diumenge, 29 de novembre de 2009

Fira de Santa Llúcia

Fira de Santa Llúcia, als voltants de la Catedral. Hivern de 1930.


dilluns, 2 de novembre de 2009

La dècada que vam viure perillosament

Com comentava en el post anterior, els anys vuitanta van ser uns anys molt foscos per a Barcelona en l'aspecte de la seguretat ciutadana. L'augment dels furts, els robatoris amb o sense violència, els atracaments a comerços i fins i tot als bancs va disparar totes les alarmes. Va ser el temps del navajeros i els kinkis. Segurament molts dels que llegiu aquestes línies vau viure aquells temps i hi podríeu dir la vostra (i us convido a fer-ho, és clar!). Aprofitant el rebrot mediàtic del tema de la inseguretat a Barcelona, he fet un breu repàs a aquells dies.

Aquell brot d'inseguretat de fa trenta anys no va ser casual, sinó que va ser fruit d'una problemàtica social per sempre lligada a l'immediat postfranquisme: l'abús de les drogues dures, i en especial de l'heroïna. Des de finals dels setanta, l'increment en el consum d'heroïna havia anat creixent sense parar a moltes ciutats espanyoles, aparellat amb un increment de la delinqüència. Els primers casos de consum d'heroïna a Barcelona van detectar-se l'any 1975. Eren casos esporàdics, desvinculats dels ambients marginals més típics d'aquells temps (prostitució, petita delinqüència). Probablement per aquest motiu les autoritats no van fer-ne gaire cas.

Uns anys més tard, el 1982, la Conselleria de Sanitat publicava una estadística esfereïdora: el 2% dels joves catalans entre els 16 i els 24 anys era consumidor d'heroïna i el número d'heroïnòmans de l'àrea metropolitana de Barcelona era d'uns quinze mil. A més, l'edat mitjana dels drogoaddictes era molt més baixa que feia uns pocs anys, moltes prostitutes hi estaven ja enganxades i existia una forta associació entre el proxenetisme i la compravenda de droga.

El món de la droga va arribar a tenir el seu propi gènere cinematogràfic des de finals dels setanta fins a mitjans dels vuitanta, amb pel·lícules com El Pico (ambientada a Bilbao), Navajeros (ambientada a Madrid) i Perros Callejeros (ambientada a Barcelona). Recentment el CCCB va dedicar una exposició a aquest gènere.

L'associació entre droga i delinqüència no va trigar a despuntar. L'any 1983, un ionqui necessitava 5000 pessetes diàries de mitjana per pagar-se la dosi. Donada la situació de marginalitat d'aquest col·lectiu, aquests diners se solien aconseguir il·legalment: bé a través de la venda de droga o bé a través del robatori. Així, la petita criminalitat va disparar-se i l'alarma social va apoderar-se dels barcelonins d'aquells anys. No va faltar qui va etiquetar la droga com uns dels "mals de la democràcia". Similarment, circulava alguna teoria que suggeria que les autoritats mateixes feien servir la droga com a mitjà de control del jovent.

L'any 1983, el consum d'heroïna ja es qualificava d'epidèmia per part de les autoritats. Es podia circumscriure en tres zones: en el Raval des del carrer Hospital fins la plaça de Catalunya, en Ciutat Vella des del carrer Ferran fins el port, i pels voltants de l'església de Sant Agustí Vell. En aquestes zones no era gens estrany trobar-se ionquis punxant-se als portals i adolescents (moltes vegades gairebé nens) inhalant cola en bosses de plàstic al carrer. A la Ciutat Vella, aquestes escenes de degradació social van ser qualificades per un periodista com a "espectacle gairebé tradicional" (La Vanguardia, 13.04.84).

Titular de La Vanguardia del 23 de març del 1985. Cliqueu per ampliar.

El 1985 va crear-se una comissió (anomenada "Comisión Socías") per estudiar la situació. Entre altres conclusions, la comissió deia que la percepció social respecte a la inseguretat era exagerada, derivada en part de les campanyes mediàtiques. Tanmateix, les queixes de la ciutadania continuaven, i els sondejos municipals continuaven mostrant la "por a ser objecte d'un robatori o un atracament" com la principal por dels Barcelonins.

Es podria dir l'estiu del 1988 va arribar el punt d'inflexió en la història de l'heroïna a la ciutat. Aquell any va arribar a Barcelona una partida d'heroïna puríssima que va causar estralls entre els consumidors, arribant al xifres com els deu morts de sobredosi en només dotze dies. També aquell any van morir, per primera vegada, més toxicòmans de SIDA que de sobredosi (La Vanguardia, 20.07.88).

Escena captada per un periodista gràfic l'estiu del 1988: el noi amb un xoc per sobredosi (encara du l'agulla al braç) i la seva mare plorant al darrere (La Vanguardia, 19 d'agost del 1988).

Cap a mitjans dels anys 90, el número de delictes relacionats amb la droga va anar minvant. La por a ser atracat va caure a la tercera posició en les enquestes municipals del 1990 (tot i que el consum de droga va ascendir a la posició de principal preocupació ciutadana). Aquest descens s'explicava per l'èxit dels programes de dispensació de metadona (eufemísticament anomenats "programes d'atenuació de riscos") i a la labor policial contra els camells, sense oblidar els estralls que el consum continuat d'heroïna provocava en la salut dels addictes, que solien acabar víctimes de la sobredosi o la SIDA. A més, la bonança econòmica dels noranta va ajudar a combatre la marginalització d'alguns col·lectius.