se bones compensacions, però les persones més modestes moltes vegades van veure's al carrer sense veure ni un ral.

Va ser la protecció del patrimoni artístic i històric el que va semblar preocupar més a la intel·lectualitat catalana. Entitats com la Unió d'Artistes, l'Associació d'Arquitectes i el Centre Excursionista de Catalunya van demanar a l'Ajuntament que es fes el possible per salvar els elements de valor arquitectònic amenaçats per les obres. (Alguns d'aquests elements no estaven ni tan sols catalogats per trobar-se en l'interior d'habitatges particulars, per exemple alguns fragments de la muralla romana). Personalitats de la talla d'Antoni Gaudí van adherir-se a aquestes peticions. En Gaudí va aprofitar, per cert, per carregar contra Cerdà i els defensor de les línies "rectes i pesades" com a solució urbanística per a la ciutat (Diari de Barcelona, 10 de novembre del 1908). Amb una sensatesa poc usual, l'Ajuntament va atendre aquestes peticions i va anomenar una "Delegació investigadora i de vigilància de les obres de la Reforma" que catalogués el patrimoni de valor històric i artístic que es veuria afectat per les obres. Pel que sembla, aquesta delegació va fer la seva feina tan a consciència que el Banco Hispano-Colonial va protestar, adduint que la seva activitat endarreria les obres.

Gràcies a aquesta delegació va salvar-se (parcialment o total) patrimoni de tota mena, des de restes romanes i medievals fins a esgrafiats i balcons ornamentals. De vegades, els elements a conservar eren traslladats a un altre emplaçament, de vegades eren simplement arrencats del seu lloc original i emmagatzemats. Algunes de les peces que es van rescatar van donar lloc a l'embrió del que seria el Museu d'Història de la Ciutat. L'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda va ser l'únic gran edifici afectat que va romandre exactament en el seu lloc (originalment al número u del carrer de Sant Pere més Alt, després al número 50 de la via Laietana). Per cert que d'aquí van sorgir van ser les bases d'un moviment preservacionista que va proposar altres projectes per a la restauració (de vegades més aviar reconstrucció) d'edificis històrics de la zona. Alguns edificis emblemàtics de la zona no van arribar a salvar-se, per desgràcia. El palau del marqués de Monistrol, l'església de Santa Marta, l'edifici del gremi de calderers o els mateixos porxos dels Encants (tocant a la plaça de Sant Sebastià) van caure sota l'acció destructora de la piqueta.

La plaça de Sant Sebastià va ser un dels primers llocs a desaparèixer. Els porxos dels Encants (a l'esquerra) no es van poder salvar (font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

La via Laietana va construir-se per trams. A finals de juny del 1909 va inaugurar-se'n el primer, que anava de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) fins la plaça de l'Àngel. Enmig d'una gran expectació, les autoritats el van recórrer a peu encapçalades pel rei Alfons XIII i l'alcalde accidental Albert Bastardas. Explica en José Tarín-Iglesias que l'alcalde Sanllehy (dimitit feia poc) va assistir anònimament a la inauguració de l'obra que ell mateix havia promogut, com un ciutadà més. El segon tram s'estenia de la plaça de l'Àngel fins a Sant Pere més Baix. El tercer i darrer tram arribava fins a la plaça d'Urquinarona. Va inaugurar-se el 1913: la via Laietana estava ja completada.

De tota manera, haurien de passar uns quants anys més fins que la via Laietana adquirís l'aspecte que té avui. El seu primer edifici va ser el del Banc Hispano-Colonial (no podia ser d'una altra manera), erigit en el número tres. Però va ser arran de l'Exposició Internacional del 1929 que es va promoure aquesta nova via com un aparador d'edificis monumentals a l'estil de les grans avingudes de París. (A més, aquestes grans construccions amagaven convenientment els immobles més degradats de la Barcelona antiga). Va ser també en aquesta època quan va popularitzar-se el nom de via Laietana entre els barcelonins. Durant molt de temps es va conèixer aquesta via com "l'avinguda de la Reforma" o simplement com "la Reforma". Com recorda el periodista José Tarín-Iglesias, els seus pares i els seus avis "Hablaban de ir a la Reforma y de que venían de la Reforma" (La Vanguardia, 15 de març del 1968). Com a anècdota, en la pàgina web de l'Ajuntament s'assenyala que el darrer solar buit va edificar-se l'any 1958.

Imatge aèria de la via Laietana l'any 1926 (font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

Les dues altres vies que havien d'entrecreuar la Barcelona vella no van arribar a completar-se mai. La Gran Via B (que connectava el carrer Muntaner amb el port) ha quedat a mig fer amb la construcció del passeig de Drassanes i la rambla del Raval, tot i que és un projecte encara cobejat per l'Ajuntament. De la Gran Via C (de Montjuïc al parc de la Ciutadella) també tenim alguns bocins, com l'avinguda de la Catedral i l'avinguda Francesc Cambó.

En total van ser 85 els carrers de la Barcelona vella que van desaparèixer totalment. Per la seva sensibilitat vers aquell tros de la ciutat sentenciat a mort, algunes actuacions de l'Ajuntament de Sanllehy resulten sorprenents vistes avui en dia. Per exemple, l'Ajuntament va promoure concursos de pintura i fotografia per retratar els carrers que desapareixerien. Els fotògrafs van recórrer els carrers gairebé metre a metre, plasmant per sempre amb les seves càmeres una Barcelona que aviat deixaria d'existir. (Que jo recordi, en cap de les obres faraòniques dels darrers temps s'ha promogut institucionalment una mesura similar). Gràcies a això, ara tenim una documentació de gran valor sobre aquella Barcelona desapareguda. A aquells carrers que probablement no us sonaran de res és als que dedicaré algunes entrades d'aquest blog durant les properes setmanes.

De moment us deixo aquí dos plànols de la Barcelona del segle XIX on es pot veure com era el traçat dels carrers desapareguts (cliqueu-los per ampliar, perquè són molt grans). Són del 1866 i el 1878, respectivament (podeu veure quins carrers van canviar de nom?). Tots dos han estat obtinguts del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Detall del plànol de Barcelona del 1866

Detall del plànol de Barcelona del 1878

Us deixo també uns links interessants:
La via Laietana en el fòrum d'urbanisme Skyscrapercity
La història de la via Laietana a la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona
Repàs a la història de la via a càrrec d'en Lluís Permanyer

Plaça de les Glòries, 1965

Aquesta és una foto (extreta de La Vanguardia del 22 de maig del 1965) que no vaig arribar a incloure en la història de la plaça de les Glòries. Apart del fet luctuós que il·lustra, la foto també permet veure com de negligent havia estat el desenvolupament de la plaça en aquells anys, amb una “anella” elevada a mig construir que es tallava en sec (per una fotografia aèria de la plaça, cliqueu aquí). La fotografia és obra del (mític) fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas.