La platja de la Mar Bella

La platja dels pescadors

Des dels llunyans temps de la famosa “muralla de mar” i fins les darreries del segle XX, les autoritats municipals de Barcelona sempre van considerar les platges no com un patrimoni de la ciutat sinó com una mena de pati del darrera, lleig i solitari, que només tenia interès per a les classes populars i on fer inversions equivalia a llençar els diners al mar.

Un pescador a la platja de la a Mar Bella, 1928 (font: A. Vilar Déu / Arxiu Històric del Poblenou).

La platja de la Mar Bella, al Poblenou, no va suposar cap excepció. A més, aquesta platja tenia algunes peculiaritats. Per començar, estava separada de la resta del barri per les vies del tren (que per cert formaven part del històric primer traçat ferroviari d'Espanya, de Barcelona a Mataró, inaugurat el 1848). El fet de tenir un únic pas a nivell, al carrer de La Junquera, suposava una barrera extra que hi dificultava l'accés i l'aïllava de la ciutat.

A més, l'any 1898, en plena guerra Hispano-Americana, les autoritats van decidir construir una mena de búnquers de ciment en plena platja, davant la por a un possible desembarcament de tropes dels Estats Units a Barcelona (per inversemblant que soni!). Aquesta línia de fortificacions, d'un impacte visual demolidor, va esdevenir una de les característiques més cridaneres de la platja. Segur que molts poblenovins encara les recorden perquè s'hi van estar durant gairebé cent anys, cada cop més deteriorades.

Els búnquers de la Mar Bella, a l'esquerra, en una foto de l'any 1965 (font: Arxiu Històric del Poblenou).

Així, durant molt de temps, la platja de la Mar Bella (llavors també anomenada com “Mar Vella”) va ser fonamentalment el lloc de treball dels pescadors de l'antic barri del Taulat: allà hi aixecaven les barraques, reparaven les seves xarxes i hi atracaven les barques durant la nit. També s'hi veien alguns banyistes, tot i que durant molt de temps banyar-se va estar prohibit des de les set del matí fins el capvespre per raons de moral pública.

La platja més neta de Barcelona

Tanmateix, cap a finals del segle XIX van posar-se moda els banys de mar i començaments del segle XX la platja de la Mar Bella va ser descoberta com a lloc d'esbarjo. Des del 1881 existien els banys La Martinense, i l'any 1912 van obrir-se els Banys de la Mar Bella i tot seguir van instal·lar-s'hi nombrosos merenderos. Els Banys de la Mar Bella van caracteritzar-se per una extensa campanya publicitària: podem trobar-ne anuncis l'any 1925 a la revista Poble Nou, on es promocionava la Mar Bella com "la platja més neta de Barcelona".

Es podria dir que, les dues dècades següents, la platja de la Mar Bella va viure la seva primera edat d'or pel que fa al seu aprofitament per part de la ciutadania. Fins i tot va proposar-se un projecte per aixecar-hi un passeig marítim amb balnearis, restaurants i fins i tot un aquari, que no va arribar a arrencar mai.

Banyistes a la platja de la Mar Bella, 1928 (font: A. Vilar Déu / Arxiu Històric del Poblenou).

Amb tot, la Mar Bella no era només un lloc de banyistes i pescadors. Si tenim en compte que des de finals del segle XIX tenia en un extrem pel barri de Pekín i, en l'altra, el Somorrostro (ambdos barris barraquistes) un pot suposar que la platja no va romandre aliena als assentaments de barraques. A més, el desenvolupament industrial del Poblenou durant els anys vint i trenta va anar acompanyat d'un increment progressiu de la brutícia a la platja, on anaven a parar les deixalles de moltes fàbriques.

Canvis dramàtics

La Guerra Civil va alterar substancialment aquesta situació. Els allaus migratoris que van succeir el conflicte bèl·lic (especialment a partir dels anys quaranta), combinats amb una política de desatenció municipal, aviat va convertir molts espais de la ciutat en un pati del darrere on abocar les deixalles de la ciutat, i no només materials. El número de barraques en la Mar Bella va disparar-se, exactament com va passar en el Somorrostro o en la muntanya de Montjuïc.

La combinació de barraquisme i negligència municipal va comportar la ràpida degradació de l'entorn. Els Banys de la Mar Bella van tancar als mateixos anys quaranta, després d'un temporal, i llavors ja eren pocs els que s'acostaven a aquell tros de costa per esbargir-se. Els veïns del barri del Poblenou van començar a percebre la seva platja com un lloc insegur. L'any 1949, per exemple, la premsa parlava dels esforços policials per "seleccionar entre els autèntics malfactors residents al barri i els treballadors honrats, suprimint els primers i garantint als segons que no s'ensorraran les seves barraques". La platja va quedar, en bona mesura, tancada al veïnat del barri.

Aspecte de la platja de la Mar Bella l'any 1965 (font: Arxiu Històric del Poblenou).

A aquesta situació s'ha d'afegir l'aparició de problemes sanitaris i mediambientals. A la platja van començar a acumular-se deixalles, a més de les runes de molts dels enderrocs que es feien a la ciutat. Com a exemple del paisatge depriment en què s'havia convertit la Mar Bella, citaré les paraules que va escriure en Xavier Berenguel tot just tornat de l'exili, el 1952: "L'endemà vaig experimentar ben bé imperiosament la necessitat de córrer al meu barri natal, en el qual havia viscut pràcticament fins a la vigília d'emprendre, com tants i tants, el camí de l'èxode. Rambla poblenovina avall, cap al mar d'aigua blava! Vaig creuar el pas a nivell. Al cap de poques passes vaig deturar-me amb el cor encongit. "On és la platja?", vaig sorprendre'm preguntant-m'ho en veu alta, indignat, adolorit fins l'ànima. La platja havia desaparegut soterrada per una repugnant muntanyes d'escombraries. L'havien convertit en un immens podrimener, en una monumental latrina que s'allargava fins més enllà de Bogatell".

I no era només a la terra on hi havia brutícia: les aigües del mar també mostraven un preocupant grau de contaminació. S'ha de tenir en compte que els mateixos rius Besós i Llobregat eren aquells dies poca cosa més que dues clavegueres a l'aire lliure al seu pas per l'àrea metropolitana. Un estudi municipal de l'any 1965 va revelar una concentració de bacteris fecals 250 vegades superior a la permesa en els populars Banys de Sant Sebastià, a la Barceloneta.

L'abocador

El barraquisme va perdurar a la Mar Bella fins a finals dels anys seixanta. Cap a mitjans dels anys setanta, la platja de la Mar Bella ja era gairebé un dels abocadors de la ciutat. Acollia una muralla de deixalles que arribava als sis metres d'alçada i els 150 metres de llargada, on els veïns del Poblenou havien calculat que s'acumulaven entre dos milions i mig i tres milions de metres cúbics d'escombraries  (la revista Quatre Cantons va denunciar que la Mar Bella s'havia convertit en “l'abocador de la costa”). La proximitat del mar feia que a l'estiu l'ambient fos fètid, amb els insectes i les rates campant per tot arreu. Els únics passejants que s'hi veien eren indigents, alguns pescadors solitaris i persones que malvivien furgant entre les deixalles per trobar alguna cosa per vendre.

Una immensa muntanya de runa ocultava completament la platja, any 1970 (font: Pepe Encinas /  Arxiu Històric del Poblenou).

 Gent buscant ferralla a la platja, any 1973 (font: Arxiu Històric del Poblenou).

Pel que fa a la qualitat de les aigües, ni tan sols la inauguració de la depuradora del Bogatell, el 1972, les aigües d'aquella zona del litoral va poder arreglar el problema. El seu color tèrbol i la presència habitual d'estranyes escumes van trobar fins i tot un lloc en la premsa.

El pas a nivell del carrera de la Junquera, any 1974 (font: Arxiu Històric del Poblenou).

La recuperació

El 1975 l'Ajuntament va redactar un pla per reconvertir (avui en diríem gentrificar) algunes platges de Barcelona i convertir-les en les zones d'oci de la ciutat amb jardins, àrees recreatives i hotels. Aquest projecte, que no va arribar a quallar mai, va ser batejat per la premsa com a "Pla Copacabana". Tot un preludi del que seria la Vila Olímpica dues dècades més tard.

Els famosos búnquers l'any 1980, aprofitats com a habitatges (font: Agustín Larroya /  Arxiu Històric del Poblenou).

Les vies del tren al seu pas per la platja, any 1980 (font: Agustín Larroya /  Arxiu Històric del Poblenou).

Amb l'arribada de democràcia, les pressions de les entitats veïnals, més organitzades i combatives que mai, van fer-se notar de valent. Per fi, l'any 1980 l'Ajuntament, amb Narcís Serra com a alcalde, va prendre la decisió de sanejar aquell tros del litoral. Es va netejar la muntanya d'immundícia i s'hi van instal·lar serveis per als banyistes, dutxes, aparcaments i parcs infantils. El 28 de juny de 1981 va inaugurar-se oficialment la recuperada platja de la Mar Bella, un lloc diàfan i lluminós molt diferent a l'ermot insalubre que havia estat fins feia poc.

Reinaugurant la platja, any 1981 (font: Josep María Huertas /  Arxiu Històric del Poblenou).

En aquest punt afegiré un apunt personal, ja que aquesta era la platja que jo freqüentava de petit amb la meva família, creuant amb molts altres banyistes el cèlebre pas a nivell del carrer de La Junquera (amb el seu xiringuito!) i buscant un lloc per estendre la tovallola en una sorra encara farcida de restes de rajoles i maons erosionats per l'acció del mar.

Tanmateix, la recuperació no era completa: les vies del tren continuaven separant físicament la platja de la ciutat. No va ser fins vuit anys més tard, amb la cita olímpica en l'horitzó, que es va elaborar un pla per transformar radicalment aquella zona, com a part del projecte municipal per atorgar a Barcelona gairebé quatre kilòmetres continus de platja.

Així, la nit del 27 al 28 de maig de 1989, el tram de vies que separava la platja de la resta del barri va quedar oficialment en desús. El desmantellament d'aquell tram de ferrocarril va suposar recuperar 18 hectàrees de platja per a la ciutat i la desaparició del cèlebre pas a nivell que tants i tants poblenovins havien hagut de creuar durant dècades per acostar-se al mar. Aquell mateix estiu van bolcar-se mig milió de metres cúbics de sorra marina sobre la platja per regenerar-la i evitar que les deixalles dipositades durant dècades afloressin empeses per les onades i l'erosió marina.

Renovant la sorra de la platja, any 1989 (font: Xavier Ripoll /  Arxiu Històric del Poblenou).

I així arribem als nostres dies, amb la Mar Bella transformada en una platja en condicions i de fàcil accés, a poca distància de la Vila Olímpica i just al final de la rambla del Poble Nou. Segur que molts dels que avui en gaudeixen no poden pas imaginar-la com un forat de brutícia més enllà de les vies del tren, però així va ser durant molt de temps.

Enllaços web
http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2011/08/barcelona-mar-bella-1895.html
http://eltranvia48.blogspot.com.es/2013_08_01_archive.html
http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2011/08/barcelona-mar-bella-1895.html
http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20110705/54180899844/recuperada-la-mar-bella.html
http://bcnporcioles.blogspot.com.es/2011_02_01_archive.html
http://fotos.arxiuhistoricpoblenou.cat/palabras/Platges.+Platja+de+la+Mar+Bella.
http://projecteicaria.blogspot.com.es/2012/03/barraquisme-al-poblenou.html
http://www.memoriaveinal.org/mar_bella_platges_poblenou-sant_marti.php
http://www.bcn.cat/vignette/parcs_i_jardins/es/platges_historia.html
http://www.arxiuhistoricpoblenou.cat/historia-del-poblenou/
http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-330.htm

Publicacions
Mercè Tatjer. Els banys del oble Nou: oci marítim i espai industrial. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou, nº 7, 2003

Hemeroteca
El Periódico 01.06.1989
El Periódico 23.01.1983
El Periódico 09.07.1995
La Vanguardia 10.08.1949
La Vanguardia 29.07.1970
La Vanguardia 09.08.1972
La Vanguardia 13.03.1974
La Vanguardia 24.03.1974
La Vanguardia 24.01.1980
La Vanguardia 26.07.1982
La Vanguardia 14.05.1988
La Vanguardia 27.05.1989

Plaça de les Glòries, 1965

Aquesta és una foto (extreta de La Vanguardia del 22 de maig del 1965) que no vaig arribar a incloure en la història de la plaça de les Glòries. Apart del fet luctuós que il·lustra, la foto també permet veure com de negligent havia estat el desenvolupament de la plaça en aquells anys, amb una “anella” elevada a mig construir que es tallava en sec (per una fotografia aèria de la plaça, cliqueu aquí). La fotografia és obra del (mític) fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas.

La Plaça de les Glòries Catalanes (i III)

Tercer projecte de reforma (1987-2003)

La nominació olímpica va sacsejar la ciutat de Barcelona com cap altre aconteixement ho havia fet en la seva història recent. Urbanísticament, moltes àrees de la ciutat van quedar irreconeixibles arran de les reformes que s'hi van dur a terme des de finals de vuitanta fins passades les olimpíades.

Sota la batuta de l'arquitecte municipal en cap, José Antonio Acebillo, la nova reforma de la plaça no modificava la filosofia essencial de les anteriors: un anell viari elevat pel trànsit ràpid i un a nivell del terra pel trànsit lent i els vianants. En aquest sentit, no era un projecte gaire diferent del de l'any 1948 (argumentaven els experts a finals dels vuitanta que soterrar el trànsit era impossible). Tota mena d'equipaments públics van idear-se per revitalitzar la plaça. “La plaza de las Glorias está llamada a convertirse en uno de los futuros nuevos centros de Barcelona”, va afirmar en Josep Lluís Mateo, llavors director de la revista Quaderns del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona (La Vanguardia, 23.03.1988). Inicialment van projectar-s'hi un parc-jardí amb equipaments esportius per a l'interior de l'anell (que també acolliria un aparcament), una font ornamental i un enorme monument d'acer per commemorar el 200 aniversari de l'establiment del meridià de Greenwich com a referència horària mundial. Preguntat sobre la ubicació del Teatre Nacional, en Ricardo Bofill va admetre que la plaça de les Glòries era un “lloc difícil” i que confiava que la remodelació de la revitalitzés la zona.
El 1991, els ramals viaris de l'antiga plaça de les glòries van ser desmuntats i els bulldozers van acabar amb el jardí, a través del qual va habilitar-se una calçada provisional mentre durava l'aixecament del nou anell. La via fèrria va acabar de soterrar-se completament. El pont en espiral de l'antiga plaça va ser indultat a instàncies del Col·legi d'Enginyers i traslladat al litoral del Poblenou. L'obertura de l'anell al trànsit va patir uns quants endarreriments fins que va tenir lloc la primavera del 1992 (com a curiositat, un dels endarreriments el va provocar el fet que algú va adonar-se que l'anell tenia sis carrils mentre que la connexió amb la Gran Vía només en tenia cinc).
Tanmateix, l'ordenació urbanística de la plaça, passada l'eufòria del 1992, no va acabar de concretar-se. Amb una funció de regulació viària més o menys satisfactòria, els equipaments turístics i d'oci de la plaça no van arribar a construir-se. L'octubre del 1993 va començar a aixecar-se en els terrenys de l'antiga fàbrica de la Hispano-Olivetti (en un extrem de la plaça) el centre comercial Barcelona-Glòries, que, aquest sí, va tenir de seguida molt bona acceptació per part de la gent del barri (tot i que va causar les protestes dels botiguers de la zona, que veien perillar els seus negocis). De qualsevol manera, a aquestes alçades de la pel·lícula el nyap ja no tenia excusa possible: amb dos reformes a l'esquena que havien fracassat a integrar la plaça en el teixit urbà de la ciutat, era obvi que s'havia de posar la màxima cura per fer les coses bé. Doncs no va ser així, i es van repetir cegament els errors de les reformes anteriors. En aquest punt jo vaig començar a elaborar la teoria de la maledicció de la plaça (paral·lelament a una altra sobre la incompetència d'alguns dels responsables de l'urbanisme municipal).
Passat el temps, ni la proximitat del Teatre Nacional, l'Auditori i el centre comercial van evitar que la plaça de les Glòries continués sent un lloc inhòspit, evitat pel ciutadà i absolutament desert a les nits. Ni els edificis de vivendes, ni els equipaments ni els serveis van brollar en els voltants de la plaça com esperaven els arquitectes municipals (especialment en la seva zona sud, que encara era ocupada per solars i antigues fàbriques). Alguns dels solars al voltant de la plaça van utilitzar-se durant un temps per a la venda il·legal de cotxes. L'aparcament públic situat en l'interior de l'anell elevat (el “tambor” o el “tortell”), que havia de tenir un efecte “dissuasori” (és a dir, es pretenia que els conductors que arribessin a la ciutat deixessin els vehicles en aquell aparcament per acostar-se al centre en transport públic) no el va tenir. Malgrat oferir tota mena de facilitats, l'ocupació d'aquest aparcament va ser mínima ja des del principi. Les causes no van ser no només la reticència ciutadana a aquest model novedós d'aparcament (que no sol funcionar si se sitúa tan a prop del destí final dels conductors), sinó també que el seu efecte dissuasori venia per una altra banda: la de la sensació d'inseguretat que transmetia la plaça, que no animava a deixar-hi el vehicle ni anar a recollir-lo quan ja s'havia fet fosc. Pocs anys després van inagurar-se a prop del Teatre Nacional uns jardins batejats com “El bosquet dels Encants”, que ràpidament va convertir-se en l'extensió més marginal del mercat dels Encants.
Per què aquest nou fracàs? Arribats a aquest punt de la història afegiré alguna visió personal als aconteixements. És cert que el desenvolupament urbà de la plaça va coincidir amb la crisi econòmica de principis dels noranta, però això no excusa alguns errors de base. El jardí que havia d'anar a l'interior de la plaça simbolitza, per a mi, la manca de voluntat de fer les coses bé. De veritat creien els tècnics municipals que la gent disfrutaria passejant per un parc enclavat a l'interior d'un cilindre de formigó? Amb els trànsit corrent a tota velocitat al voltant? Un lloc tan amagat va convertir-se ràpidament en refugi de venedors ambulants, vàndals i tota mena de personatges poc recomanables, fins l'extrem que l'Ajuntament va decidir clausurar-lo poc després i deixar que s'anés degradant.

Aspecte de la plaça de les Glòries l'any 2008 (foto: La Vanguardia).

A principis dels 2000 va proposar-se un tímid projecte de millora basat en la construcció d'un edifici singular en forma de grapadora gegant (el Museu del Disseny), un llac artificial i en el desmantellament parcial del tambor, de manera que l'anell elevat quedés sostingut només pels seus pilars. S'esperava que així el conjunt tindria menys aspecte de muralla. Una altra idea que va tenir ressó en els mitjans va ser el trasllat dels Encants al jardí de l'interior del tambor. Aquests projectes van quedar en no-res. Els que sí van tirar endavant va ser la rehabilitació de l'antiga fàbrica de La Farinera i, un anys després, la construcció de la torre Agbar, dissenyada per Jean Nouvel.
Finalment, el 2003 l'Ajuntament va mostrar-se disposat a reformar la plaça íntegrament, enderrocant tot el que s'havia construït. No sorprèn que la idea fos molt ben rebuda per les associacions de veïns de la zona. Un responsable d'urbanisme va qualificar l'obra ja condemnada com a “una solución técnica plenamente satisfactoria teniendo en cuenta los condicionantes de aquel momento” (La Vanguardia, 22.10.2003).

Quart projecte de reforma (2003-)
La que serà la quarta reencarnació en seixanta anys de la plaça de les Glòries va començar a executar-se el 2008, tot i que es venia discutint d'un lustre ençà. Segons el pla que hi ha sobre la taula, els Encants es traslladaran a l'interior d'un edifici en un extrem de la plaça. També s'aixecaran el Centre de Disseny i l'edifici Ona. Més tard vindran edificis d'habitatges i equipaments. Finalment, el projecte preveu l'enderroc de l'anell elevat el 2013 i la construcció en el seu solar d'un enorme parc de 105.000 metres quadrats. El trànsit circularà per túnels sota la plaça (solució qualificada com a “impossible” uns anys abans). Els autos compartiran subsòl amb un intercanviador que unirà els metro, el tramvia, els trens de la RENFE i una projectada nova línia dels Ferrocarrils de la Generalitat. Aquí teniu una reproducció digital de com quedarà la plaça:

Aspecte previst per a la plaça l'any 2014 (foto: La Vanguardia).

La veurem realment així algun dia? Tant de bo, però la maledicció que plana sobre la plaça sembla que continua fent efecte: per començar, coincidint amb l'inici de les obres s'espera l'impacte d'una forta crisi econòmica (especialment en el camp de la construcció), un escenari probablement pitjor al que va erosionar el projecte postolímpic per a la plaça. I, tot i suposant que els plans tiressin endavant sense retalls, caldria veure el model de plaça que es faria. Sóc molt caut en aquest sentit. Serà una plaça dura a l'estil de la de Lesseps? O una plaça de terra com el parc central del Poblenou? Serà una plaça oberta o estarà envoltada d'una tàpia de ciment com en aquest últim? I quin serà el seu entorn? La construcció d'edificis de disseny a dojo podria acabar convertint els voltants de la plaça en una mena de zona de negocis mancada de vida ciutadana i desolada fora de l'horari comercial (una mica com passa en els voltants del centre comercial Glòries). El que fa que una àrea recent urbanitzada sigui absorbida i integrada en la ciutat és la presència equilibrada d'habitatges, equipaments, serveis i negocis. I aquests quatre factors s'influeixen mútuament, perquè si no hi ha habitatges, no hi haurà comerços ni serveis, ni vida al jardí central de la plaça. I, si no hi ha serveis, la gent no voldrà anar-hi a viure, ni s'aixecaran pisos que no es vendrien (en aquest sentit, no estic segur si la proximitat del centre comercial no perjudicarà la iniciativa dels petits comerciants). La desconfiança de veïns, empresaris i constructors, combinada amb la crisi, podria acabar amb una plaça tant inhòspita com les seves encarnacions anteriors. Tant de bo no veiem enderrocar la nova plaça de les Glòries d'aquí a quinze anys!

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.

La Plaça de les Glòries Catalanes (II)

Segon projecte de reforma (1966-1987)
Cinc anys després de la seva inauguració, va decidir-se enderrocar aquella obra inacabada que ja no podia donar més de sí per canalitzar el trànsit. Tanmateix, els conductors no van patir en soledat la mala planificació i execució de l'obra: cal fer esment de la pèssima construcció dels passos subterranis amb què els vianants havien de creuar les vies del tren, que s'anegaven amb freqüència i obligaven la gent a travessar les vies saltant per sobre dels rails o a fer una volta llarguíssima per arribar, per exemple, al metro. I la promesa urbanització i l'ajardinament de la plaça era encara un somni força improbable. El nyap no tenia excusa possible i la mateixa premsa de l'època va criticar-lo (molt mesuradament, és clar). De tota manera, és interessant llegir com es va recórrer al sentiment d'inferioritat i de retràs tecnològic tan propi d'aquells temps per justificar l'injustificable: "En otras ciudades del extranjero, mucho más avanzadas que nosotros en materia de obras públicas, también se han derribado trabajos similares al de la plaza de las Glorias Catalanas" (La Vanguardia 05.01.1966). O sigui, que no passava res per aixecar i, tot seguit, tirar al terra una inversió de vint-i-cinc milions de pessetes de l'època. A Europa també ho feien i a Europa eren molt més llestos que nosaltres. Però no havíem quedat que aquesta obra havia meravellat els urbanistes estrangers tan sols uns anys abans?
Dels vint-i-un projectes presentats, l'escollit per a la "nova" plaça de les Glòries era molt ambiciós (mireu el següent esquema).

Projecte de l'any 1966 per a la reforma de la plaça de les Glòries. En aquest projecte, la Diagonal es perllonga cap al mar (dibuix: La Vanguardia).

Aquest projecte va coincidir en el temps amb l'anomenat Pla de la Ribera, que pretenia revitalitzar la façana marítima de la ciutat des del port fins el Besòs (dos dels joves gestors del projecte eren Narcís Serra i Miquel Roca, per cert). Com a efecte secundari d'aquesta l'obertura de Barcelona al mar, s'esperava que el centre de la ciutat es desplaçaria cap a la plaça de les Glòries. Com que la reforma de la plaça també volia fer-se coincidir amb la transformació de la Gran Via (llavors rebatejada com avinguda de José Antonio) en una autopista cap al Maresme, els treballs no van iniciar-se fins l'abril de 1972. Això sí, van acabar-se en el tems rècord de 75 dies. Podeu observar una foto de la nova plaça l'any 1973 i comprovar les diferències entre l'escalèxtric que s'havia projectat i l'obra definitiva:

La plaça de les Glòries l'any 1973 (foto:La Vanguardia).

Aquesta plaça de les Glòries era travessada per dos ramals viaris elevats i un pont metàl·lic pels vianants (que va guanyar un premi europeu de disseny l'any 1975). Un jardí de sis hectàrees va construir-se en un dels costats de la plaça poc després, amb un riu artificial i un parc infantil. Aquest jardí va tenir prou bona acceptació per part dels veïns del barri, tot i que la proximitat de l'escalèxtric i la presència habitual de venedors ambulants l'enlletgien.

La plaça de les Glòries l'any 1983 (foto:La Vanguardia).

De qualsevol manera, i similarment amb la reforma anterior, aquesta nova ordenació de la plaça tan sols tenia com a objectiu fluidificar el trànsit. Difícil de crear a peu, bona part de la plaça continuava sent una terra de ningú sense cap continuïtat urbanística amb les zones del voltant, que contribuïa a separar més que a unir. Les vies del tren continuaven sent un obstacle de primer ordre per a una nova generació de vianants. El Pla de la Ribera mai va tirar endavant, i el centre de la ciutat no es va moure ni un metre cap a la dreta de l'Eixample. A finals del vuitanta, semblava que la plaça havia arribat de nou al seu límit de gestió dels trànsit. Mancada de qualsevol atractiu pel ciutadà, l'obra va quedar sentenciada quan el 1986 en Samarach va pronunciar aquell “Barcelona” que va situar la ciutat en el punt de mira del món.

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.

La Plaça de les Glòries Catalanes (I)

Fa uns mesos vaig llegir en un diari les declaracions d'un urbanista que qualificava la Plaça de les Glòries Catalanes com a un lloc "urbanísticament desgraciat". No vaig poder estar-hi més d'acord. Amb els anys, la Plaça de les Glòries ha esdevingut un dels símbols del nyap arquitectònic i la mala gestió urbanística, que l'han transformat en un espai perpetuament aïllat de la vida de la ciutat. Tres reformes fracassades durant la segona meitat del segle XX i una quarta actualment en marxa ho testimonïen (per no parlar de tots els projectes que mai van sortir dels despatxos). Si cregués en el paranormal, pensaria que la Plaça de les Glòries arrossega alguna mena de maledicció que la condemna a la grisor i la deixadesa malgrat trobar-se a pocs metres de la Diagonal i l'Eixample. Per aquests motius, i perquè vaig viure-hi a prop durant molts anys, he trobat que seria interessant fer una petita biografia d'aquest lloc tan particular. No he pretès fer-ne una tesi doctoral ni un article d'investigació: tan sols vull oferir quatre dades sobre les etapes més importants de la vida de la plaça (l'hemeroteca on-line de La Vanguardia ha estat un ajut extraordinari en aquesta tasca). Com que el resultat ha estat un text una mica extens, el dividiré en tres entrades. Potser (bé, segurament) hi hagi error o omissions, que seran corregits bon punt me'ls comuniqueu. També, si algú té alguna dada extra o alguna fotografia que consideri interessant, estaré encantat que me la faci arribar.

La plaça extrarradial (1859 - 1948)
En un principi, la Plaça de les Glòries ho tenia tot per acabar sent un lloc important de la ciutat. Així ho va preveure Cerdà en el seu famós pla del 1859. Emplaçada en la confluència de les tres avingudes principals de la ciutat: la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal (que es perllongaria de manera natural fins el mar), la plaça de les Glòries havia de convertir-se en el centre de la nova Barcelona racionalitzada.
Tanmateix, les coses no van anar ben bé com Cerdà havia projectat. El seu Eixample no va absorbir Ciutat Vella ni va estendre's cap a la dreta, engolint així la plaça. Ben al contrari, a principis del segle XX la plaça de les Glòries no era ni tan sols una plaça: era un immens descampat en l'extrarradi de la ciutat, creuat per les vies del tren i totalment negligit per les autoritats municipals. De fet, la plaça de les Glòries va inaugurar-se com a tal el dimarts 13 de maig del 1919, dins d'un pla per sanejar i urbanitzar els barris extrems de la ciutat. Urbanísticament parlant, la plaça era llavors percebuda com una mena de barrera entre l'Eixample i els suburbis de la ciutat. Aquest rol de "terra de ningú" quedava reforçat per diversos motius: les deficiències del transport públic, la inexistència d'un sanejament adequat (el clavegueram no va arribar a aquella zona de la ciutat fins el 1928) i, sobre tot, la mencionada presència de les les vies del tren. Combois (tant de passatgers com de mercaderies, de les línies del nord i de Saragossa-Madrid) creuaven amb molta freqüència la plaça i s'havien de superar mitjançant perillosos passos a nivell. Em pregunto si no va ser algun ciutadà atropellat qui va llençar sobre el lloc, puny enlaire, una maledicció que encara dura. En aquest espai tan poc esplendorós no mancava ni tan sols la prostitució. Com diu un veí de l'època: "Varias infelices mujeres se sitúan en dicha plaza y junto a la línea férrea, ofreciendo espectáculos que a toda costa la moral impone evitar" (La Vanguardia, 18.11.1925). Persontages ombrívols freqüentaven la plaça, on es produïen sovint arrestos. Com veieu, la degradació i la marginalitat han acompanyat sempre aquest indret, ara tan central, de Barcelona.
L'Exposició Universal del 1929 semblava que donaria un impuls a la urbanització de la plaça. De fet, van examinar-se'n els terrenys amb la idea d'ubicar-hi els pavellons dedicats a l'Exposició d'Indústries Elèctriques. Lamentablement, els problemes que suposaven les línies de ferrocarril no van poder resoldre's i aquests pavellons van ser instal·lats a Montjuïc.
Una decisió municipal que va contribuir a perjudicar més la imatge de la zona va ser l'emplaçament de la Fira Bellcaire (els Encants Vells) en els seus voltants l'any 1928. Van haver-hi crítiques dels que consideraven que un mercat d'aquelles característiques ("antiestètic", "repulsiu", "lloc de misèria", segons cartes als diaris de l'època) provocaria una degradació encara major de la zona a tots els nivells, a més de perjudicar el desenvolupament de les barriades limítrofs. No va trigar a associar-se a la presència del mercat l'apareició de rates, que s'escolaven als dipòsits de farina de la companyia ferroviària.
Arribats els anys trenta, el densificament urbà de la zona va forçar algunes iniciatives municipals. Per exemple, es va perllongar el recorregut dels tramvies de les línies 7 i 56 fins la plaça. Finalment, el 1935 va aprovar-se un ambiciós pla per suprimir les vies de tren i urbanitzar completament l'entorn fins els barris de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Aquest pla havia de convertir la plaça en "el centre urbà més important d'Europa" (La Vanguardia, 16.04.1935).

La plaça de les Glòries als anys trenta (foto: fons Beret-Claret, Arxiu Nacional de Catalunya; proporcionada per Enric J. S.)

Evidentment, la guerra civil va congelar el desenvolupament de qualsevol projecte. Igualment, durant els severs anys de la postguerra, les noves autoritats franquistes tampoc van tenir com a prioritat la plaça de les Glòries, que entrats els anys quaranta feia si fa no fa la mateixa fila que a principis de segle. Tanmateix, alguna cosa succeïa (i de pressa) al voltant de la plaça: les potents onades migratòries de la postguerra havien multiplicat la població dels barris perifèrics de la ciutat. La plaça es trobava al bell mig d'una zona cada cop més populosa.

Primer projecte de reforma (1948-1966)
Les autoritats franquistes no podien ignorar gaire més l'obstacle creixent que significava una plaça en aquelles condicions enmig d'una zona de la ciutat en expansió. El perllongament del metro (llavors anomenat el "Metropolitano Transversal") fins l'estació de Clot el 1951 (amb una estació a la plaça) va aguditzar la necessitat d'urbanitzar-la: els accessos a l'estació suposaven creuar vies de tren i uns descampats no només foscos, sinó directament intransitables quan plovia.

Dues imatges de la plaça de les Glòries als anys cinquanta (foto de l'esquerra: La Vanguardia; foto de la dreta: Barcelona en la historia).

A finals dels anys quaranta va soterrar-se el tram de via fèrria que pujava per la Meridiana, eliminant així un dels obstacles que caracteritzaven la plaça. El 1953 va aprovar-se l'anteprojecte del "Presupuesto extraordinario de modernización y extensión de Barcelona", que contemplava explícitament la reforma de la plaça entre d'altres accions. Quina idea tenien pensada els urbanistes de l'època? El pla, centrat sobre tot en la regulació del trànsit, consistia en l'aixecament un anell viari elevat amb tres rampes que permetrien la connexió ràpida entre les tres grans avingudes, més una via a ran de terra per a la circulació lenta i el pas dels vianants. Com a complement, s'ajardinaria i s'enllumenaria la zona. Dins l'anell va projectar-se un parc infantil i un monument a la batalla de Lepant. Aquell mateix any van començar a enderrocar-se les barraques que hi havia als voltants. Dos anys després, amb les obres encara per començar, l'alcalde Porcioles afirmava que la nova plaça de les Glòries es convertirà "urbanísticament parlant, en una de les millors del món" (La Vanguardia, 22.11.1958).

Esquema del projecte per a la reforma de la plaça de les Glòries de l'any 1953 (dibuix: La Vanguardia).

Finalment, l'u de setembre del 1960 les màquines van començar a remoure els terrenys per instal·lar-hi els primers fonaments. Just quatre mesos més tard, els diaris anunciaven amb lletres grans la inauguració de l'anell per part de les autoritats. Aquesta celeritat en erigir una obra pública de tal magnitud podria fer pensar que les institucions van abocar-se de ple en la causa de revitalitzar les Glòries. La realitat era una altra: el que es va inagurar aquell gener de 1961 va ser una obra de mínims, tot just mig anell enmig d'un descampat. Si mireu la fotografia següent, publicada en La Vanguardia dos anys més tard (el 1963), veureu que la plaça mostrava un aspecte desolador malgrat que les obres no van arribar a aturar-se mai. I això que, segons la premsa, l'obra era objecte del reconeixement dels urbanistes estrangers que la visitaven.

Plaça de les Glòries el 1963 (foto: La Vanguardia).

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.