Camino sovint per l'Eixample alçant la vista per contemplar els edificis aixecats en pedra, que veuen passar les dècades com si res; camino per la sòlida regularitat de carrers, on sembla arrelada la prosperitat de la ciutat des del seu origen, i em sembla impossible que fa cent cinquanta anys allà no hi hagués absolutament res edificat. Em sorprèn que hi hagués un temps en què per als barcelonins era d'allò més normal que la ciutat acabés una mica més avall de per on ara passa la Gran Via; i que més enllà hi només hagués un no-res de camps de conreu, masies disperses i camins polsegosos. Per això m'ha encantat trobar aquest gravat d'en Lluís Rigalt dibuixat cap a l'any 1870, que representa una casa pairal del pla que s'estenia de Barcelona a la vila de Gràcia. L'edifici que es veu al fons és el de la Universitat (erigit el 1863). Per la perspectiva diria que aquesta masia devia estar més o menys en el que ara és Rambla de Catalunya cantonada Diputació. El contrast entre la tranquilitat que es respira en el gravat i l'agitació de trobar-se 140 anys desprès al centre de Barcelona (sense haver-se mogut del lloc) és impressionant.
2 comentaris:
De fet, tot i ser jovenet, encara no m'hi he acostumat, encara veig les muralles, a l'eixample m'hi sento com enmig d'una carretera i prefereixo imaginar aquests camps on no hi havia carrils amb autobusos i els barris encara tenien personalitat.
PD: Còm es nota que no vaig viure l'epidèmia de còlera... XD
Ah, la personalitat dels barris! És un tema interessant. Realment estan els barris de Barcelona perdent la seva personalitat? Jo estic temptat de dir que sí, però em continc: la personalitat no és només una característica intrínseca d'un lloc: també és una qualitat que nosaltres l'hi donem. Les reformes urbanístiques alteren l'aspecte dels barris, fins i tot donant-los un aspecte homogeni. Però pot només això acabar amb la seva personalitat?
Publica un comentari a l'entrada