La Reforma (III)

Els Encants de la plaça de Sant Sebastià

Dels molts llocs que van desaparèixer amb la reforma, un dels més coneguts en la seva època (i més desconeguts avui en dia) va ser la plaça de Sant Sebastià, que va allotjar durant molts anys el mercat dels Encants (el mateix que avui es troba en la plaça de les Glòries).

En origen, en la plaça de Sant Sebastià van establir-se els fusters que treballaven per a les drassanes. Era una situació molt convenient atesa la proximitat amb la muralla de mar, i molts dels fusters treballaven a recer dels porxos (o voltes) de la plaça. D'aquesta activitat va quedar el nom del carrer de la Fusteria, que encara existeix. Llavors els porxos es coneixien com les voltes d'en Guaité i la plaça com la plaça del Dressanal. La plaça canviaria de nom unes quantes vegades, dient-se durant un temps plaça del Vi i plaça de la Font de l'Àngel, fins acabar amb el nom de plaça d'Antonio López. No obstant, la proximitat del convent de Sant Sebastià va fer que gairebé tothom l'acabés coneixent amb el nom del convent. Fins i tot els plànols d'aquella època s'hi referien de vegades com a plaça de Sant Sebastià i de vegades com a plaça d'Antonio López. Des del 1835, el convent havia estat cedit a la Junta de Comerç i s'hi trobava l'Escola de Nàutica.

Modificacions en la zona als voltants de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) arran de la reforma. Els edificis conservats estan en groc, els edificis nous en verd i els edificis desapareguts en vermell. L'u encerclat indica l'edifici del convent de Sant Sebastià. El plànol base és de la Barcelona actual.

Cap a mitjans del segle XIX aquella plaça ja acollia el mercat dels Encants, que no era gaire diferent dels actuals Encants Vells. Alguns botiguers continuaven aprofitant els porxos (ja coneguts com les voltes dels Encants) i d'altres aixecaven parades en la plaça mateixa. Igual que avui, s'hi venien majoritàriament trastos vells, encara que també s'hi podia trobar gènere nou. Hi havia a més un comerç molt important de llibres rars i de segona mà. La proximitat d'aquest mercat al port i a l'estació de França el feien molt actiu.

Les voltes dels Encants. En la foto de l'esquerra, la plaça de Sant Sebastià mirant cap el carrer del Consolat, amb el convent que s'entreveu a la dreta. La foto de la dreta està feta ja des de l'inici del carrer del Consolat cantonada amb el carrer del Rosari (l'edifici que s'hi veu és el que quedava al fons en l'altra foto). Totes dues fotos són de principis del segle XX.

A partir del 1880, els successius plans de reforma de la ciutat van decidir l'Ajuntament a traslladar els Encants a algun punt de l'Eixample. Igual que passa amb molts mercats de segona mà, als Encants s'hi aplegaven personatges ombrívols i algunes mercaderies tenien un origen dubtós, cosa que generava queixes entre els comerciants i els veïns de la zona. Assabentat del trasllat, un articulista de l'època deia: "El sinfin de trastos viejos y sucios expuestos en casetas entoldadas con tela más sucia y vieja que los trastos, daba á la plaza de Antonio López un aspecto repugnante y constituía un foco de infección peligroso a la salud" (La Vanguardia, set d'abril del 1888). El trasllat va ser un procés lent, que va allargar-se durant anys.

Interior de les voltes dels Encants a principis del segle XX.

Per tant, el trasllat dels Encants fora de la plaça de Sant Sebastià va començar realment tres dècades abans de la construcció de la via Laietana, tot i que l'activitat comercial no abandonaria els porxos fins el darrer moment. Els venedors es disgregarien per diferents punts de la ciutat, sobre tot per la part posterior de les Drassanes i cap al nou mercat de Sant Antoni (i els carrers dels voltants). Més tard, alguns d'aquests marxarien cap a la plaça de les Glòries. L'any 1909, l'inici de les obres de la vi Laietana acabarien amb les voltes dels Encants i l'edifici del convent de Sant Sebastià.

Enderroc dels edificis on es trobaven les voltes dels Encants. Al fons de la foto de la dreta encara es veu el convent.

Enderroc del convent de Sant Sebastià. Al fons es poden veure les cases d'en Xifré, que encara existeixen.

Totes les fotos pertanyen a l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat.

La Reforma (II)

Com vaig comentar en l'entrada anterior, és d'agrair que l'Ajuntament de Barcelona tingués la voluntat de conservar escenes de la vida en els carrers que desapareixerien. El concurs que va organitzar-se amb aquest motiu incloïa fotografia però també dibuixos i pintures. Entre els dibuixos, van destacar les cinquanta làmines a carbó obra de Dionís Baixeras (excel·lent artista que, a més, era germà d'un dels ideòlegs de la reforma, Àngel Baixeras). Deien que les obres de la futura via Laietana avançaven tan de pressa que algunes vegades en Baixeres es presentava al carrer que havia de dibuixar i ja només quedaven runes.

Dibuix dels enderrocs obra de Dionís Baixeras (font: Arxiu Històric de la Ciutat).

L'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona conserva la col·lecció de fotografies dels carrers desapareguts. Precisament aquests dies s'hi pot veure l'exposició Fotografia, Ciutat i Conflicte, que recull fotografies dels canvis socio-urbanístics de la Barcelona del 1909. Sorprèn el volum de la col·lecció: no les vaig comptar quan vaig anar-hi, però devia haver-hi més d'un miler de fotografies que documentaven tota mena de detalls urbans: edificis, porticats, cantonades, comerços, tallers, mil i un elements retratats i arxivats. La vida d'una Barcelona que ben aviat deixaria d'existir per donar pas a espais amples i edificis majestuosos. Mirant aquelles fotos, un es podia imaginar el dinamisme de la gentada anant amunt i avall dels carrers Riera de Sant Joan o Argenteria, els artesans treballant a peu de carrer, l'ambient angost i fosc de les escales, les nits negríssimes en aquells carrerons. Després d'un estona fullejant fotos fa la impressió que es navega per un Google Street View de principis de segle. Amb tota aquella informació no costaria gens reproduir virtualment cadascun dels carrers desapareguts. Em pregunto si va existir alguna iniciativa pública similar quan van perllongar la Diagonal pel Poblenou o quan van construir el Fòrum.

De tota manera, aquest esforç de documentació va tenir les seves crítiques. Des d'alguns sectors va acusar-se tant als autors de les fotografies com als promotors del concurs de voler donar una imatge endolcida de la vida en aquells carrers, que era molt dura. Suposo que els artistes van deixar-se emportar per una mena de nostàlgia precoç i van prioritzar el sentimentalisme per sobre la crua veracitat. Però eren artistes, al capdavall, no periodistes!

Aquells 85 carrers condemnats no eren gaire diferents dels carrers veïns que han sobreviscut. Naturalment, ara els carrers son més nets (encara que de vegades no ho sembli), hi tenim més serveis i els comerços han canviat. Però no costa gaire passejar pels carrerons que creuen St. Pere Més Baix, per exemple, i viatjar mentalment cent anys enrere. Mirant les fotografies em va cridar l'atenció l'enorme quantitat de cartells enganxats en les parets d'alguns carrers. En aquells temps el cartell i el pot de cola eren un mitjà publicitari funcional i barat (i m'imagino que no devia haver cap normativa municipal que impedís aquesta mena de publicitat). També sorprèn la gran quantitat de nens que es veuen sols pel carrer (eren temps sense gairebé trànsit i major cohesió social als barris).

Evocadora fotografia del carrer d'en Mallà, ple de criatures.

Els enderrocs van deixar a la vista una Barcelona habitualment oculta. Van quedar a la vista les diferències entre les cases antigues (sense aigua ni gas ni moltes vegades patis interiors) i les de construcció més recent. En alguns edificis es podien apreciar els murs gruixuts i les restes de patis interior i de motllures que delataven el seu passat noble. Aquelles residències luxoses havien estat dividides amb el pas dels anys per reconvertir-les en modestos habitatges populars.

Edificis mig derruits durant la construcció de la via Laietana. Es pot apreciar les reduïdíssimes dimensions que solien tenir els habitatges d'aquella zona.

També van fer-se altres descobriments. L'enderroc dels immobles de la plaça de l'Oli (junt al carrer de les Tres Voltes) va descobrir una galeria subterrània que procedia de la plaça del Rei i continuava en direcció a Santa Catalina. Galeries subterrànies similars van descobrir-se durant la construcció de tota la via Laietana, algunes d'elles acabades amb maçoneria. La presència de gases tòxics acumulats va impedir-ne en alguns casos l'exploració. La construcció dels túnels del metro, paral·lela a la construcció de l'avinguda, va suposar la seva destrucció.

Situació i fotografia de la plaça de l'Oli (font del mapa: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Una altra foto de la plaça de l'Oli presa des de gairebé el mateix angle que l'anterior.

Per últim, fixeu-vos en la fotografia de dalt. Diríeu que el fons de la plaça és un cul de sac? De fet no ho és: hi ha una petita escletxa fosca que és l'inici del carrer de les Donzelles (que unia la plaça de l'Oli amb el carrer de la Tapineria). Aquest carrer tenia fama de ser el més estret de Barcelona i també un dels més poc higiènics: el deficient clavegueram que corria just per sota del carrer feia que els mals olors fossin permanents.

Totes les fotos provenen de l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat.