El tramvia, desacreditat des dels mitjans de comunicació, també tenia els seus defensors. Associacions veïnals i ciutadans particulars van redactar manifestos i van enviar cartes als diaris protestant contra la seva desaparició. Alguns periodistes també el van defensar, i no només per motius nostàlgics. Al·legaven que els carrils segregats pels tramvies (ja en ús des de l'any 1966) evitaven amb èxit els conflictes amb el trànsit rodant i garantien una freqüència de pas superior a la de l'autobús. També argumentaven que els tramvies, tot i que més cars, duraven molt més que els autobusos (de fet, per Barcelona havien arribat a circular vehicles de seixanta anys d'antiguitat). A més, els nous models eren tan silenciosos com qualsevol autobús. Lamentablement per a aquest col·lectiu pro-tramvia, els seus arguments van tenir un ressò molt petit en els mitjans i un impacte mínim sobre l'opinió pública.
El 1964, per primera vegada, el número d'autobusos que circulaven per Barcelona va igualar el de tramvies, i no pararia d'augmentar des de llavors. El 1967 va arribar la campanya Barcelona libre de tranvías. Els articles periodístics de l'època titllen els tramvies “màquines victorianes” i als seus usuaris de ciutadans “carregats de paciència”. Quan van començar a suprimir-se'n línies de forma accelerada a partir del 1970, grans anuncis en la premsa i els carrers n'anunciaven la desaparició en to festiu. Fins i tot s'hi organitzaven festes de comiat. En el cas de les línies 65 i 50, molt populars, els passatgers van acabar arrencant peces dels vehicles com a record.
Cartell anunciant la data de la supressió definitiva del tramvia a Barcelona. Atenció al calendari en català!
S'ha de remarcar que la decisió d'eliminar els tramvies va arribar a precipitar-se d'una manera gairebé incomprensible. Això queda demostrat pel fet que l'Ajuntament decidís no esperar fins el centenari del tramvia (el 1972) per fer-lo desaparèixer. Potser es volia evitar que una onada de nostàlgia tramviaire pogués revifar de cop les simpaties de la ciutadania vers aquells aparells.
Finalment, la nit del 18 de març del 1971 van circular els dos darrers tramvies barcelonins: un de la línia 49 (de Drassanes a Horta) i un de la 51 (de Drassanes a via Júlia). L'Ajuntament va organitzar una gran festa. Aquells dos vehicles circularien escortats per altres de models històrics i alguns autobusos, hi hauria parlaments de personalitats i música en directe durant tot el trajecte. Va posar-se a la venda un bitllet especial commemoratiu del qual es van vendre 80.000 unitats en pocs dies. Cap barceloní semblava voler-se perdre aquell aconteixement històric.
El 51 en el seu darrer viatge. Foto: J. Ibáñez.
Malgrat ser nit de dijous, l'expectació aquell 18 de març era immensa. Milers de persones van sortir al carrer per veure passar la comitiva. A les 11:15, els vehicles van arrencar des de Drassanes i, en cada parada, hi pujava més gent. Quan la comitiva va arribar al passeig de Colom ja no hi cabia ningú. Llavors la multitud es va abraonar sobre els vehicles i els va assaltar. Com havia succeït un any abans, molts ciutadans van arrencar bombetes, rètols, agafadors, trossos de seients i qualsevol altre objecte que poguessin emportar-se a casa.
La gentada acomiadant el 49. Foto via Ricard Fernández.
Es dóna el cas que dins els vehicles històrics viatjaven membres de l'Associació d'Amics del Ferrocarril, que van començar a defensar els vehicles a cops de puny. Tot i que la comitiva no va arribar a aturar-se en cap moment, quatre dels tramvies van arribar al seu destí gairebé destrossats i quatre més amb desperfectes. I no només van rebre els tramvies: molts cotxes aparcats per on passava la comitiva van ser abonyegats pels curiosos que hi pujaven per veure-hi millor. Finalment, passades les tres de la matinada del 19 de març del 1971, el darrer tramvia barceloní entrava en les cotxeres.
Així va quedar l'interior d'un dels tramvies que van circular aquella nit. Foto: J. Ibañez. Com sempre, cliqueu per ampliar.
Paradoxalment, a la premsa de l'endemà es van poder llegir titulars com Festivo adiós a los últimos tranvías urbanos. El butlletí de Transportes de Barcelona va ressaltar que "hubo mucha alegría dentro de una gran prueba de civismo y cultura popular". Només alguns periodistes van mencionar les destrosses. Xavier Pugimartí va sentenciar a La Vanguardia: “entre todos se habían llevado el tranvía a casa”.
Segons l'enginyer Félix Zurita, de Transports Metropolitans de Barcelona, si la vida del tramvia s'hagués allargat fins el 1974 potser no hagués desaparegut mai perquè la crisi del petroli l'hagués tornat imprescindible. En qualsevol cas, en els deu anys següents l'Ajuntament va desmantellar més de cent kilòmetres de vies, de manera que a finals dels vuitanta era difícil trobar cap vestigi del passat tramviaire de la ciutat. Durant 33 anys, el Tramvia Blau va ser l'únic encarregat de recordar-nos-el.
Referències:
Hemeroteca de La Vanguardia.
Hemeroteca de l'ABC.
Marc Andreu, Guillem Huertas, Josep M. Huertas, Jaume Fabre. La ciutat transportada. Dos segles de transport col·lectiu al servei de Barcelona. 1997.
Ricard Fernández. El tramvia 48. Blog (enllaç).
2 comentaris:
felicitats per el bloc, hi ha una documentació d'un valor incalculable, m'hi puc passar hores llegint i investigant tot el que hi ha publicat, brutal. Felicitats un altre cop i segueix així!
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada