dilluns, 25 de maig de 2009

La crisi dels idiomes


Aquesta notícia del passat dijous m'ha fer reviure la crisi del negoci de l'ensenyança d'idiomes allà per principis dels 2000. Segurament molts recordareu els fets: el 29 de juliol del 2002, la cadena d'escoles d'idiomes Opening va presentar suspensió de pagaments, deixant al carrer treballadors i alumnes. A més, la fallida d'Opening va engegar una bola de neu que va engolir altres centres de la competència.
Fundada el 1996, el model d'aprenentatge d'idiomes que presentava Opening fent servir exclusivament suports informàtics (sense classes presencials) prometia una revolució, tant pels alumnes (flexibilitat d'horaris, millors preus, etc.) com per l'empresari (una plantilla mínima). El ràpid creixement d'Opening semblava donar credibilitat a aquest nou sistema (més de 140 franquícies obertes a tota Espanya en sis anys, deu mil alumnes només a Catalunya). Aquesta percepció la va refermar el tancament per aquelles dates d'acadèmies d'idiomes tradicionals amb força arrelament, com per exemple la Berlitz de Barcelona. Recordo que, en l'època d'esplendor d'Opening, al programa El terrat del Buenafuente apareixia sovint un comercial d'Opening (a qui anomenaven l'home d'Opening) lloant les virtuts de l'ensenyament multimèdia.

Anunci de premsa d'Opening a pàgina sencera en el seu moment d'esplendor.


Així doncs, què va passar? Per què sis anys després tot l'imperi de l'ensenyament multimèdia d'idiomes s'ensorrava? Les raons podrien resumir-se en dos: per una banda, una política d'expansió massa agressiva, que va provocar l'endeutament de l'empresa i, de rebot, un xoc amb la competència (que ràpidament va posar-se les piles i va saturar d'oferta el mercat). Per l'altra, la irrupció de l'Internet en les nostres llars, ja que la xarxa ens aportava la comoditat de poder accedir als materials d'ensenyament sense moure'ns de casa i sovint de manera gratuïta.
Així que, després d'uns mesos d'acumular deutes, Opening va fer fallida tan espectacularment com havia pujat. Naturalment, com que Opening cobrava per avançat de l'import complet del curs (que l'alumne finançava mitjançant un crèdit amb un banc) els alumnes van veure's endeutats per uns cursos que no havien completat (ni tan sols començat en alguns casos). Sentint-se estafats, van emprendre la via judicial. Els professors i altres treballadors del grup també van veure's al carrer amb uns tres mesos de nòmines per cobrar i un mercat laboral sobtadament saturat de professionals desocupats. Per últim, com que Opening funcionava amb un sistema de franquícies, els petits empresaris que s'havien lligat econòmicament obrint-ne una van patir també de valent: per una banda, es veien obligats a tancar el negoci i, per l'altra, havien de fer front a les reclamacions econòmiques dels alumnes. Per aquelles dates, recordo que el Buenafuente i els seus col·laboradors es preguntaven en antena: "Què haurà estat de l'home d'Opening?".
El crac d'Opening va generar una desconfiança envers les acadèmies d'idiomes i va provocar el tancament en cadena de moltes altres: per exemple Brighton Idiomas, que va fer fallida a l'octubre, pocs mesos després que Opening. En aquest cas l'estafa estava molt clara, ja que Brighton va estar acceptant noves inscripcions (i cobraments) fins hores abans de declarar-se en fallida (i, pel que sembla, no acceptaven targetes de crèdit). Oxford English va tancar el gener del 2003. Poc després ho va fer Cambridge School. Al 2005 va arribar-li el torn a Wall Street Institute.

Brighton Idiomas anunciant-se en la portada de La Vanguardia.


No sé si el cas d'Opening s'ha solucionat completament, però crec que la justícia va impedir als bancs que cobressin els crèdits als estudiants estafats. En el cas de Brighton, com veieu, la via judicial encara cueja i sembla que va per llarg, perquè afegir a la causa els alumnes no comptats podria significar un retràs d'anys en el procés. Com a nota personal, jo vaig estudiar anglès (nivell de preparació pel First Certificate) a Brighton Idiomas el 1996. Ho feia en el local que tenien a Rambla de Catalunya. Les instal·lacions estaven força bé i les classes eren d'uns cinc o sis alumnes. El professor que ens va tocar era un paio nadiu i molt enrrotllat, però que va durar poc. No recordo qui el va substituir, així que segurament no devia destacar per les seves dots didàctiques. No vaig sortir-ne descontent, però em va cridar l'atenció la generositat de les notes que s'hi posaven. Companys amb un nivell d'anglès força limitat aprovaven sense problemes. Suposo que els professors rebien la directiva de puntuar a l'alça per evitar que els alumnes desmotivats pels suspensos abandonessin l'escola. Ara em miro el meu títol expedit per Brighton i hi veig un títol inútil però històric, amb el meu nivell d'anglès acreditat per la signatura d'una persona acusada d'estafar a un parell de milers de persones.

Títol de Brighton Idiomas signat pel president de l'empresa himself.