La Reforma (I)

La història de la construcció de la via Laietana és molt coneguda. Va tractar-se d'una de les obres públiques més importants en la Barcelona del segle passat, que va modificar profundament la fesomia de la ciutat antiga i que obligar a desplaçar milers de persones. La ciutat hauria d'esperar-se fins les obres olímpiques i post-olímpiques dels anys vuitanta i noranta per veure una altra intervenció urbanística d'aquelles dimensions.

Fins el segle XX, el que avui coneixem com a Ciutat Vella era una teranyina de carrers estrets i foscos, amb escassos espais oberts. Si fem una volta pels voltants del carrer Princesa o la plaça de Sant Jaume tindrem una idea de l'ambient que s'hi devia respirar cent anys enrere. Aquella densitat urbana era resultat de la necessitat gairebé desesperada d'espai que tenia Barcelona: una ciutat ben viva, que creixia i creixia en número d'habitants però que no podia créixer horitzontalment degut a les muralles. Quina solució es va trobar? Doncs les remuntes, les volades, els carrerons estrets, les places esquifides i les voltes que convertien alguns carrers gairebé en túnels. Qualsevol sistema d'aprofitament de l'espai era bo. Naturalment, una aglomeració tan gran de persones comportava greus problemes de salubritat i seguretat pública.

A partir de l'any 1854, l'enderroc de les muralles i la construcció de l'Eixample van suposar un respir per a aquella Barcelona gairebé asfixiada, alhora que van iniciar un procés de transformacions urbanístiques que durarien dècades i que canviarien per sempre l'aspecte de la ciutat.

Probablement, els habitants d'aquells carrerons de la ciutat vella van pressentir aviat una amenaça sobre el futur de les seves llars. M'imagino que més d'un alçava la vista per contemplar el seu carrer i pensava: "Quant durarà, tot això?". I és que en el seu famós "Pla de Reforma Interior y Ensanche" de 1859, Cerdà ja va preveure obrir tres grans vies en la ciutat vella: dues entre l'Eixample i el mar (perllongant els carrers Muntaner i Pau Claris) i una transversal entre Montjuïc i el parc de la Ciutadella. Aquesta proposta cerdiana va ser represa en el pla de Baixeras (aprovat el 1889). Per sort pels veïns de la zona, les dificultats econòmiques i els problemes legals que suposaven les expropiacions van mantenir el projecte paralitzat durant molt de temps. De fet, va ser necessària una modificació de la llei d'expropiacions per ajudar a desencallar el procés.

Projecte del pla Cerdà (i posteriors) per a la construcció de tres grans avingudes en la Barcelona vella (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

A principis del segle XX, l'alcalde Domènec Sanllehy qui va decidir tirar endavant el projecte de la Reforma. De les tres vies proposades es començaria per l'anomenada Gran Via A (després coneguda com a via Laietana gràcies a Francesc Carreras Candi). Aquesta immensa obra, deien, suposaria enormes beneficis per als ciutadans. Per una banda, l'Eixample era ja una realitat puixant i es necessitava una artèria que el connectés directament amb el port. Això facilitaria el trànsit de mercaderies i, en definitiva, la prosperitat de tota la ciutat. Per altra banda, una avinguda de vint metres d'amplada sanejaria i modernitzaria una zona històricament molt degradada (cal recordar que, en aquells temps, fer de Barcelona una capital "moderna" era gairebé una obsessió). Naturalment, hi havia un tercer motiu molt més oficiós: facilitar a la policia i l'exèrcit endinsar-se en un sector de la ciutat amb una població potencialment subversiva (Barcelona era una ciutat socialment molt agitada aquells dies). Les expropiacions van començar a negociar-se immediatament. L'obra va adjudicar-se al Banc Hispano-Colonial l'any 1907.

Tractant-se d'un projecte de tal envergadura va córrer molta tinta, amb alguns intel·lectuals posicionant-se a favor i uns altres en contra. Curiosament, el poeta Joan Maragall va posicionar-s'hi absolutament a favor malgrat que s'havia criat en els carrers que serien destruïts. Com es pot llegir en La ciudad de Ensueño: "Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue ciudad vieja. [...] Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, y me lo llevo dentro; por mi, ya pueden derribarlo".

El dimarts 10 de març del 1908 s'havien aixecat cinc tribunes entre els carrers Ample i Consolat, des d'on les més altes autoritats assistirien a l'inici de les obres. El mateix rei Alfons XIII, empunyant un pic cerimonial, va dirigir-se al portal del número 71 del carrer Ample (la casa del marqués de Monistrol) i va fer-hi saltar algunes pedres. Passaven deu minuts del migdia. Després va sonar la banda municipal i van desfilar brigades d'obrers engalanats per a l'ocasió. La Reforma havia començat.

Fotografia de la cerimònia d'inici de les obres de la Reforma (font: La Vanguardia)

Van expropiar-se 270 finques, van destruir-se o mutilar-se molts carrers i entre dos mil i deu mil persones van ser desnonades. Els propietaris i els industrials de la zona van pressionar per embutxacar-se bones compensacions, però les persones més modestes moltes vegades van veure's al carrer sense veure ni un ral.

Va ser la protecció del patrimoni artístic i històric el que va semblar preocupar més a la intel·lectualitat catalana. Entitats com la Unió d'Artistes, l'Associació d'Arquitectes i el Centre Excursionista de Catalunya van demanar a l'Ajuntament que es fes el possible per salvar els elements de valor arquitectònic amenaçats per les obres. (Alguns d'aquests elements no estaven ni tan sols catalogats per trobar-se en l'interior d'habitatges particulars, per exemple alguns fragments de la muralla romana). Personalitats de la talla d'Antoni Gaudí van adherir-se a aquestes peticions. En Gaudí va aprofitar, per cert, per carregar contra Cerdà i els defensor de les línies "rectes i pesades" com a solució urbanística per a la ciutat (Diari de Barcelona, 10 de novembre del 1908). Amb una sensatesa poc usual, l'Ajuntament va atendre aquestes peticions i va anomenar una "Delegació investigadora i de vigilància de les obres de la Reforma" que catalogués el patrimoni de valor històric i artístic que es veuria afectat per les obres. Pel que sembla, aquesta delegació va fer la seva feina tan a consciència que el Banco Hispano-Colonial va protestar, adduint que la seva activitat endarreria les obres.

Gràcies a aquesta delegació va salvar-se (parcialment o total) patrimoni de tota mena, des de restes romanes i medievals fins a esgrafiats i balcons ornamentals. De vegades, els elements a conservar eren traslladats a un altre emplaçament, de vegades eren simplement arrencats del seu lloc original i emmagatzemats. Algunes de les peces que es van rescatar van donar lloc a l'embrió del que seria el Museu d'Història de la Ciutat. L'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda va ser l'únic gran edifici afectat que va romandre exactament en el seu lloc (originalment al número u del carrer de Sant Pere més Alt, després al número 50 de la via Laietana). Per cert que d'aquí van sorgir van ser les bases d'un moviment preservacionista que va proposar altres projectes per a la restauració (de vegades més aviar reconstrucció) d'edificis històrics de la zona. Alguns edificis emblemàtics de la zona no van arribar a salvar-se, per desgràcia. El palau del marqués de Monistrol, l'església de Santa Marta, l'edifici del gremi de calderers o els mateixos porxos dels Encants (tocant a la plaça de Sant Sebastià) van caure sota l'acció destructora de la piqueta.

La plaça de Sant Sebastià va ser un dels primers llocs a desaparèixer. Els porxos dels Encants (a l'esquerra) no es van poder salvar (font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

La via Laietana va construir-se per trams. A finals de juny del 1909 va inaugurar-se'n el primer, que anava de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) fins la plaça de l'Àngel. Enmig d'una gran expectació, les autoritats el van recórrer a peu encapçalades pel rei Alfons XIII i l'alcalde accidental Albert Bastardas. Explica en José Tarín-Iglesias que l'alcalde Sanllehy (dimitit feia poc) va assistir anònimament a la inauguració de l'obra que ell mateix havia promogut, com un ciutadà més. El segon tram s'estenia de la plaça de l'Àngel fins a Sant Pere més Baix. El tercer i darrer tram arribava fins a la plaça d'Urquinarona. Va inaugurar-se el 1913: la via Laietana estava ja completada.

De tota manera, haurien de passar uns quants anys més fins que la via Laietana adquirís l'aspecte que té avui. El seu primer edifici va ser el del Banc Hispano-Colonial (no podia ser d'una altra manera), erigit en el número tres. Però va ser arran de l'Exposició Internacional del 1929 que es va promoure aquesta nova via com un aparador d'edificis monumentals a l'estil de les grans avingudes de París. (A més, aquestes grans construccions amagaven convenientment els immobles més degradats de la Barcelona antiga). Va ser també en aquesta època quan va popularitzar-se el nom de via Laietana entre els barcelonins. Durant molt de temps es va conèixer aquesta via com "l'avinguda de la Reforma" o simplement com "la Reforma". Com recorda el periodista José Tarín-Iglesias, els seus pares i els seus avis "Hablaban de ir a la Reforma y de que venían de la Reforma" (La Vanguardia, 15 de març del 1968). Com a anècdota, en la pàgina web de l'Ajuntament s'assenyala que el darrer solar buit va edificar-se l'any 1958.

Imatge aèria de la via Laietana l'any 1926 (font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

Les dues altres vies que havien d'entrecreuar la Barcelona vella no van arribar a completar-se mai. La Gran Via B (que connectava el carrer Muntaner amb el port) ha quedat a mig fer amb la construcció del passeig de Drassanes i la rambla del Raval, tot i que és un projecte encara cobejat per l'Ajuntament. De la Gran Via C (de Montjuïc al parc de la Ciutadella) també tenim alguns bocins, com l'avinguda de la Catedral i l'avinguda Francesc Cambó.

En total van ser 85 els carrers de la Barcelona vella que van desaparèixer totalment. Per la seva sensibilitat vers aquell tros de la ciutat sentenciat a mort, algunes actuacions de l'Ajuntament de Sanllehy resulten sorprenents vistes avui en dia. Per exemple, l'Ajuntament va promoure concursos de pintura i fotografia per retratar els carrers que desapareixerien. Els fotògrafs van recórrer els carrers gairebé metre a metre, plasmant per sempre amb les seves càmeres una Barcelona que aviat deixaria d'existir. (Que jo recordi, en cap de les obres faraòniques dels darrers temps s'ha promogut institucionalment una mesura similar). Gràcies a això, ara tenim una documentació de gran valor sobre aquella Barcelona desapareguda. A aquells carrers que probablement no us sonaran de res és als que dedicaré algunes entrades d'aquest blog durant les properes setmanes.

De moment us deixo aquí dos plànols de la Barcelona del segle XIX on es pot veure com era el traçat dels carrers desapareguts (cliqueu-los per ampliar, perquè són molt grans). Són del 1866 i el 1878, respectivament (podeu veure quins carrers van canviar de nom?). Tots dos han estat obtinguts del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Detall del plànol de Barcelona del 1866

Detall del plànol de Barcelona del 1878

Us deixo també uns links interessants:
La via Laietana en el fòrum d'urbanisme Skyscrapercity
La història de la via Laietana a la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona
Repàs a la història de la via a càrrec d'en Lluís Permanyer

Plaça de les Glòries, 1965

Aquesta és una foto (extreta de La Vanguardia del 22 de maig del 1965) que no vaig arribar a incloure en la història de la plaça de les Glòries. Apart del fet luctuós que il·lustra, la foto també permet veure com de negligent havia estat el desenvolupament de la plaça en aquells anys, amb una “anella” elevada a mig construir que es tallava en sec (per una fotografia aèria de la plaça, cliqueu aquí). La fotografia és obra del (mític) fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas.

Carrer del Forn de la Fonda

Aquí teniu una foto comparativa del carrer del Forn de la Fonda, a Ciutat Vella. La foto antiga està datada l'any 1945 i s'hi por veure com era el carrer fins fa poc: un carreró sense sortida fosc i humit, perfecte per ambientar-hi una pel·lícula de misteri. Des de molt antic, a l'edifici que tancava el carrer va haver-hi una fonda (d'aquí el nom del carrer, que sembla que originalment es deia simplement “de la Fonda”). L'any 2005, l'Ajuntament va aprovar un pla d'enderrocs per obrir la part posterior del carrer, connectant-lo així al carrer Fonollar i la plaça de Sant Cugat. En la foto actual pot apreciar-se la diferència. Si us hi fixeu, veureu que de l'antic edifici de la fonda només roman una biga que travessa encara l'amplada del carrer (la podeu veure al fons del carrer, una mica per sobre de la noia que va caminant). De tota manera, i malgrat la millora que deu haver-ne suposat l'obertura, l'estat de degradació dels edificis fa pensar que probablement no s'hi ha fet cap mena de reforma important des de fa molts i molts anys. Em sembla que l'escrostonament de la paret de la dreta és el mateix que ja hi havia sis dècades enrere (potser una mica empitjorat i tot).

(Font de la foto antiga: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Cliqueu-hi per ampliar-la.

Panoràmica (I)

Vista aèria de Barcelona cap el 1880. Les muralles ja eren un record i Barcelona tot just començava a expandir-se cap a Collserola (afermant-se en la famosa política urbanística "d'esquenes al mar"). En primer pla es pot apreciar com la Barceloneta quedava en bona part aïllada de la ciutat vella per les vies fèrries (dels trens de l'estació de França i dels mercaderies que anaven als dipòsits del port). També s'hi pot veure la plaça de toros de la Barceloneta (anomenada "El Torín"). Era la més antiga de la ciutat i va ser derruïda el 1944 (després de vint anys d'inactivitat). El parc de la Ciutadella gairebé s'acabava d'estrenar: el terreny de l'antiga fortalesa va ser donat a la ciutat el 1869 i les obres per transformar-lo en parc públic van començar el 1873 (i conclourien el 1888, any de l'Exposició Universal). Diria que en la imatge es pot veure la cascada d'en Fontserè, que va quedar enllestida el 1881. (Com sempre, cliqueu per ampliar).

(No he pogut trobar informació sobre l'autor de la litografia, que va ser editada per la impremta de C. Verdaguer i Cia.)

Cantonada de Balmes amb Pelai

Foto comparativa de la cantonada de Balmes amb Pelai. La foto antiga és del 1930. Com a curiositat, la parada d'autobusos encara és al mateix lloc després de gairebé 80 anys (i s'hi atura el bus turístic, a més a més). M'ha cridat molt l'atenció la botiga “Calçats Minerva” que hi ha en els baixos de l'edifici. No només ja no existeix, sinó que la fesomia de l'edifici està totalment canviada. Va ser enderrocat aquest edifici en algun moment i tornat a construir?

El passeig de Sant Joan

Aquí teniu una foto de les obres de perllongament del passeig de Sant Joan cap a la vil·la de Gràcia (llavors ja annexionada a Barcelona). En concret, la foto ens mostra els treballs d'enderrocament de les cases situades en el carrer de Sant Isidre l'estiu del 1907. Aquest carrer va desaparèixer completament (suposo que com molts d'altres) i el passeig quedaria finalment allargassat des de l'Eixample fins la Travessera. Per encertar-la amb la foto comparativa m'he fixat en l'edifici amb dues tribunes que apareix en l'horitzó, una mica cap a l'esquerra. Diria que és l'edifici que encara s'aixeca en la cantonada del passeig amb el carrer Provença (tot i que en la foto actual queda tapat pels arbres).

La Plaça Nova (II)

Les torres de la Plaça Nova l'any 1820 (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Tot i que aquest blog tracta sobre la història recent de Barcelona (i per "recent" vull dir de mitjans del segle XIX fins a avui), no em puc resistir a deixar-vos aquí una altra panoràmica de les torres de la Plaça Nova. Aquesta il·lustració es obra d'en Guillaumot de Lemaitre i està datada al 1820 (probablement es tracti del mateix autor del gravat de l'entrada anterior). Per cert que, pel que sembla, l'arcada entre les dues torres va ser enderrocada l'any 1823: només tres anys després de fer aquest dibuix!

La Plaça Nova

Darrerament he ensopegat amb unes quantes fotos i gravats de la Plaça Nova en diferents èpoques (totes elles mirant cap el Portal del Bisbe, el seu punt més distintiu). Les he recollit totes per fer-hi una comparativa amb l'aspecte actual de la plaça agafada si fa no fa des del mateix angle. (En alguns casos no vaig tenir la precaució d'anotar l'origen de les fotos, tot i que estic gairebé segur que les vaig trobar via Altres Barcelones, Fotos de Barcelona o a l'Antiquari). He ordenat les imatges cronològicament (com sempre, podeu clicar-les per ampliar-les).

Gravat de l'any 1820 (llavors la plaça acumulava gairebé cinc-cents anys d'història!). Fixeu-vos en l'arcada que hi havia entre les dos torres. No era d'origen romà ni medieval, encara ho pugui semblar per la sensació d'antiguitat que transmet el gravat: va ser construïda al segle XVII. Fixeu-vos també que la torre de l'esquerra ja llavors lluïa la capelleta de Sant Roc, en el mateix lloc on és ara. A l'esquerra també podeu veure els edificis que ocupaven el que avui en dia és l'inici de l'Avinguda de la Catedral. I, efectivament, no hi ha ni rastre de cap aqüeducte romà. El gravat està extret del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fotografia de l'any 1870. Fotografia de Joan Martí, extreta del seu llibre “Belleses de Barcelona”. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Fotografia de l'any 1921.

Fotografia de l'any 1942. Els edificis que tancaven la plaça per l'esquerra encara hi són (no serien enderrocats totalment fins l'any 1962). A alt a l'esquerra sobresurt una de les torres de la Catedral. En el primer gravat no es veu perquè les dos torres laterals de la Catedral no van quedar enllestides fins l'any 1913.

Finalment, una imatge de la Plaça Nova i l'Avinguda de la Catedral l'any 1957. Els edificis que separaven la Plaça de la Catedral de la Plaça Nova tot just s'estaven enderrocant.

Els urinaris públics de Barcelona

Aquesta entrada la començaré amb una batalleta: un dia de mitjans dels anys vuitanta (devia jo tenir uns deu anys) creuava la plaça Urquinaona quan, de sobte, vaig sentir la necessitat d'anar al lavabo. Tan urgent devia ser aquella necessitat que la meva mare va descartar entrar en un bar i va decidir que ens ficaríem als urinaris soterranis de la plaça. Suposo que va decidir-ho una mica a contracor, conscient de la fama que aquells establiments tenien: de llocs sòrdids i bruts, fins i tot perillosos. En la meva innocència, em va semblar bé. Segur que va dur-se una gran sorpresa en baixar les escales: els urinaris masculins eren una sala ampla i circular, enrajolada de blanc i blau i envoltada d'un perímetre de portes, totes idèntiques. Fins i tot diria que l'enrajolat tenia alguna pauta modernista, tot i que no n'estic segur. Tenia un aire una mica de lloc de fantasia. No es veia ni brut ni deixat, ni hi havia males olors. No hi havia ningú més tret de nosaltres i una dona que se'n cuidava. En aquell moment no vaig donar cap importància a aquella visita; ara em sento afortunat d'haver-hi estat. Als anys vuitanta, aquell servei públic ja era un residu del passat i el seu ús era visiblement escàs. Els urinaris públics tancaven un rere l'altre i l'Ajuntament provava d'introduir paral·lelament urinaris mòbils en les voreres. Ironies del destí, el model d'urinari subterrani fet d'obra s'ha començat a recuperar darrerament. Així que avui tenim una entrada una mica escatològica, perquè faré una petita crònica dels urinaris públics de Barcelona.

En la Barcelona del segle XIX, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, ja que disposaven d'una latrina (habitualment situada sota l'arc de l'escala). Els primers dissenys d'urinaris públics daten d'uns projectes presentats a l'Ajuntament l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat. Poc desprès arribarien els urinaris prefabricats, dels quals el 1874 hi havia quaranta a disposició dels barcelonins (els barcelonins homes, s'hauria d'aclarir). La seva arribada va ser tota una novetat i es va veure com una alternativa força més higiènica a les latrines de les porteries, que sovint no tenien ni aigua corrent. Com a curiositat, el 1878 un empresari va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris amb un disseny d'un jove Antoni Gaudí. Per desgràcia, els urinaris no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.

Ja en aquells primers urinaris va veure's clar que eren un lloc ideal per posar publicitat. Els anuncis que s'hi penjaven complien dues funcions: anunciar productes i serveis (com és evident) i també dissimular en la mesura del possible un element urbà titllat de “poc decorós” per alguns.
A finals del segle XIX, arran l'Exposició Universal del 1888, van importar-se de França uns urinaris públics anomenats water-closets o vespasianes (de l'emperador Titus Flavi Vespasià, que va introduir els urinaris públics en Roma). Aquests urinaris eren quioscos circulars emplaçats en el carrer ("molt elegants", segons les cròniques de l'època) i encabien sis persones. Estaven situats en llocs cèntrics com l'Arc de Triomf, la plaça Universitat o la Rambla de Santa Mònica.

Urinari tipus quiosc de la darrera dècada del segle XIX. El lloc és probablement la plaça Medinaceli (foto: La Vanguardia).

Urinari prefabricat de la primera dècada del segle XX

En el context de revolta social de la Barcelona d'aquells anys, aquells quioscos no van lliurar-se de ser blancs del terrorisme. El dimecres 26 de desembre del 1906, es va col·locar una bomba en els urinaris públics de la Rambla de les Flors (llavors anomenada Rambla de les Bombes). La bomba va fer explosió a quarts de sis de la tarda, deixant un ferit greu. L'acció va ser atribuïda a una cèl·lula anarquista. Poques setmanes més tard va fer-se entrega a l'alcalde Domènec Sanllehy d'un plec de signatures perquè desaparegués aquell l'urinari "por motivos de ornato público y por la triste celebridad que ha adquirido últimamente" (La Vanguardia 12.01.07).

Qüestions d'inseguretat ciutadana apart, uns anys més tard va decidir-se que era molt més higiènic i (sobre tot) decorós soterrar aquella mena de serveis. El 1925, les ordenances municipals especificaven que els urinaris havien de ser sempre subterranis (i, alguns, gratuïts per als indigents). Els urinaris construïts de cara a l'Exposició Internacional del 1929 ja s'ajustaven plenament a aquests requisits. En general, els urinaris subterranis tenien una secció per a homes i una altra per a dones.

Aquells urinaris subterranis van tenir prou acceptació per funcionar durant bastants anys. De tota manera, el seu ús va anar minvant a mesura que la qualitat de vida en la ciutat millorava, de manera que van anar adquirint una progressiva mala fama de llocs marginals. A partir dels anys setanta van començar a desaparèixer, normalment davant la negativa de l'Ajuntament a renovar-los la concessió.

L'any 1984, l'Ajuntament va començar a instal·lar-ne uns de mòbils comprats a França, que funcionaven amb monedes. Van resultar tota una novetat, una mena de versió posada al dia de les vespasianes per a unes generacions que ja no les recordaven. No obstant, dels Jocs del 92 ençà, aquells nous urinaris públics van anar sent retirats de la ciutat. La raó que van argumentar les autoritats va ser el "mal ús" que se'n feia (referint-se a que molts ionquis els aprofitaven per punxar-s'hi), tot i que el cert és que el seu èxit va ser menor de l'esperat: el fet de ser un servei de pagament dissuadia a molts usuaris. Les "cabines" (com també se'n deien) van desaparèixer gairebé totalment a finals dels noranta (com a mínim una va romandre a Montjuïc fins fa poc). A tot això, els vetustos urinari subterrani de la plaça Urquinaona encara aguantaven. Construïts als anys vint, va acabar tancant l'any 1999.

Urinari de pagament dels anys 80 i 90 (foto: La Vanguardia).

Al tombant del segle XXI, Barcelona era una de les capitals europees pitjor preparades en aquest aspecte. Només durant celebracions que concentraven un gran número de persones (per exemple, les festes de la Mercè) s'instal·lava temporalment una bateria d'urinaris mòbils. També es mantenien alguns urinaris automàtics al costat d'algunes parades d'autobús, tot i que eren per a ús exclusiu dels empleats de TMB i, per tant, no es podrien considerar com equipaments públics.

Com a part de les mesures municipals contra l'incivisme, l'any 2005 van reintroduir-se alguns urinaris en les zones més turístiques, com la Rambla, la plaça de Sant Agustí o la plaça George Orwell, amb un gran èxit. Tot i ser estructures prefabricades, aquests urinaris estaven connectats al calvegueram. Entre aquests equipaments nous i els antics que encara aguantaven, a principis del 2006 hi havia 15 urinaris públics en la ciutat (sobre tot en parcs i jardins). Va ser aquell mateix any 2006 que va veure la construcció dels primers urinaris d'obra en cent anys: un sota la Rambla a l'alçada de la Plaça del Teatre i un altre sota el Convent dels Àngels. Construïts d'acer inoxidable "a prova de vàndals" (fins i tot els miralls són d'acer polit), els han arribat a fer servir 800 persones en un dia.

Non Stop: I Festival de Pop Rock de Barcelona

Anunci del festival en la premsa (font: La Vanguardia).

El mes passat va fer tretze anys de la punxada més espectacular en la historia dels concerts a Barcelona. Del 21 al 23 de juny del 1996 s'havia de celebrar el Non Stop - I Festival de Pop-Rock de Barcelona al Sot del Migdia de Montjuïc. Es tractava d'una mena de marató musical de 34 hores ininterrompudes de pop i rock, des de les 21:30 del divendres 21 fins a les set del matí del diumenge 23. L'arquitecte Daniel Freixas havia redissenyat el recinte del Sot del Migdia per poder acollir a uns quants milers de persones disposades a passar-s'ho bé i pernoctar-hi durant dots nits. La cosa prometia: els festivals musicals d'estiu tenien bona tirada popular, el cartell era prou bo (la majoria eren grups i intèrprets catalans i espanyols de renom i en David Byrne faria de mestre de cerimònies), els exàmens havien quedat ja enrere (o gairebé), la selectivitat s'havia acabat just el dia anterior i, sobre el paper, hi havia ganes de gresca. A més, el dia 21 de juny era el Dia Internacional de la Música. Va fer-se anuncis en tots els mitjans. Uns dies abans, l'organització anunciava que s'havien venut vuit mil entrades anticipades, cosa que gairebé garantia l'èxit d'un festival que costaria 90 milions de pessetes i que esperava atraure a vint mil persones.

Tanmateix, el divendres 21 a l'hora d'obrir les portes el Sot del Migdia era una esplanada absolutament buida. No era que s'hagués cancel·lat l'esdeveniment: els dos escenaris hi eren, amb els llums encesos i l'equip de so a punt; les tres barres hi eren, amb els tiradors de cervesa fresca i els cambrers fent temps; el bar “de descompressió” hi era, amb el seu cinema a l'aire lliure preparat; els lavabos, la taquilla, la consigna, el “núvol refrescant”, tot era a punt. Només mancava el públic. D'aquelles vuit mil persones que havien d'estar allà a punt per botar i cantar només hi havia unes vint a les nou del vespre, que van augmentar fins a unes vuitanta a l'hora de començar el primer concert. Deien que la taquilla només va vendre una entrada. Per acabar-ho d'adobar, en David Byrne va perdre l'avió i no podria obrir el festival. Malgrat tot, els organitzadors van decidir tirar endavant el concert. Potser esperaven que els posseïdors de les vuit mil entrades apareguessin de sobte?

El primer grup de la nit era una banda se Sarajevo anomenada Konvoi que va tocar davant d'un immens espai buit. Van seguir-los Los Rebeldes i, després, Nacho Campillo. Per aquelles hores va arriba David Byrne que va preferir no fer el ridícul i va abstenir-se sortir a l'escenari a inaugurar oficialment el festival. A partir d'aquí, es fàcil de preveure què va passar. Manolo Tena, que havia de sortir a l'escenari cap a la una de la matinada, ja no va sortir. Dues hores després, els organitzadors van suspendre el festival al·legant “causes alienes a l'organització”. Naturalment, les poques persones que havien pujat fins allà havien anat marxant i a aquelles hores a penes hi quedaven quatre gats.

Cares de desolació per part dels assistents i del mateix David Byrne (foto: La Vanguardia).

Què havia passat? El fracàs havia estat realment estrepitós: qualsevol bar musical reunia més gent un dissabte a la nit amb un cartell molt inferior. Els dies següents molts mitjans de comunicació van tractar el tema. Al programa El Terrat d'Andreu Buenafuente va trucar un noi que hi va anar i va explicar la seva experiència. “Podíeu haver quedat tots per sopar”, va ser el comentari d'en Buenafuente, referit al ridícul número d'assistents. Els motius adduïts pel fracàs del festival van ser: el model de festival (aquell mateix estiu hi havia d'altres de línia molt similar), la coincidència de dates amb la Festa de la Música (on hi participaven grups que també participaven al festival) i la proximitat de Sant Joan (que queia en dilluns i va fer que molts preferissin marxar de pont i estalviar per a la revetlla). Motius als quals s'havia d'afegir la situació del Sot del Migdia, que no és l'escenari més accessible de Barcelona. En qualsevol cas, tots eren motius perfectament previsibles. Resulta estrany que l'organització no els hagués tingut en compte, tot i que potser ningú no va pensar-se que la seva convergència acabaria afectant d'una manera tan negativa el festival. Realment, ningú no s'hauria pensat que un festival d'aquesta dimensió podria arribar a reunir a menys de cent persones. Va ser una cosa realment inaudita (va arribar a qualificar-se de "paranormal") i que va evidenciar la manera de fer poc escrupolosa dels organitzadors, que sabien amb antelació com anava la venda d'entrades. Les vuit mil entrades venudes eren, evidentment, una notícia falsa destinada a aixecar les vendes.