Els urinaris públics de Barcelona

Aquesta entrada la començaré amb una batalleta: un dia de mitjans dels anys vuitanta (devia jo tenir uns deu anys) creuava la plaça Urquinaona quan, de sobte, vaig sentir la necessitat d'anar al lavabo. Tan urgent devia ser aquella necessitat que la meva mare va descartar entrar en un bar i va decidir que ens ficaríem als urinaris soterranis de la plaça. Suposo que va decidir-ho una mica a contracor, conscient de la fama que aquells establiments tenien: de llocs sòrdids i bruts, fins i tot perillosos. En la meva innocència, em va semblar bé. Segur que va dur-se una gran sorpresa en baixar les escales: els urinaris masculins eren una sala ampla i circular, enrajolada de blanc i blau i envoltada d'un perímetre de portes, totes idèntiques. Fins i tot diria que l'enrajolat tenia alguna pauta modernista, tot i que no n'estic segur. Tenia un aire una mica de lloc de fantasia. No es veia ni brut ni deixat, ni hi havia males olors. No hi havia ningú més tret de nosaltres i una dona que se'n cuidava. En aquell moment no vaig donar cap importància a aquella visita; ara em sento afortunat d'haver-hi estat. Als anys vuitanta, aquell servei públic ja era un residu del passat i el seu ús era visiblement escàs. Els urinaris públics tancaven un rere l'altre i l'Ajuntament provava d'introduir paral·lelament urinaris mòbils en les voreres. Ironies del destí, el model d'urinari subterrani fet d'obra s'ha començat a recuperar darrerament. Així que avui tenim una entrada una mica escatològica, perquè faré una petita crònica dels urinaris públics de Barcelona.

En la Barcelona del segle XIX, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, ja que disposaven d'una latrina (habitualment situada sota l'arc de l'escala). Els primers dissenys d'urinaris públics daten d'uns projectes presentats a l'Ajuntament l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat. Poc desprès arribarien els urinaris prefabricats, dels quals el 1874 hi havia quaranta a disposició dels barcelonins (els barcelonins homes, s'hauria d'aclarir). La seva arribada va ser tota una novetat i es va veure com una alternativa força més higiènica a les latrines de les porteries, que sovint no tenien ni aigua corrent. Com a curiositat, el 1878 un empresari va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris amb un disseny d'un jove Antoni Gaudí. Per desgràcia, els urinaris no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.

Ja en aquells primers urinaris va veure's clar que eren un lloc ideal per posar publicitat. Els anuncis que s'hi penjaven complien dues funcions: anunciar productes i serveis (com és evident) i també dissimular en la mesura del possible un element urbà titllat de “poc decorós” per alguns.
A finals del segle XIX, arran l'Exposició Universal del 1888, van importar-se de França uns urinaris públics anomenats water-closets o vespasianes (de l'emperador Titus Flavi Vespasià, que va introduir els urinaris públics en Roma). Aquests urinaris eren quioscos circulars emplaçats en el carrer ("molt elegants", segons les cròniques de l'època) i encabien sis persones. Estaven situats en llocs cèntrics com l'Arc de Triomf, la plaça Universitat o la Rambla de Santa Mònica.

Urinari tipus quiosc de la darrera dècada del segle XIX. El lloc és probablement la plaça Medinaceli (foto: La Vanguardia).

Urinari prefabricat de la primera dècada del segle XX

En el context de revolta social de la Barcelona d'aquells anys, aquells quioscos no van lliurar-se de ser blancs del terrorisme. El dimecres 26 de desembre del 1906, es va col·locar una bomba en els urinaris públics de la Rambla de les Flors (llavors anomenada Rambla de les Bombes). La bomba va fer explosió a quarts de sis de la tarda, deixant un ferit greu. L'acció va ser atribuïda a una cèl·lula anarquista. Poques setmanes més tard va fer-se entrega a l'alcalde Domènec Sanllehy d'un plec de signatures perquè desaparegués aquell l'urinari "por motivos de ornato público y por la triste celebridad que ha adquirido últimamente" (La Vanguardia 12.01.07).

Qüestions d'inseguretat ciutadana apart, uns anys més tard va decidir-se que era molt més higiènic i (sobre tot) decorós soterrar aquella mena de serveis. El 1925, les ordenances municipals especificaven que els urinaris havien de ser sempre subterranis (i, alguns, gratuïts per als indigents). Els urinaris construïts de cara a l'Exposició Internacional del 1929 ja s'ajustaven plenament a aquests requisits. En general, els urinaris subterranis tenien una secció per a homes i una altra per a dones.

Aquells urinaris subterranis van tenir prou acceptació per funcionar durant bastants anys. De tota manera, el seu ús va anar minvant a mesura que la qualitat de vida en la ciutat millorava, de manera que van anar adquirint una progressiva mala fama de llocs marginals. A partir dels anys setanta van començar a desaparèixer, normalment davant la negativa de l'Ajuntament a renovar-los la concessió.

L'any 1984, l'Ajuntament va començar a instal·lar-ne uns de mòbils comprats a França, que funcionaven amb monedes. Van resultar tota una novetat, una mena de versió posada al dia de les vespasianes per a unes generacions que ja no les recordaven. No obstant, dels Jocs del 92 ençà, aquells nous urinaris públics van anar sent retirats de la ciutat. La raó que van argumentar les autoritats va ser el "mal ús" que se'n feia (referint-se a que molts ionquis els aprofitaven per punxar-s'hi), tot i que el cert és que el seu èxit va ser menor de l'esperat: el fet de ser un servei de pagament dissuadia a molts usuaris. Les "cabines" (com també se'n deien) van desaparèixer gairebé totalment a finals dels noranta (com a mínim una va romandre a Montjuïc fins fa poc). A tot això, els vetustos urinari subterrani de la plaça Urquinaona encara aguantaven. Construïts als anys vint, va acabar tancant l'any 1999.

Urinari de pagament dels anys 80 i 90 (foto: La Vanguardia).

Al tombant del segle XXI, Barcelona era una de les capitals europees pitjor preparades en aquest aspecte. Només durant celebracions que concentraven un gran número de persones (per exemple, les festes de la Mercè) s'instal·lava temporalment una bateria d'urinaris mòbils. També es mantenien alguns urinaris automàtics al costat d'algunes parades d'autobús, tot i que eren per a ús exclusiu dels empleats de TMB i, per tant, no es podrien considerar com equipaments públics.

Com a part de les mesures municipals contra l'incivisme, l'any 2005 van reintroduir-se alguns urinaris en les zones més turístiques, com la Rambla, la plaça de Sant Agustí o la plaça George Orwell, amb un gran èxit. Tot i ser estructures prefabricades, aquests urinaris estaven connectats al calvegueram. Entre aquests equipaments nous i els antics que encara aguantaven, a principis del 2006 hi havia 15 urinaris públics en la ciutat (sobre tot en parcs i jardins). Va ser aquell mateix any 2006 que va veure la construcció dels primers urinaris d'obra en cent anys: un sota la Rambla a l'alçada de la Plaça del Teatre i un altre sota el Convent dels Àngels. Construïts d'acer inoxidable "a prova de vàndals" (fins i tot els miralls són d'acer polit), els han arribat a fer servir 800 persones en un dia.