dilluns, 31 d’agost del 2009

La Reforma (I)

La història de la construcció de la via Laietana és molt coneguda. Va tractar-se d'una de les obres públiques més importants en la Barcelona del segle passat, que va modificar profundament la fesomia de la ciutat antiga i que obligar a desplaçar milers de persones. La ciutat hauria d'esperar-se fins les obres olímpiques i post-olímpiques dels anys vuitanta i noranta per veure una altra intervenció urbanística d'aquelles dimensions.

Fins el segle XX, el que avui coneixem com a Ciutat Vella era una teranyina de carrers estrets i foscos, amb escassos espais oberts. Si fem una volta pels voltants del carrer Princesa o la plaça de Sant Jaume tindrem una idea de l'ambient que s'hi devia respirar cent anys enrere. Aquella densitat urbana era resultat de la necessitat gairebé desesperada d'espai que tenia Barcelona: una ciutat ben viva, que creixia i creixia en número d'habitants però que no podia créixer horitzontalment degut a les muralles. Quina solució es va trobar? Doncs les remuntes, les volades, els carrerons estrets, les places esquifides i les voltes que convertien alguns carrers gairebé en túnels. Qualsevol sistema d'aprofitament de l'espai era bo. Naturalment, una aglomeració tan gran de persones comportava greus problemes de salubritat i seguretat pública.

A partir de l'any 1854, l'enderroc de les muralles i la construcció de l'Eixample van suposar un respir per a aquella Barcelona gairebé asfixiada, alhora que van iniciar un procés de transformacions urbanístiques que durarien dècades i que canviarien per sempre l'aspecte de la ciutat.

Probablement, els habitants d'aquells carrerons de la ciutat vella van pressentir aviat una amenaça sobre el futur de les seves llars. M'imagino que més d'un alçava la vista per contemplar el seu carrer i pensava: "Quant durarà, tot això?". I és que en el seu famós "Pla de Reforma Interior y Ensanche" de 1859, Cerdà ja va preveure obrir tres grans vies en la ciutat vella: dues entre l'Eixample i el mar (perllongant els carrers Muntaner i Pau Claris) i una transversal entre Montjuïc i el parc de la Ciutadella. Aquesta proposta cerdiana va ser represa en el pla de Baixeras (aprovat el 1889). Per sort pels veïns de la zona, les dificultats econòmiques i els problemes legals que suposaven les expropiacions van mantenir el projecte paralitzat durant molt de temps. De fet, va ser necessària una modificació de la llei d'expropiacions per ajudar a desencallar el procés.


A principis del segle XX, l'alcalde Domènec Sanllehy qui va decidir tirar endavant el projecte de la Reforma. De les tres vies proposades es començaria per l'anomenada Gran Via A (després coneguda com a via Laietana gràcies a Francesc Carreras Candi). Aquesta immensa obra, deien, suposaria enormes beneficis per als ciutadans. Per una banda, l'Eixample era ja una realitat puixant i es necessitava una artèria que el connectés directament amb el port. Això facilitaria el trànsit de mercaderies i, en definitiva, la prosperitat de tota la ciutat. Per altra banda, una avinguda de vint metres d'amplada sanejaria i modernitzaria una zona històricament molt degradada (cal recordar que, en aquells temps, fer de Barcelona una capital "moderna" era gairebé una obsessió). Naturalment, hi havia un tercer motiu molt més oficiós: facilitar a la policia i l'exèrcit endinsar-se en un sector de la ciutat amb una població potencialment subversiva (Barcelona era una ciutat socialment molt agitada aquells dies). Les expropiacions van començar a negociar-se immediatament. L'obra va adjudicar-se al Banc Hispano-Colonial l'any 1907.

Tractant-se d'un projecte de tal envergadura va córrer molta tinta, amb alguns intel·lectuals posicionant-se a favor i uns altres en contra. Curiosament, el poeta Joan Maragall va posicionar-s'hi absolutament a favor malgrat que s'havia criat en els carrers que serien destruïts. Com es pot llegir en La ciudad de Ensueño: "Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue ciudad vieja. [...] Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, y me lo llevo dentro; por mi, ya pueden derribarlo".

El dimarts 10 de març del 1908 s'havien aixecat cinc tribunes entre els carrers Ample i Consolat, des d'on les més altes autoritats assistirien a l'inici de les obres. El mateix rei Alfons XIII, empunyant un pic cerimonial, va dirigir-se al portal del número 71 del carrer Ample (la casa del marqués de Monistrol) i va fer-hi saltar algunes pedres. Passaven deu minuts del migdia. Després va sonar la banda municipal i van desfilar brigades d'obrers engalanats per a l'ocasió. La Reforma havia començat.


Van expropiar-se 270 finques, van destruir-se o mutilar-se molts carrers i entre dos mil i deu mil persones van ser desnonades. Els propietaris i els industrials de la zona van pressionar per embutxacar-se bones compensacions, però les persones més modestes moltes vegades van veure's al carrer sense veure ni un ral.

Va ser la protecció del patrimoni artístic i històric el que va semblar preocupar més a la intel·lectualitat catalana. Entitats com la Unió d'Artistes, l'Associació d'Arquitectes i el Centre Excursionista de Catalunya van demanar a l'Ajuntament que es fes el possible per salvar els elements de valor arquitectònic amenaçats per les obres. (Alguns d'aquests elements no estaven ni tan sols catalogats per trobar-se en l'interior d'habitatges particulars, per exemple alguns fragments de la muralla romana). Personalitats de la talla d'Antoni Gaudí van adherir-se a aquestes peticions. En Gaudí va aprofitar, per cert, per carregar contra Cerdà i els defensor de les línies "rectes i pesades" com a solució urbanística per a la ciutat (Diari de Barcelona, 10 de novembre del 1908). Amb una sensatesa poc usual, l'Ajuntament va atendre aquestes peticions i va anomenar una "Delegació investigadora i de vigilància de les obres de la Reforma" que catalogués el patrimoni de valor històric i artístic que es veuria afectat per les obres. Pel que sembla, aquesta delegació va fer la seva feina tan a consciència que el Banco Hispano-Colonial va protestar, adduint que la seva activitat endarreria les obres.

Gràcies a aquesta delegació va salvar-se (parcialment o total) patrimoni de tota mena, des de restes romanes i medievals fins a esgrafiats i balcons ornamentals. De vegades, els elements a conservar eren traslladats a un altre emplaçament, de vegades eren simplement arrencats del seu lloc original i emmagatzemats. Algunes de les peces que es van rescatar van donar lloc a l'embrió del que seria el Museu d'Història de la Ciutat. L'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda va ser l'únic gran edifici afectat que va romandre exactament en el seu lloc (originalment al número u del carrer de Sant Pere més Alt, després al número 50 de la via Laietana). Per cert que d'aquí van sorgir van ser les bases d'un moviment preservacionista que va proposar altres projectes per a la restauració (de vegades més aviar reconstrucció) d'edificis històrics de la zona. Alguns edificis emblemàtics de la zona no van arribar a salvar-se, per desgràcia. El palau del marqués de Monistrol, l'església de Santa Marta, l'edifici del gremi de calderers o els mateixos porxos dels Encants (tocant a la plaça de Sant Sebastià) van caure sota l'acció destructora de la piqueta.


La via Laietana va construir-se per trams. A finals de juny del 1909 va inaugurar-se'n el primer, que anava de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) fins la plaça de l'Àngel. Enmig d'una gran expectació, les autoritats el van recórrer a peu encapçalades pel rei Alfons XIII i l'alcalde accidental Albert Bastardas. Explica en José Tarín-Iglesias que l'alcalde Sanllehy (dimitit feia poc) va assistir anònimament a la inauguració de l'obra que ell mateix havia promogut, com un ciutadà més. El segon tram s'estenia de la plaça de l'Àngel fins a Sant Pere més Baix. El tercer i darrer tram arribava fins a la plaça d'Urquinarona. Va inaugurar-se el 1913: la via Laietana estava ja completada.

De tota manera, haurien de passar uns quants anys més fins que la via Laietana adquirís l'aspecte que té avui. El seu primer edifici va ser el del Banc Hispano-Colonial (no podia ser d'una altra manera), erigit en el número tres. Però va ser arran de l'Exposició Internacional del 1929 que es va promoure aquesta nova via com un aparador d'edificis monumentals a l'estil de les grans avingudes de París. (A més, aquestes grans construccions amagaven convenientment els immobles més degradats de la Barcelona antiga). Va ser també en aquesta època quan va popularitzar-se el nom de via Laietana entre els barcelonins. Durant molt de temps es va conèixer aquesta via com "l'avinguda de la Reforma" o simplement com "la Reforma". Com recorda el periodista José Tarín-Iglesias, els seus pares i els seus avis "Hablaban de ir a la Reforma y de que venían de la Reforma" (La Vanguardia, 15 de març del 1968). Com a anècdota, en la pàgina web de l'Ajuntament s'assenyala que el darrer solar buit va edificar-se l'any 1958.


Les dues altres vies que havien d'entrecreuar la Barcelona vella no van arribar a completar-se mai. La Gran Via B (que connectava el carrer Muntaner amb el port) ha quedat a mig fer amb la construcció del passeig de Drassanes i la rambla del Raval, tot i que és un projecte encara cobejat per l'Ajuntament. De la Gran Via C (de Montjuïc al parc de la Ciutadella) també tenim alguns bocins, com l'avinguda de la Catedral i l'avinguda Francesc Cambó.

En total van ser 85 els carrers de la Barcelona vella que van desaparèixer totalment. Per la seva sensibilitat vers aquell tros de la ciutat sentenciat a mort, algunes actuacions de l'Ajuntament de Sanllehy resulten sorprenents vistes avui en dia. Per exemple, l'Ajuntament va promoure concursos de pintura i fotografia per retratar els carrers que desapareixerien. Els fotògrafs van recórrer els carrers gairebé metre a metre, plasmant per sempre amb les seves càmeres una Barcelona que aviat deixaria d'existir. (Que jo recordi, en cap de les obres faraòniques dels darrers temps s'ha promogut institucionalment una mesura similar). Gràcies a això, ara tenim una documentació de gran valor sobre aquella Barcelona desapareguda. A aquells carrers que probablement no us sonaran de res és als que dedicaré algunes entrades d'aquest blog durant les properes setmanes.

De moment us deixo aquí dos plànols de la Barcelona del segle XIX on es pot veure com era el traçat dels carrers desapareguts (cliqueu-los per ampliar, perquè són molt grans). Són del 1866 i el 1878, respectivament (podeu veure quins carrers van canviar de nom?). Tots dos han estat obtinguts del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.



Us deixo també uns links interessants:
La via Laietana en el fòrum d'urbanisme Skyscrapercity
La història de la via Laietana a la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona
Repàs a la història de la via a càrrec d'en Lluís Permanyer


14 comentaris:

Anònim ha dit...

Un post i un bloc fantàstics!

merci.

Daniel ha dit...

Gràcies!

el bandero ha dit...

Molt interesant. Sorprenent l'actuació de l'Ajuntament fent concursos de dibuix i fotografia per preservar el patrimoni.

Entre això i la previsió de fer uns túnels pel possible futur metro, cal reconeixer que potser els alcaldes del passat presentaven més sentit comú que els actuals.

Anònim ha dit...

Molt bon blog! Espero poder seguir llegint ben aviat noves aportacions que vagis penjant.
El primer mapa de la Via Laietana no hi és, dóna error quan intento accedir a ell.

Daniel ha dit...

Sí, de vegades passa amb els hostings d'imatges gratuïts. Ja està solucionat.

Teresa ha dit...

Molt interesant per a mi, perque el avi del meu marit va neixer el 1886 a la Riera de Sant Joan nº12

Daniel ha dit...

Moltes gràcies pel comentari. Em sembla fantàstic que encara hi hagi memòria viva de persones que van nèixer i viure en aquells carrers desapareguts.

Anònim ha dit...

la desmesurada ambició dels prohomes de la ciutat de Barcelona, desde mitjans de segle XIX que es quan arrenca aquest projecte,va culminar amb una devastadora desaparició d'edificis nobles, com l'església de santa Marta, a la riera de sant Joan, 2. La vía laietana malgrat que hagués tingut que fer-se per obligació, no va respectar ni la historia ni molt menys el veïnat que poblava aquells carrers desapareguts. Més tard es tiraren les mans al cap en veure com l'havien cagat, perque la via laeitana deixava fora del seu radi de destrucció l'església de santa Marta i el palau del marqués de Monistrol, que es trobava al tram on avui hi ha el carrer del doctor Joaquím Pou, obert més tard.
M'agrada molt la historia de Barcelona, i tinc centenars de fotografíes d'abans de la reforma. A mi em fa molta pena no trobar-ne ja res de tot el que existía, perque la Barcelona del segle XIX, malgrat moltes coses, era esplèndida com cap altra.
Salutacions
David

Glòria ha dit...

Una descripció explèndida sobre la Via Laietana.Buscava informació i casualment he trobat aquest blog tant ben explicat.
Hi ha manera de fer-se seguidor

Daniel ha dit...

Gràcies per les teves paraules, Glòria!

Arran del teu comentari, aviat posaré un botó de "seguir" perquè tothom que vulgui pugui subscriure's.

Anònim ha dit...

Acabo de descubrir suposo que una mica tard el teu blog i m'agrada molt.
Els meus besavis l'any 1906 vivien al carrer Bou de la Plaza Nueva (suposso que tamb'e devia desapareixia llavors
Salutacións

Daniel ha dit...

Hola, anònim!
Sí, fa algun temps que no actualitzo el blog, però continuo atent als missatges dels lectors. Gràcies per llegir-me!

Maritxu ha dit...

Hola Daniel!
Molt interessant el teu blog. Em podries dir quina és la font del plànol final del post que utlitzes per localitzar els diferents emplaçaments?
Moltes gràcies i a veure si tornes a agafar el blog, que dóna gust!

Daniel ha dit...

Hola Maritxu!

Gràcies pel comentari i pels ànims. Fer aquest blog m'ha reportat moltes satisfaccions però alhora consumia una quantitat immensa de temps. Espero tornar-hi de quan en quan amb alguna entrada nova, tanmateix.

Crec que els plànols del final els vaig treure de la web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, on es poden (o es podien) consultar lliurement.