Inseguretat

Cliqueu per ampliar.

Aquests dies ha revifat el debat periòdic sobre l'incivisme en la ciutat, aquesta vegada mesclant-se amb temes de seguretat (o millor dit d'inseguretat) ciutadana. Barcelona, com qualsevol altra urbs, no està lliure del fenomen de la delinqüència, que impacta més o menys en la vida del ciutadà segons les èpoques. Sol pujar en temps de crisi, o quan hi ha algun canvi en el panorama socioeconòmic de la ciutat (per exemple, l'arribada massiva d'immigrants en condicions precàries o dels turistes). És cert que la sensació actual d'inseguretat ha crescut entre els ciutadans, i que hi ha motiu perquè això sigui així. Però no seré jo qui salti amb allò de “això abans no passava”. Barcelona ha viscut èpoques molt negres en quant a inseguretat, molt pitjors que la que vivim avui. Aquí us deixo un plànol extret de La Vanguardia del 24 d'abril del 1984, on es desglossa la criminalitat en el barri de l'Eixample. Per molt malament que ens sembli ara la situació (prostitució descontrolada, carteristes al metro, tràfic de drogues), figures tan familiars fa vint anys com el navajero i el ionqui amb el mono sembla que han quedat (gairebé) relegades al món dels Quinquis dels 80.

La Reforma (III)

Els Encants de la plaça de Sant Sebastià

Dels molts llocs que van desaparèixer amb la reforma, un dels més coneguts en la seva època (i més desconeguts avui en dia) va ser la plaça de Sant Sebastià, que va allotjar durant molts anys el mercat dels Encants (el mateix que avui es troba en la plaça de les Glòries).

En origen, en la plaça de Sant Sebastià van establir-se els fusters que treballaven per a les drassanes. Era una situació molt convenient atesa la proximitat amb la muralla de mar, i molts dels fusters treballaven a recer dels porxos (o voltes) de la plaça. D'aquesta activitat va quedar el nom del carrer de la Fusteria, que encara existeix. Llavors els porxos es coneixien com les voltes d'en Guaité i la plaça com la plaça del Dressanal. La plaça canviaria de nom unes quantes vegades, dient-se durant un temps plaça del Vi i plaça de la Font de l'Àngel, fins acabar amb el nom de plaça d'Antonio López. No obstant, la proximitat del convent de Sant Sebastià va fer que gairebé tothom l'acabés coneixent amb el nom del convent. Fins i tot els plànols d'aquella època s'hi referien de vegades com a plaça de Sant Sebastià i de vegades com a plaça d'Antonio López. Des del 1835, el convent havia estat cedit a la Junta de Comerç i s'hi trobava l'Escola de Nàutica.

Modificacions en la zona als voltants de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) arran de la reforma. Els edificis conservats estan en groc, els edificis nous en verd i els edificis desapareguts en vermell. L'u encerclat indica l'edifici del convent de Sant Sebastià. El plànol base és de la Barcelona actual.

Cap a mitjans del segle XIX aquella plaça ja acollia el mercat dels Encants, que no era gaire diferent dels actuals Encants Vells. Alguns botiguers continuaven aprofitant els porxos (ja coneguts com les voltes dels Encants) i d'altres aixecaven parades en la plaça mateixa. Igual que avui, s'hi venien majoritàriament trastos vells, encara que també s'hi podia trobar gènere nou. Hi havia a més un comerç molt important de llibres rars i de segona mà. La proximitat d'aquest mercat al port i a l'estació de França el feien molt actiu.

Les voltes dels Encants. En la foto de l'esquerra, la plaça de Sant Sebastià mirant cap el carrer del Consolat, amb el convent que s'entreveu a la dreta. La foto de la dreta està feta ja des de l'inici del carrer del Consolat cantonada amb el carrer del Rosari (l'edifici que s'hi veu és el que quedava al fons en l'altra foto). Totes dues fotos són de principis del segle XX.

A partir del 1880, els successius plans de reforma de la ciutat van decidir l'Ajuntament a traslladar els Encants a algun punt de l'Eixample. Igual que passa amb molts mercats de segona mà, als Encants s'hi aplegaven personatges ombrívols i algunes mercaderies tenien un origen dubtós, cosa que generava queixes entre els comerciants i els veïns de la zona. Assabentat del trasllat, un articulista de l'època deia: "El sinfin de trastos viejos y sucios expuestos en casetas entoldadas con tela más sucia y vieja que los trastos, daba á la plaza de Antonio López un aspecto repugnante y constituía un foco de infección peligroso a la salud" (La Vanguardia, set d'abril del 1888). El trasllat va ser un procés lent, que va allargar-se durant anys.

Interior de les voltes dels Encants a principis del segle XX.

Per tant, el trasllat dels Encants fora de la plaça de Sant Sebastià va començar realment tres dècades abans de la construcció de la via Laietana, tot i que l'activitat comercial no abandonaria els porxos fins el darrer moment. Els venedors es disgregarien per diferents punts de la ciutat, sobre tot per la part posterior de les Drassanes i cap al nou mercat de Sant Antoni (i els carrers dels voltants). Més tard, alguns d'aquests marxarien cap a la plaça de les Glòries. L'any 1909, l'inici de les obres de la vi Laietana acabarien amb les voltes dels Encants i l'edifici del convent de Sant Sebastià.

Enderroc dels edificis on es trobaven les voltes dels Encants. Al fons de la foto de la dreta encara es veu el convent.

Enderroc del convent de Sant Sebastià. Al fons es poden veure les cases d'en Xifré, que encara existeixen.

Totes les fotos pertanyen a l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat.

La Reforma (II)

Com vaig comentar en l'entrada anterior, és d'agrair que l'Ajuntament de Barcelona tingués la voluntat de conservar escenes de la vida en els carrers que desapareixerien. El concurs que va organitzar-se amb aquest motiu incloïa fotografia però també dibuixos i pintures. Entre els dibuixos, van destacar les cinquanta làmines a carbó obra de Dionís Baixeras (excel·lent artista que, a més, era germà d'un dels ideòlegs de la reforma, Àngel Baixeras). Deien que les obres de la futura via Laietana avançaven tan de pressa que algunes vegades en Baixeres es presentava al carrer que havia de dibuixar i ja només quedaven runes.

Dibuix dels enderrocs obra de Dionís Baixeras (font: Arxiu Històric de la Ciutat).

L'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona conserva la col·lecció de fotografies dels carrers desapareguts. Precisament aquests dies s'hi pot veure l'exposició Fotografia, Ciutat i Conflicte, que recull fotografies dels canvis socio-urbanístics de la Barcelona del 1909. Sorprèn el volum de la col·lecció: no les vaig comptar quan vaig anar-hi, però devia haver-hi més d'un miler de fotografies que documentaven tota mena de detalls urbans: edificis, porticats, cantonades, comerços, tallers, mil i un elements retratats i arxivats. La vida d'una Barcelona que ben aviat deixaria d'existir per donar pas a espais amples i edificis majestuosos. Mirant aquelles fotos, un es podia imaginar el dinamisme de la gentada anant amunt i avall dels carrers Riera de Sant Joan o Argenteria, els artesans treballant a peu de carrer, l'ambient angost i fosc de les escales, les nits negríssimes en aquells carrerons. Després d'un estona fullejant fotos fa la impressió que es navega per un Google Street View de principis de segle. Amb tota aquella informació no costaria gens reproduir virtualment cadascun dels carrers desapareguts. Em pregunto si va existir alguna iniciativa pública similar quan van perllongar la Diagonal pel Poblenou o quan van construir el Fòrum.

De tota manera, aquest esforç de documentació va tenir les seves crítiques. Des d'alguns sectors va acusar-se tant als autors de les fotografies com als promotors del concurs de voler donar una imatge endolcida de la vida en aquells carrers, que era molt dura. Suposo que els artistes van deixar-se emportar per una mena de nostàlgia precoç i van prioritzar el sentimentalisme per sobre la crua veracitat. Però eren artistes, al capdavall, no periodistes!

Aquells 85 carrers condemnats no eren gaire diferents dels carrers veïns que han sobreviscut. Naturalment, ara els carrers son més nets (encara que de vegades no ho sembli), hi tenim més serveis i els comerços han canviat. Però no costa gaire passejar pels carrerons que creuen St. Pere Més Baix, per exemple, i viatjar mentalment cent anys enrere. Mirant les fotografies em va cridar l'atenció l'enorme quantitat de cartells enganxats en les parets d'alguns carrers. En aquells temps el cartell i el pot de cola eren un mitjà publicitari funcional i barat (i m'imagino que no devia haver cap normativa municipal que impedís aquesta mena de publicitat). També sorprèn la gran quantitat de nens que es veuen sols pel carrer (eren temps sense gairebé trànsit i major cohesió social als barris).

Evocadora fotografia del carrer d'en Mallà, ple de criatures.

Els enderrocs van deixar a la vista una Barcelona habitualment oculta. Van quedar a la vista les diferències entre les cases antigues (sense aigua ni gas ni moltes vegades patis interiors) i les de construcció més recent. En alguns edificis es podien apreciar els murs gruixuts i les restes de patis interior i de motllures que delataven el seu passat noble. Aquelles residències luxoses havien estat dividides amb el pas dels anys per reconvertir-les en modestos habitatges populars.

Edificis mig derruits durant la construcció de la via Laietana. Es pot apreciar les reduïdíssimes dimensions que solien tenir els habitatges d'aquella zona.

També van fer-se altres descobriments. L'enderroc dels immobles de la plaça de l'Oli (junt al carrer de les Tres Voltes) va descobrir una galeria subterrània que procedia de la plaça del Rei i continuava en direcció a Santa Catalina. Galeries subterrànies similars van descobrir-se durant la construcció de tota la via Laietana, algunes d'elles acabades amb maçoneria. La presència de gases tòxics acumulats va impedir-ne en alguns casos l'exploració. La construcció dels túnels del metro, paral·lela a la construcció de l'avinguda, va suposar la seva destrucció.

Situació i fotografia de la plaça de l'Oli (font del mapa: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Una altra foto de la plaça de l'Oli presa des de gairebé el mateix angle que l'anterior.

Per últim, fixeu-vos en la fotografia de dalt. Diríeu que el fons de la plaça és un cul de sac? De fet no ho és: hi ha una petita escletxa fosca que és l'inici del carrer de les Donzelles (que unia la plaça de l'Oli amb el carrer de la Tapineria). Aquest carrer tenia fama de ser el més estret de Barcelona i també un dels més poc higiènics: el deficient clavegueram que corria just per sota del carrer feia que els mals olors fossin permanents.

Totes les fotos provenen de l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat.

La Reforma (I)

La història de la construcció de la via Laietana és molt coneguda. Va tractar-se d'una de les obres públiques més importants en la Barcelona del segle passat, que va modificar profundament la fesomia de la ciutat antiga i que obligar a desplaçar milers de persones. La ciutat hauria d'esperar-se fins les obres olímpiques i post-olímpiques dels anys vuitanta i noranta per veure una altra intervenció urbanística d'aquelles dimensions.

Fins el segle XX, el que avui coneixem com a Ciutat Vella era una teranyina de carrers estrets i foscos, amb escassos espais oberts. Si fem una volta pels voltants del carrer Princesa o la plaça de Sant Jaume tindrem una idea de l'ambient que s'hi devia respirar cent anys enrere. Aquella densitat urbana era resultat de la necessitat gairebé desesperada d'espai que tenia Barcelona: una ciutat ben viva, que creixia i creixia en número d'habitants però que no podia créixer horitzontalment degut a les muralles. Quina solució es va trobar? Doncs les remuntes, les volades, els carrerons estrets, les places esquifides i les voltes que convertien alguns carrers gairebé en túnels. Qualsevol sistema d'aprofitament de l'espai era bo. Naturalment, una aglomeració tan gran de persones comportava greus problemes de salubritat i seguretat pública.

A partir de l'any 1854, l'enderroc de les muralles i la construcció de l'Eixample van suposar un respir per a aquella Barcelona gairebé asfixiada, alhora que van iniciar un procés de transformacions urbanístiques que durarien dècades i que canviarien per sempre l'aspecte de la ciutat.

Probablement, els habitants d'aquells carrerons de la ciutat vella van pressentir aviat una amenaça sobre el futur de les seves llars. M'imagino que més d'un alçava la vista per contemplar el seu carrer i pensava: "Quant durarà, tot això?". I és que en el seu famós "Pla de Reforma Interior y Ensanche" de 1859, Cerdà ja va preveure obrir tres grans vies en la ciutat vella: dues entre l'Eixample i el mar (perllongant els carrers Muntaner i Pau Claris) i una transversal entre Montjuïc i el parc de la Ciutadella. Aquesta proposta cerdiana va ser represa en el pla de Baixeras (aprovat el 1889). Per sort pels veïns de la zona, les dificultats econòmiques i els problemes legals que suposaven les expropiacions van mantenir el projecte paralitzat durant molt de temps. De fet, va ser necessària una modificació de la llei d'expropiacions per ajudar a desencallar el procés.

Projecte del pla Cerdà (i posteriors) per a la construcció de tres grans avingudes en la Barcelona vella (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

A principis del segle XX, l'alcalde Domènec Sanllehy qui va decidir tirar endavant el projecte de la Reforma. De les tres vies proposades es començaria per l'anomenada Gran Via A (després coneguda com a via Laietana gràcies a Francesc Carreras Candi). Aquesta immensa obra, deien, suposaria enormes beneficis per als ciutadans. Per una banda, l'Eixample era ja una realitat puixant i es necessitava una artèria que el connectés directament amb el port. Això facilitaria el trànsit de mercaderies i, en definitiva, la prosperitat de tota la ciutat. Per altra banda, una avinguda de vint metres d'amplada sanejaria i modernitzaria una zona històricament molt degradada (cal recordar que, en aquells temps, fer de Barcelona una capital "moderna" era gairebé una obsessió). Naturalment, hi havia un tercer motiu molt més oficiós: facilitar a la policia i l'exèrcit endinsar-se en un sector de la ciutat amb una població potencialment subversiva (Barcelona era una ciutat socialment molt agitada aquells dies). Les expropiacions van començar a negociar-se immediatament. L'obra va adjudicar-se al Banc Hispano-Colonial l'any 1907.

Tractant-se d'un projecte de tal envergadura va córrer molta tinta, amb alguns intel·lectuals posicionant-se a favor i uns altres en contra. Curiosament, el poeta Joan Maragall va posicionar-s'hi absolutament a favor malgrat que s'havia criat en els carrers que serien destruïts. Com es pot llegir en La ciudad de Ensueño: "Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue ciudad vieja. [...] Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, y me lo llevo dentro; por mi, ya pueden derribarlo".

El dimarts 10 de març del 1908 s'havien aixecat cinc tribunes entre els carrers Ample i Consolat, des d'on les més altes autoritats assistirien a l'inici de les obres. El mateix rei Alfons XIII, empunyant un pic cerimonial, va dirigir-se al portal del número 71 del carrer Ample (la casa del marqués de Monistrol) i va fer-hi saltar algunes pedres. Passaven deu minuts del migdia. Després va sonar la banda municipal i van desfilar brigades d'obrers engalanats per a l'ocasió. La Reforma havia començat.

Fotografia de la cerimònia d'inici de les obres de la Reforma (font: La Vanguardia)

Van expropiar-se 270 finques, van destruir-se o mutilar-se molts carrers i entre dos mil i deu mil persones van ser desnonades. Els propietaris i els industrials de la zona van pressionar per embutxacar-se bones compensacions, però les persones més modestes moltes vegades van veure's al carrer sense veure ni un ral.

Va ser la protecció del patrimoni artístic i històric el que va semblar preocupar més a la intel·lectualitat catalana. Entitats com la Unió d'Artistes, l'Associació d'Arquitectes i el Centre Excursionista de Catalunya van demanar a l'Ajuntament que es fes el possible per salvar els elements de valor arquitectònic amenaçats per les obres. (Alguns d'aquests elements no estaven ni tan sols catalogats per trobar-se en l'interior d'habitatges particulars, per exemple alguns fragments de la muralla romana). Personalitats de la talla d'Antoni Gaudí van adherir-se a aquestes peticions. En Gaudí va aprofitar, per cert, per carregar contra Cerdà i els defensor de les línies "rectes i pesades" com a solució urbanística per a la ciutat (Diari de Barcelona, 10 de novembre del 1908). Amb una sensatesa poc usual, l'Ajuntament va atendre aquestes peticions i va anomenar una "Delegació investigadora i de vigilància de les obres de la Reforma" que catalogués el patrimoni de valor històric i artístic que es veuria afectat per les obres. Pel que sembla, aquesta delegació va fer la seva feina tan a consciència que el Banco Hispano-Colonial va protestar, adduint que la seva activitat endarreria les obres.

Gràcies a aquesta delegació va salvar-se (parcialment o total) patrimoni de tota mena, des de restes romanes i medievals fins a esgrafiats i balcons ornamentals. De vegades, els elements a conservar eren traslladats a un altre emplaçament, de vegades eren simplement arrencats del seu lloc original i emmagatzemats. Algunes de les peces que es van rescatar van donar lloc a l'embrió del que seria el Museu d'Història de la Ciutat. L'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda va ser l'únic gran edifici afectat que va romandre exactament en el seu lloc (originalment al número u del carrer de Sant Pere més Alt, després al número 50 de la via Laietana). Per cert que d'aquí van sorgir van ser les bases d'un moviment preservacionista que va proposar altres projectes per a la restauració (de vegades més aviar reconstrucció) d'edificis històrics de la zona. Alguns edificis emblemàtics de la zona no van arribar a salvar-se, per desgràcia. El palau del marqués de Monistrol, l'església de Santa Marta, l'edifici del gremi de calderers o els mateixos porxos dels Encants (tocant a la plaça de Sant Sebastià) van caure sota l'acció destructora de la piqueta.

La plaça de Sant Sebastià va ser un dels primers llocs a desaparèixer. Els porxos dels Encants (a l'esquerra) no es van poder salvar (font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

La via Laietana va construir-se per trams. A finals de juny del 1909 va inaugurar-se'n el primer, que anava de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) fins la plaça de l'Àngel. Enmig d'una gran expectació, les autoritats el van recórrer a peu encapçalades pel rei Alfons XIII i l'alcalde accidental Albert Bastardas. Explica en José Tarín-Iglesias que l'alcalde Sanllehy (dimitit feia poc) va assistir anònimament a la inauguració de l'obra que ell mateix havia promogut, com un ciutadà més. El segon tram s'estenia de la plaça de l'Àngel fins a Sant Pere més Baix. El tercer i darrer tram arribava fins a la plaça d'Urquinarona. Va inaugurar-se el 1913: la via Laietana estava ja completada.

De tota manera, haurien de passar uns quants anys més fins que la via Laietana adquirís l'aspecte que té avui. El seu primer edifici va ser el del Banc Hispano-Colonial (no podia ser d'una altra manera), erigit en el número tres. Però va ser arran de l'Exposició Internacional del 1929 que es va promoure aquesta nova via com un aparador d'edificis monumentals a l'estil de les grans avingudes de París. (A més, aquestes grans construccions amagaven convenientment els immobles més degradats de la Barcelona antiga). Va ser també en aquesta època quan va popularitzar-se el nom de via Laietana entre els barcelonins. Durant molt de temps es va conèixer aquesta via com "l'avinguda de la Reforma" o simplement com "la Reforma". Com recorda el periodista José Tarín-Iglesias, els seus pares i els seus avis "Hablaban de ir a la Reforma y de que venían de la Reforma" (La Vanguardia, 15 de març del 1968). Com a anècdota, en la pàgina web de l'Ajuntament s'assenyala que el darrer solar buit va edificar-se l'any 1958.

Imatge aèria de la via Laietana l'any 1926 (font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

Les dues altres vies que havien d'entrecreuar la Barcelona vella no van arribar a completar-se mai. La Gran Via B (que connectava el carrer Muntaner amb el port) ha quedat a mig fer amb la construcció del passeig de Drassanes i la rambla del Raval, tot i que és un projecte encara cobejat per l'Ajuntament. De la Gran Via C (de Montjuïc al parc de la Ciutadella) també tenim alguns bocins, com l'avinguda de la Catedral i l'avinguda Francesc Cambó.

En total van ser 85 els carrers de la Barcelona vella que van desaparèixer totalment. Per la seva sensibilitat vers aquell tros de la ciutat sentenciat a mort, algunes actuacions de l'Ajuntament de Sanllehy resulten sorprenents vistes avui en dia. Per exemple, l'Ajuntament va promoure concursos de pintura i fotografia per retratar els carrers que desapareixerien. Els fotògrafs van recórrer els carrers gairebé metre a metre, plasmant per sempre amb les seves càmeres una Barcelona que aviat deixaria d'existir. (Que jo recordi, en cap de les obres faraòniques dels darrers temps s'ha promogut institucionalment una mesura similar). Gràcies a això, ara tenim una documentació de gran valor sobre aquella Barcelona desapareguda. A aquells carrers que probablement no us sonaran de res és als que dedicaré algunes entrades d'aquest blog durant les properes setmanes.

De moment us deixo aquí dos plànols de la Barcelona del segle XIX on es pot veure com era el traçat dels carrers desapareguts (cliqueu-los per ampliar, perquè són molt grans). Són del 1866 i el 1878, respectivament (podeu veure quins carrers van canviar de nom?). Tots dos han estat obtinguts del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Detall del plànol de Barcelona del 1866

Detall del plànol de Barcelona del 1878

Us deixo també uns links interessants:
La via Laietana en el fòrum d'urbanisme Skyscrapercity
La història de la via Laietana a la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona
Repàs a la història de la via a càrrec d'en Lluís Permanyer

Plaça de les Glòries, 1965

Aquesta és una foto (extreta de La Vanguardia del 22 de maig del 1965) que no vaig arribar a incloure en la història de la plaça de les Glòries. Apart del fet luctuós que il·lustra, la foto també permet veure com de negligent havia estat el desenvolupament de la plaça en aquells anys, amb una “anella” elevada a mig construir que es tallava en sec (per una fotografia aèria de la plaça, cliqueu aquí). La fotografia és obra del (mític) fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas.

Carrer del Forn de la Fonda

Aquí teniu una foto comparativa del carrer del Forn de la Fonda, a Ciutat Vella. La foto antiga està datada l'any 1945 i s'hi por veure com era el carrer fins fa poc: un carreró sense sortida fosc i humit, perfecte per ambientar-hi una pel·lícula de misteri. Des de molt antic, a l'edifici que tancava el carrer va haver-hi una fonda (d'aquí el nom del carrer, que sembla que originalment es deia simplement “de la Fonda”). L'any 2005, l'Ajuntament va aprovar un pla d'enderrocs per obrir la part posterior del carrer, connectant-lo així al carrer Fonollar i la plaça de Sant Cugat. En la foto actual pot apreciar-se la diferència. Si us hi fixeu, veureu que de l'antic edifici de la fonda només roman una biga que travessa encara l'amplada del carrer (la podeu veure al fons del carrer, una mica per sobre de la noia que va caminant). De tota manera, i malgrat la millora que deu haver-ne suposat l'obertura, l'estat de degradació dels edificis fa pensar que probablement no s'hi ha fet cap mena de reforma important des de fa molts i molts anys. Em sembla que l'escrostonament de la paret de la dreta és el mateix que ja hi havia sis dècades enrere (potser una mica empitjorat i tot).

(Font de la foto antiga: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Cliqueu-hi per ampliar-la.

Panoràmica (I)

Vista aèria de Barcelona cap el 1880. Les muralles ja eren un record i Barcelona tot just començava a expandir-se cap a Collserola (afermant-se en la famosa política urbanística "d'esquenes al mar"). En primer pla es pot apreciar com la Barceloneta quedava en bona part aïllada de la ciutat vella per les vies fèrries (dels trens de l'estació de França i dels mercaderies que anaven als dipòsits del port). També s'hi pot veure la plaça de toros de la Barceloneta (anomenada "El Torín"). Era la més antiga de la ciutat i va ser derruïda el 1944 (després de vint anys d'inactivitat). El parc de la Ciutadella gairebé s'acabava d'estrenar: el terreny de l'antiga fortalesa va ser donat a la ciutat el 1869 i les obres per transformar-lo en parc públic van començar el 1873 (i conclourien el 1888, any de l'Exposició Universal). Diria que en la imatge es pot veure la cascada d'en Fontserè, que va quedar enllestida el 1881. (Com sempre, cliqueu per ampliar).

(No he pogut trobar informació sobre l'autor de la litografia, que va ser editada per la impremta de C. Verdaguer i Cia.)

Cantonada de Balmes amb Pelai

Foto comparativa de la cantonada de Balmes amb Pelai. La foto antiga és del 1930. Com a curiositat, la parada d'autobusos encara és al mateix lloc després de gairebé 80 anys (i s'hi atura el bus turístic, a més a més). M'ha cridat molt l'atenció la botiga “Calçats Minerva” que hi ha en els baixos de l'edifici. No només ja no existeix, sinó que la fesomia de l'edifici està totalment canviada. Va ser enderrocat aquest edifici en algun moment i tornat a construir?

El passeig de Sant Joan

Aquí teniu una foto de les obres de perllongament del passeig de Sant Joan cap a la vil·la de Gràcia (llavors ja annexionada a Barcelona). En concret, la foto ens mostra els treballs d'enderrocament de les cases situades en el carrer de Sant Isidre l'estiu del 1907. Aquest carrer va desaparèixer completament (suposo que com molts d'altres) i el passeig quedaria finalment allargassat des de l'Eixample fins la Travessera. Per encertar-la amb la foto comparativa m'he fixat en l'edifici amb dues tribunes que apareix en l'horitzó, una mica cap a l'esquerra. Diria que és l'edifici que encara s'aixeca en la cantonada del passeig amb el carrer Provença (tot i que en la foto actual queda tapat pels arbres).

La Plaça Nova (II)

Les torres de la Plaça Nova l'any 1820 (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Tot i que aquest blog tracta sobre la història recent de Barcelona (i per "recent" vull dir de mitjans del segle XIX fins a avui), no em puc resistir a deixar-vos aquí una altra panoràmica de les torres de la Plaça Nova. Aquesta il·lustració es obra d'en Guillaumot de Lemaitre i està datada al 1820 (probablement es tracti del mateix autor del gravat de l'entrada anterior). Per cert que, pel que sembla, l'arcada entre les dues torres va ser enderrocada l'any 1823: només tres anys després de fer aquest dibuix!