Non Stop: I Festival de Pop Rock de Barcelona

Anunci del festival en la premsa (font: La Vanguardia).

El mes passat va fer tretze anys de la punxada més espectacular en la historia dels concerts a Barcelona. Del 21 al 23 de juny del 1996 s'havia de celebrar el Non Stop - I Festival de Pop-Rock de Barcelona al Sot del Migdia de Montjuïc. Es tractava d'una mena de marató musical de 34 hores ininterrompudes de pop i rock, des de les 21:30 del divendres 21 fins a les set del matí del diumenge 23. L'arquitecte Daniel Freixas havia redissenyat el recinte del Sot del Migdia per poder acollir a uns quants milers de persones disposades a passar-s'ho bé i pernoctar-hi durant dots nits. La cosa prometia: els festivals musicals d'estiu tenien bona tirada popular, el cartell era prou bo (la majoria eren grups i intèrprets catalans i espanyols de renom i en David Byrne faria de mestre de cerimònies), els exàmens havien quedat ja enrere (o gairebé), la selectivitat s'havia acabat just el dia anterior i, sobre el paper, hi havia ganes de gresca. A més, el dia 21 de juny era el Dia Internacional de la Música. Va fer-se anuncis en tots els mitjans. Uns dies abans, l'organització anunciava que s'havien venut vuit mil entrades anticipades, cosa que gairebé garantia l'èxit d'un festival que costaria 90 milions de pessetes i que esperava atraure a vint mil persones.

Tanmateix, el divendres 21 a l'hora d'obrir les portes el Sot del Migdia era una esplanada absolutament buida. No era que s'hagués cancel·lat l'esdeveniment: els dos escenaris hi eren, amb els llums encesos i l'equip de so a punt; les tres barres hi eren, amb els tiradors de cervesa fresca i els cambrers fent temps; el bar “de descompressió” hi era, amb el seu cinema a l'aire lliure preparat; els lavabos, la taquilla, la consigna, el “núvol refrescant”, tot era a punt. Només mancava el públic. D'aquelles vuit mil persones que havien d'estar allà a punt per botar i cantar només hi havia unes vint a les nou del vespre, que van augmentar fins a unes vuitanta a l'hora de començar el primer concert. Deien que la taquilla només va vendre una entrada. Per acabar-ho d'adobar, en David Byrne va perdre l'avió i no podria obrir el festival. Malgrat tot, els organitzadors van decidir tirar endavant el concert. Potser esperaven que els posseïdors de les vuit mil entrades apareguessin de sobte?

El primer grup de la nit era una banda se Sarajevo anomenada Konvoi que va tocar davant d'un immens espai buit. Van seguir-los Los Rebeldes i, després, Nacho Campillo. Per aquelles hores va arriba David Byrne que va preferir no fer el ridícul i va abstenir-se sortir a l'escenari a inaugurar oficialment el festival. A partir d'aquí, es fàcil de preveure què va passar. Manolo Tena, que havia de sortir a l'escenari cap a la una de la matinada, ja no va sortir. Dues hores després, els organitzadors van suspendre el festival al·legant “causes alienes a l'organització”. Naturalment, les poques persones que havien pujat fins allà havien anat marxant i a aquelles hores a penes hi quedaven quatre gats.

Cares de desolació per part dels assistents i del mateix David Byrne (foto: La Vanguardia).

Què havia passat? El fracàs havia estat realment estrepitós: qualsevol bar musical reunia més gent un dissabte a la nit amb un cartell molt inferior. Els dies següents molts mitjans de comunicació van tractar el tema. Al programa El Terrat d'Andreu Buenafuente va trucar un noi que hi va anar i va explicar la seva experiència. “Podíeu haver quedat tots per sopar”, va ser el comentari d'en Buenafuente, referit al ridícul número d'assistents. Els motius adduïts pel fracàs del festival van ser: el model de festival (aquell mateix estiu hi havia d'altres de línia molt similar), la coincidència de dates amb la Festa de la Música (on hi participaven grups que també participaven al festival) i la proximitat de Sant Joan (que queia en dilluns i va fer que molts preferissin marxar de pont i estalviar per a la revetlla). Motius als quals s'havia d'afegir la situació del Sot del Migdia, que no és l'escenari més accessible de Barcelona. En qualsevol cas, tots eren motius perfectament previsibles. Resulta estrany que l'organització no els hagués tingut en compte, tot i que potser ningú no va pensar-se que la seva convergència acabaria afectant d'una manera tan negativa el festival. Realment, ningú no s'hauria pensat que un festival d'aquesta dimensió podria arribar a reunir a menys de cent persones. Va ser una cosa realment inaudita (va arribar a qualificar-se de "paranormal") i que va evidenciar la manera de fer poc escrupolosa dels organitzadors, que sabien amb antelació com anava la venda d'entrades. Les vuit mil entrades venudes eren, evidentment, una notícia falsa destinada a aixecar les vendes.