La Plaça Nova (II)

Les torres de la Plaça Nova l'any 1820 (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Tot i que aquest blog tracta sobre la història recent de Barcelona (i per "recent" vull dir de mitjans del segle XIX fins a avui), no em puc resistir a deixar-vos aquí una altra panoràmica de les torres de la Plaça Nova. Aquesta il·lustració es obra d'en Guillaumot de Lemaitre i està datada al 1820 (probablement es tracti del mateix autor del gravat de l'entrada anterior). Per cert que, pel que sembla, l'arcada entre les dues torres va ser enderrocada l'any 1823: només tres anys després de fer aquest dibuix!

La Plaça Nova

Darrerament he ensopegat amb unes quantes fotos i gravats de la Plaça Nova en diferents èpoques (totes elles mirant cap el Portal del Bisbe, el seu punt més distintiu). Les he recollit totes per fer-hi una comparativa amb l'aspecte actual de la plaça agafada si fa no fa des del mateix angle. (En alguns casos no vaig tenir la precaució d'anotar l'origen de les fotos, tot i que estic gairebé segur que les vaig trobar via Altres Barcelones, Fotos de Barcelona o a l'Antiquari). He ordenat les imatges cronològicament (com sempre, podeu clicar-les per ampliar-les).

Gravat de l'any 1820 (llavors la plaça acumulava gairebé cinc-cents anys d'història!). Fixeu-vos en l'arcada que hi havia entre les dos torres. No era d'origen romà ni medieval, encara ho pugui semblar per la sensació d'antiguitat que transmet el gravat: va ser construïda al segle XVII. Fixeu-vos també que la torre de l'esquerra ja llavors lluïa la capelleta de Sant Roc, en el mateix lloc on és ara. A l'esquerra també podeu veure els edificis que ocupaven el que avui en dia és l'inici de l'Avinguda de la Catedral. I, efectivament, no hi ha ni rastre de cap aqüeducte romà. El gravat està extret del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fotografia de l'any 1870. Fotografia de Joan Martí, extreta del seu llibre “Belleses de Barcelona”. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Fotografia de l'any 1921.

Fotografia de l'any 1942. Els edificis que tancaven la plaça per l'esquerra encara hi són (no serien enderrocats totalment fins l'any 1962). A alt a l'esquerra sobresurt una de les torres de la Catedral. En el primer gravat no es veu perquè les dos torres laterals de la Catedral no van quedar enllestides fins l'any 1913.

Finalment, una imatge de la Plaça Nova i l'Avinguda de la Catedral l'any 1957. Els edificis que separaven la Plaça de la Catedral de la Plaça Nova tot just s'estaven enderrocant.

Els urinaris públics de Barcelona

Aquesta entrada la començaré amb una batalleta: un dia de mitjans dels anys vuitanta (devia jo tenir uns deu anys) creuava la plaça Urquinaona quan, de sobte, vaig sentir la necessitat d'anar al lavabo. Tan urgent devia ser aquella necessitat que la meva mare va descartar entrar en un bar i va decidir que ens ficaríem als urinaris soterranis de la plaça. Suposo que va decidir-ho una mica a contracor, conscient de la fama que aquells establiments tenien: de llocs sòrdids i bruts, fins i tot perillosos. En la meva innocència, em va semblar bé. Segur que va dur-se una gran sorpresa en baixar les escales: els urinaris masculins eren una sala ampla i circular, enrajolada de blanc i blau i envoltada d'un perímetre de portes, totes idèntiques. Fins i tot diria que l'enrajolat tenia alguna pauta modernista, tot i que no n'estic segur. Tenia un aire una mica de lloc de fantasia. No es veia ni brut ni deixat, ni hi havia males olors. No hi havia ningú més tret de nosaltres i una dona que se'n cuidava. En aquell moment no vaig donar cap importància a aquella visita; ara em sento afortunat d'haver-hi estat. Als anys vuitanta, aquell servei públic ja era un residu del passat i el seu ús era visiblement escàs. Els urinaris públics tancaven un rere l'altre i l'Ajuntament provava d'introduir paral·lelament urinaris mòbils en les voreres. Ironies del destí, el model d'urinari subterrani fet d'obra s'ha començat a recuperar darrerament. Així que avui tenim una entrada una mica escatològica, perquè faré una petita crònica dels urinaris públics de Barcelona.

En la Barcelona del segle XIX, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, ja que disposaven d'una latrina (habitualment situada sota l'arc de l'escala). Els primers dissenys d'urinaris públics daten d'uns projectes presentats a l'Ajuntament l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat. Poc desprès arribarien els urinaris prefabricats, dels quals el 1874 hi havia quaranta a disposició dels barcelonins (els barcelonins homes, s'hauria d'aclarir). La seva arribada va ser tota una novetat i es va veure com una alternativa força més higiènica a les latrines de les porteries, que sovint no tenien ni aigua corrent. Com a curiositat, el 1878 un empresari va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris amb un disseny d'un jove Antoni Gaudí. Per desgràcia, els urinaris no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.

Ja en aquells primers urinaris va veure's clar que eren un lloc ideal per posar publicitat. Els anuncis que s'hi penjaven complien dues funcions: anunciar productes i serveis (com és evident) i també dissimular en la mesura del possible un element urbà titllat de “poc decorós” per alguns.
A finals del segle XIX, arran l'Exposició Universal del 1888, van importar-se de França uns urinaris públics anomenats water-closets o vespasianes (de l'emperador Titus Flavi Vespasià, que va introduir els urinaris públics en Roma). Aquests urinaris eren quioscos circulars emplaçats en el carrer ("molt elegants", segons les cròniques de l'època) i encabien sis persones. Estaven situats en llocs cèntrics com l'Arc de Triomf, la plaça Universitat o la Rambla de Santa Mònica.

Urinari tipus quiosc de la darrera dècada del segle XIX. El lloc és probablement la plaça Medinaceli (foto: La Vanguardia).

Urinari prefabricat de la primera dècada del segle XX

En el context de revolta social de la Barcelona d'aquells anys, aquells quioscos no van lliurar-se de ser blancs del terrorisme. El dimecres 26 de desembre del 1906, es va col·locar una bomba en els urinaris públics de la Rambla de les Flors (llavors anomenada Rambla de les Bombes). La bomba va fer explosió a quarts de sis de la tarda, deixant un ferit greu. L'acció va ser atribuïda a una cèl·lula anarquista. Poques setmanes més tard va fer-se entrega a l'alcalde Domènec Sanllehy d'un plec de signatures perquè desaparegués aquell l'urinari "por motivos de ornato público y por la triste celebridad que ha adquirido últimamente" (La Vanguardia 12.01.07).

Qüestions d'inseguretat ciutadana apart, uns anys més tard va decidir-se que era molt més higiènic i (sobre tot) decorós soterrar aquella mena de serveis. El 1925, les ordenances municipals especificaven que els urinaris havien de ser sempre subterranis (i, alguns, gratuïts per als indigents). Els urinaris construïts de cara a l'Exposició Internacional del 1929 ja s'ajustaven plenament a aquests requisits. En general, els urinaris subterranis tenien una secció per a homes i una altra per a dones.

Aquells urinaris subterranis van tenir prou acceptació per funcionar durant bastants anys. De tota manera, el seu ús va anar minvant a mesura que la qualitat de vida en la ciutat millorava, de manera que van anar adquirint una progressiva mala fama de llocs marginals. A partir dels anys setanta van començar a desaparèixer, normalment davant la negativa de l'Ajuntament a renovar-los la concessió.

L'any 1984, l'Ajuntament va començar a instal·lar-ne uns de mòbils comprats a França, que funcionaven amb monedes. Van resultar tota una novetat, una mena de versió posada al dia de les vespasianes per a unes generacions que ja no les recordaven. No obstant, dels Jocs del 92 ençà, aquells nous urinaris públics van anar sent retirats de la ciutat. La raó que van argumentar les autoritats va ser el "mal ús" que se'n feia (referint-se a que molts ionquis els aprofitaven per punxar-s'hi), tot i que el cert és que el seu èxit va ser menor de l'esperat: el fet de ser un servei de pagament dissuadia a molts usuaris. Les "cabines" (com també se'n deien) van desaparèixer gairebé totalment a finals dels noranta (com a mínim una va romandre a Montjuïc fins fa poc). A tot això, els vetustos urinari subterrani de la plaça Urquinaona encara aguantaven. Construïts als anys vint, va acabar tancant l'any 1999.

Urinari de pagament dels anys 80 i 90 (foto: La Vanguardia).

Al tombant del segle XXI, Barcelona era una de les capitals europees pitjor preparades en aquest aspecte. Només durant celebracions que concentraven un gran número de persones (per exemple, les festes de la Mercè) s'instal·lava temporalment una bateria d'urinaris mòbils. També es mantenien alguns urinaris automàtics al costat d'algunes parades d'autobús, tot i que eren per a ús exclusiu dels empleats de TMB i, per tant, no es podrien considerar com equipaments públics.

Com a part de les mesures municipals contra l'incivisme, l'any 2005 van reintroduir-se alguns urinaris en les zones més turístiques, com la Rambla, la plaça de Sant Agustí o la plaça George Orwell, amb un gran èxit. Tot i ser estructures prefabricades, aquests urinaris estaven connectats al calvegueram. Entre aquests equipaments nous i els antics que encara aguantaven, a principis del 2006 hi havia 15 urinaris públics en la ciutat (sobre tot en parcs i jardins). Va ser aquell mateix any 2006 que va veure la construcció dels primers urinaris d'obra en cent anys: un sota la Rambla a l'alçada de la Plaça del Teatre i un altre sota el Convent dels Àngels. Construïts d'acer inoxidable "a prova de vàndals" (fins i tot els miralls són d'acer polit), els han arribat a fer servir 800 persones en un dia.

Non Stop: I Festival de Pop Rock de Barcelona

Anunci del festival en la premsa (font: La Vanguardia).

El mes passat va fer tretze anys de la punxada més espectacular en la historia dels concerts a Barcelona. Del 21 al 23 de juny del 1996 s'havia de celebrar el Non Stop - I Festival de Pop-Rock de Barcelona al Sot del Migdia de Montjuïc. Es tractava d'una mena de marató musical de 34 hores ininterrompudes de pop i rock, des de les 21:30 del divendres 21 fins a les set del matí del diumenge 23. L'arquitecte Daniel Freixas havia redissenyat el recinte del Sot del Migdia per poder acollir a uns quants milers de persones disposades a passar-s'ho bé i pernoctar-hi durant dots nits. La cosa prometia: els festivals musicals d'estiu tenien bona tirada popular, el cartell era prou bo (la majoria eren grups i intèrprets catalans i espanyols de renom i en David Byrne faria de mestre de cerimònies), els exàmens havien quedat ja enrere (o gairebé), la selectivitat s'havia acabat just el dia anterior i, sobre el paper, hi havia ganes de gresca. A més, el dia 21 de juny era el Dia Internacional de la Música. Va fer-se anuncis en tots els mitjans. Uns dies abans, l'organització anunciava que s'havien venut vuit mil entrades anticipades, cosa que gairebé garantia l'èxit d'un festival que costaria 90 milions de pessetes i que esperava atraure a vint mil persones.

Tanmateix, el divendres 21 a l'hora d'obrir les portes el Sot del Migdia era una esplanada absolutament buida. No era que s'hagués cancel·lat l'esdeveniment: els dos escenaris hi eren, amb els llums encesos i l'equip de so a punt; les tres barres hi eren, amb els tiradors de cervesa fresca i els cambrers fent temps; el bar “de descompressió” hi era, amb el seu cinema a l'aire lliure preparat; els lavabos, la taquilla, la consigna, el “núvol refrescant”, tot era a punt. Només mancava el públic. D'aquelles vuit mil persones que havien d'estar allà a punt per botar i cantar només hi havia unes vint a les nou del vespre, que van augmentar fins a unes vuitanta a l'hora de començar el primer concert. Deien que la taquilla només va vendre una entrada. Per acabar-ho d'adobar, en David Byrne va perdre l'avió i no podria obrir el festival. Malgrat tot, els organitzadors van decidir tirar endavant el concert. Potser esperaven que els posseïdors de les vuit mil entrades apareguessin de sobte?

El primer grup de la nit era una banda se Sarajevo anomenada Konvoi que va tocar davant d'un immens espai buit. Van seguir-los Los Rebeldes i, després, Nacho Campillo. Per aquelles hores va arriba David Byrne que va preferir no fer el ridícul i va abstenir-se sortir a l'escenari a inaugurar oficialment el festival. A partir d'aquí, es fàcil de preveure què va passar. Manolo Tena, que havia de sortir a l'escenari cap a la una de la matinada, ja no va sortir. Dues hores després, els organitzadors van suspendre el festival al·legant “causes alienes a l'organització”. Naturalment, les poques persones que havien pujat fins allà havien anat marxant i a aquelles hores a penes hi quedaven quatre gats.

Cares de desolació per part dels assistents i del mateix David Byrne (foto: La Vanguardia).

Què havia passat? El fracàs havia estat realment estrepitós: qualsevol bar musical reunia més gent un dissabte a la nit amb un cartell molt inferior. Els dies següents molts mitjans de comunicació van tractar el tema. Al programa El Terrat d'Andreu Buenafuente va trucar un noi que hi va anar i va explicar la seva experiència. “Podíeu haver quedat tots per sopar”, va ser el comentari d'en Buenafuente, referit al ridícul número d'assistents. Els motius adduïts pel fracàs del festival van ser: el model de festival (aquell mateix estiu hi havia d'altres de línia molt similar), la coincidència de dates amb la Festa de la Música (on hi participaven grups que també participaven al festival) i la proximitat de Sant Joan (que queia en dilluns i va fer que molts preferissin marxar de pont i estalviar per a la revetlla). Motius als quals s'havia d'afegir la situació del Sot del Migdia, que no és l'escenari més accessible de Barcelona. En qualsevol cas, tots eren motius perfectament previsibles. Resulta estrany que l'organització no els hagués tingut en compte, tot i que potser ningú no va pensar-se que la seva convergència acabaria afectant d'una manera tan negativa el festival. Realment, ningú no s'hauria pensat que un festival d'aquesta dimensió podria arribar a reunir a menys de cent persones. Va ser una cosa realment inaudita (va arribar a qualificar-se de "paranormal") i que va evidenciar la manera de fer poc escrupolosa dels organitzadors, que sabien amb antelació com anava la venda d'entrades. Les vuit mil entrades venudes eren, evidentment, una notícia falsa destinada a aixecar les vendes.

La fábrica de piel

La Rambla sempre ha estat un lloc de personatges pintorescos, uns més coneguts que altres. Entre aquests últims va haver-hi un de molt curiós que potser alguns de vosaltres recordareu. Cap a finals dels anys noranta, qui baixava per la vorera esquerra de la Rambla es trobava sempre a un home palplantat al davant un portal (diria que era el del número 138, que ara és un hotel). Totalment immòbil, aquell home repetia una vegada i una altra la mateixa lletania: "Fábrica de piel, fábrica de piel; pase a la fábrica de piel" mentre assenyalava el portal amb la cigarreta que duia entre els dits. En efecte, dins aquell portal unes vitrines exhibien peces de roba de cuir, producte de la fàbrica que sembla que hi havia al primer pis. No crec que aquell captador de clients tingués gaire èxit en la seva feina, més aviat al contrari: els locals l'ignoraven i els turistes se'l miraven de cua d'ull una mica inquiets. Raó no els mancava: l'home tenia un aspecte deixat i una mirada extraviada que no inspiraven confiança. Si afegim que avui en dia un comerç instal·lat en un pis evoca més un taller clandestí que un negoci seriós, s'entén que aquell home fes la seva feina amb una desgana evident. Suposo que estar-se allà parat durant hores i hores essent evitat per tothom acaba tocant la moral. Qui devia ser, aquell personatge? Va aconseguir convèncer alguna vegada algú perquè pugés a la misteriosa fàbrica de pell?

Les barraques de Montjuïc (i II)

Després de la Guerra Civil, les onades migratòries van disparar la població de Montjuïc fins a transformar la muntanya en una autèntic suburbi marginal. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat. Aquest fet, unit a la mala fe d'alguns propietaris, va provocar molts conflictes legals entre els barraquistes i les autoritats públiques arran de la propietat dels terrenys on s'aixecaven les barraques.

Cap a mitjans dels anys cinquanta, el problema del barraquisme havia agafat ja unes dimensions preocupants. El 1957, amb motiu de l'anomenada “Semana del suburbio”, les autoritats van decidir fer un cens de les barraques de Montjuïc. El resultat va ser de 6090 barraques, on vivien gairebé 30000 persones. Llavors ja hi havia uns barris establerts de contorns més o menys delimitats: sobre la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i Las Banderas. El més conegut era probablement Can Valero, que va desenvolupar-se sobre tot a partir dels anys quaranta i que s'estenia (junt amb el nucli conegut com els Tres Pins) des de la part posterior de l'Estadi fins el castell (el seu nom provenia del berenador que hi havia just darrere l’Estadi). També hi havia barraquistes instal·lats en antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts. L'any 1957, un jove Oriol Bohigas va publicar en la revista Solidaridad Nacional un article titulat Elogio de la barraca on demanava que s'oferís als barraquistes una alternativa a les barraques que no passés per els blocs de pisos aixecats a corre-cuita i sense cap mirament (que van donar lloc al cèlebre barraquisme vertical i les ciutats-dormitori). També feia un elogi de la funció social de les barraques que, vistes les situacions de degradació social que acollien, resultava una mica sorprenent. Bohigas deia (referint-se a les barraques): "No las destruyamos, por favor, si no es para superarlas". La majoria dels homes dels barris barraquistes de Montjuïc treballaven en la construcció, la indústria o el port, tot i que l'element criminal no hi era absent. Recorda en Josep Maria Huertas que, l'any 1946, l'escultor Josep Dunyac va publicar una carta al setmanari Destino denunciant la desaparició d'una escultura seva de bronze instal·lada al parc Laribal (La Vanguardia 19.5.04).

El castell de Montjuïc envoltat de barraques als anys cinquanta (foto: fons TAF, Arxiu Nacional de Catalunya; trobada a través de Fotos de Barcelona).

Es podria dir que el darrer gran acte a Montjuïc fins els Jocs Olímpics van ser els Jocs Mediterranis del 1955. Dos anys després de la seva celebració, el número de barraquistes superava ja els 50000. Com es pot deduir d'aquestes xifres, la densitat de població en alguns nuclis barraquistes era molt gran. Les barraques podien allotjar a una família sencera en 25 metres quadrats. No cal dir que les condicions de vida d'aquestes persones no havia canviat pràcticament des de principis de segle. Mancava la llum elèctrica (tot i que alguns grups de barraques l'aconseguien a base d'empalmar cables il·legalment), no hi havia aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l'any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de trenta mil persones) ni connexió amb el clavegueram. Mesclades amb les barraques també havien aparegut les anomenades cases d'autoconstrucció, que tenien unes condicions d'habitabilitat una mica millors però igualment sota mínims. Un altre problema de la zona era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat: la parada d'autobús més propera (o la parada del funicular) podia ben bé estar a mitja hora o tres quarts caminant per camins moltes vegades sense asfaltar.

Totalment negligida per les autoritats, la muntanya de Montjuïc va convertir-se ràpidament en un apèndix vergonyós de la ciutat de Barcelona, al qual els barris limítrofs giraven l'esquena. Els barris de la muntanya van veure com el seu nom es vinculava a la degradació social i la inseguretat. L'enorme esforç econòmic i logístic que hagués suposat posar remei a aquella situació (i el fet que es tractava d'un problema era ben amagat de la vista de la ciutadania) van decidir els successius ajuntaments a mirar cap a una altra banda. L'única institució que va actuar-hi va ser l'Església. Per exemple, a Can Valero va construir-se una escola i un dispensari gràcies a les gestions del pare José Miguel i la bona voluntat del constructor Miró Trepat. L'Ajuntament va contribuir a agreujar la situació el 1964 quan va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Allà van romandre molts fins l'any 1968, junt amb famílies que ocupaven altres instal·lacions com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica.

Com a problema afegit a les condicions de vida dels barraquistes hi havia l'activitat en les pedreres, que va durar fins els anys seixanta i va causar més d'un accident. Un cop tancades, les pedreres es van fer servir com a abocadors de les escombraries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, omplint-la d'una pudor terrible i generant un risc pels seus residents: l'aigua de la pluja s'acumulava en l'interior dels abocadors i provocava freqüents riades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa trencaria el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés la barriada de Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'alcalde Porcioles va comprometre's a prohibir l'ús de Montjuïc com a abocador aquell mateix any.

No va ser fins la dècada dels seixanta que es van començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona en habitatges més dignes. La causa d'aquestes mesures no era tant la caritat municipal com els interessos urbanístics (e. g. l'aixecament dels estudis de TVE de Miramar i del parc d'atraccions Maricel Park). Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina i el grup La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incompletes, cosa que va propiciar l'aparició dels primers moviments reivindicatius organitzats entre els barraquistes. La desbarraquització de la muntanya va durar fins l'any 1972 i no va ser, ni de bon tros, completa.

Proximitats de la barriada Can Valero l'any 1967 (foto d'autor desconegut, trobada a través d'Antiquari).

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. Tot i ser una línia servida per un sol autobús, va tenir un èxit espectacular. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebrarien carreres de Formula 1.

Fragment d'una pel·lícula de l'any 1974 on apareix la zona de l'estadi. La fila de gent que puja la carretera de l'estadi per la dreta són probablement habitants de Can Valero (vídeo trobat a través de Tot Barcelona).

Amb l'arribada de la democràcia, la situació en la muntanya no va passar d'una lenta transformació cap a la normalitat, amb l'aixecament o reconversió de diverses infraestructures (com el Mercat de Les Flors o el nou Pavelló Mies van der Rohe). El Teatre Grec, desconegut per a la majoria dels barcelonins durant l'època franquista, va ser recuperat arran de la transició. Es podria dir que l'única instal·lació de Montjuïc que va anar rutllant va ser el Poble Espanyol, que mai va deixar de tenir una certa acceptació entre el públic local i va veure's beneficiat per l'empenta turística dels anys seixanta. L'Estadi presentava llavors un aspecte desolador. Tan lamentable era el seu estat que ja l'Ajuntament franquista havia sospesat la possibilitat d'enderrocar-lo. No obstant, la decisió que Barcelona presentés candidatura com a seu olímpica va acabar salvant la infraestructura, ja que remodelar l'estadi va veure's com l'alternativa més econòmica de tenir un recinte apte per a les proves olímpiques. L'any 1983, un equip d'arquitectes va dissenyar un projecte per al nou estadi. En una repetició dels problemes ja trobats seixanta anys abans, les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara aguantaven en la muntanya. L'any 1983 va provar-se d'allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri del Besòs però el projecte no va reeixir per la oposició veïnal. L'any 1987 encara quedaven gairebé 400 barraques al barri de Can Valero. Amb el seu enderroc, l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona.

Tanmateix, el barraquisme mai no ha acabat de desaparèixer en la muntanya després dels Jocs. L'onada d'immigrants estrangers iniciada als anys noranta ha significat la reaparició de petits nuclis barraquistes, els habitants dels quals veuen en l'aïllament de la muntanya un lloc per estar-s'hi lluny de les autoritats i la curiositat pública. Tot i no representar un problema tan greu com cinquanta anys enrere, el seu creixement ja ha obligat l'Ajuntament a ordenar desallotjaments periòdics.

Per acabar, només recordar que el juliol del 2008 va inaugurar-se al Museu d'Història de la Ciutat l'exposició Barraques. La Ciutat Informal, que repassava el fenomen barraquista a Barcelona durant el segle XX. També m'agradaria deixar aquí el link a un reportatge de TVC on diverses persones que van viure en barris barraquistes expliquen la seva experiència.

Les barraques de Montjuïc (I)

Deuen ser incomptables els edificis de Barcelona que han estat construïts amb pedra de les entranyes de Montjuïc (o Montjuich, com va escriure's durant molt de temps). Ja des del temps dels romans, Montjuïc era la gran pedrera que proveïa de matèria primera les edificacions de la ciutat. En la dècada del 1880, l'activitat de les pedreres va arribar al seu màxim: donada la gran necessitat de pedra que requeria la construcció de l'Eixample, les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions en la muntanya.

Vista de Montjuïc l'any 1905 (foto: Fotos de Barcelona).

Aquí trobem l'origen del primer barraquisme de Montjuïc. Les pedreres donaven feina a molta gent, normalment immigrants vinguts de pagès. Aquestes famílies acostumaven a aixecar barraques a prop del seu lloc de treball, estalviant-se així llargues distàncies i el preu d'un lloguer. Les primeres barraques de Montjuïc van aparèixer, doncs, al voltant de les pedreres. L'any 1914 hi havia 5000 barraques, estructurades en laberíntics carrers sense nom. Cal tenir en compte que, en aquell temps, bona part de la muntanya estava asilvestrada i pràcticament incomunicada de la resta de la ciutat. Aquest fet va propiciar la marginalització dels col·lectius que s'hi instal·laven, a més de facilitar la presència d'activitat delictiva. Conscients de l'aïllament de la muntanya, les autoritats van aprofitar per aixecar-hi un campament sanitari durant la famosa epidèmia de “grip espanyola” del 1918 (un ús similar se n'havia fet el 1821, durant una epidèmia de febre groga). I, encara que no sigui el tema d'aquesta entrada, no podem ignorar l'ús de la muntanya com a centre de detenció i lloc on s'afusellava els condemnats a mort.

Muntanya de Montjuïc durant la primera dècada del segle XX (foto: Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

Casa a Montjuïc l'any 1911 (foto: fons Josep Salvany de la Biblioteca de Catalunya, trobada a través d'Antiquari).

Els anys previs a l'Exposició Internacional del 1929 van significar la primera gran reordenació urbanística de la muntanya (i la més gran fins als Jocs del 92, més de seixanta anys després). Fins llavors, les intervencions urbanístiques en la muntanya havien estat escasses degut a la seva complicada orografia, l'activitat minera i, sobre tot, als interessos divergents entre l'Ajuntament, els propietaris particulars i els militars. En la dècada del 1910 la muntanya va ajardinar-se seguint un disseny de Jean-Claude-Nicolás Forestier (afamat dissenyador de Bois de Boulogne parisenc), que va idear un paisatge mediterrani i acollidor. D'aquella intervenció ens queden el parc Laribal, el conjunt de Miramar, la Font del Gat i el Teatre Grec (aquest darrer, construït en l'espai deixat per una pedrera). Desprès van començar a aixecar-s'hi els pabellons que acollirien les exposicions, l'Estadi i la Font Màgica. Durant aquells anys també van entrar el funcionament el far de Montjuïc i el funicular. Naturalment, l'Exposició va demanar molta mà d'obra, part de la qual va acabant instal·lant-se en distints nuclis barraquistes de la muntanya. Alguns d'aquests nuclis van acabar consolidant-se fins a convertir-se en autèntics barris, com la Cadena, la Magòria o el Polvorí. A punt d'inagurar-se l'Exposició, Montjuïc ja s'havia convertit en la zona amb més densitat de barraques de Barcelona. Com que l'espectacle de la pobresa podia enlletgir els actes que hi havia programats, les autoritats municipals van encarregar-se d'enderrocar els campaments barraquistes més propers a les zones de visitants, reallotjant els seus propietaris en altres zones de la ciutat (com les Casas Baratas del Bon Pastor). Els nuclis barraquistes més allunyats dels terrenys de l'Exposició van quedar-ne separats per una llarguíssima tàpia que feia el fet de muralla.

Barraques de La Magòria als anys vint (foto: Arxiu Nacional de Catalunya, fons Brangulí).

Esquilant una vaca a Montjuïc l'any 1922 (foto: fons Josep Salvany de la Biblioteca de Catalunya).

De tota manera, i malgrat la presència cada cop més visible de les barraques, fins a l'inici de la Guerra Civil Montjuïc no va tenir la imatge de degradació amb què s'associaria dècades després. Llavors, Montjuïc era encara per a molts barcelonins la muntanya de "la caseta i l'hortet": un lloc on anar a pasar el diumenge en família. Hi havia berenadors i restauants populars com Can Valero i Las Banderas. (Això sí, la muralla aixecada als anys vint continuava representant la frontera entre la part "maca" i la part "lletja" de la muntanya). Josep María Huertas cita articles periodístics del primer quart del segle XX que parlen de la bellesa de la muntanya i de les extensions de conreus s'hi veien. L'activitat agrícola va continuar en la muntanya fins a la Guerra Civil, tot i que molt reduïda i amb produccions destinades al consum propi. Als anys trenta van inaugurar-se el parc d'atraccions Maricel i el telefèric.

Abans de l'Eixample

Camino sovint per l'Eixample alçant la vista per contemplar els edificis aixecats en pedra, que veuen passar les dècades com si res; camino per la sòlida regularitat de carrers, on sembla arrelada la prosperitat de la ciutat des del seu origen, i em sembla impossible que fa cent cinquanta anys allà no hi hagués absolutament res edificat. Em sorprèn que hi hagués un temps en què per als barcelonins era d'allò més normal que la ciutat acabés una mica més avall de per on ara passa la Gran Via; i que més enllà hi només hagués un no-res de camps de conreu, masies disperses i camins polsegosos. Per això m'ha encantat trobar aquest gravat d'en Lluís Rigalt dibuixat cap a l'any 1870, que representa una casa pairal del pla que s'estenia de Barcelona a la vila de Gràcia. L'edifici que es veu al fons és el de la Universitat (erigit el 1863). Per la perspectiva diria que aquesta masia devia estar més o menys en el que ara és Rambla de Catalunya cantonada Diputació. El contrast entre la tranquilitat que es respira en el gravat i l'agitació de trobar-se 140 anys desprès al centre de Barcelona (sense haver-se mogut del lloc) és impressionant.

Ahir i avui (I)

Vista comparativa de la cantonada dels carrers Espronceda i Sant Antoni María Claret. La foto en blanc i negre deu datar dels anys cinquanta (vaig trobar-la en el meu disc dur i no en recordo l'orígen) . La foto en colors és d'avui mateix. Dóna la casualitat que fa tan sols unes setmanes vaig estar sopant (i molt bé, per cert) en la primera casa amb arcades que es veu en la foto.

El passeig més bonic del món?

La Rambla l'any 1962

"Se ha dicho repetidas veces que la Rambla es el espejo, el retrato de lo que es Barcelona. Si es así, hemos de llorar por nuestra ciudad, porque las Ramblas no pueden presentar un aspecto más degradado, más miserable". Aquestes paraules, que podrien perfectament haver estar pronunciades avui mateix per un veí o un comerciant de la Rambla, van aparèixer en La Vanguardia del 23 de març del 1983. El dia anterior, l'Associació de Veïns i Comerciants de la Rambla va presentar a l'Ajuntament un document on es queixaven de la "greu degradació social i cívica que ha patit la Rambla en els últims anys". De fet, l'any 1977 aquesta associació ja es lamentava que la Rambla havia perdut el títol de "millor passeig del món" degut a la brutícia i el desordre (La Vanguardia 11.10.1977).

La Rambla l'any 1972

Durant les últimes setmanes, un parell de diaris de Barcelona estan insistint molt en la qüestió de la degradació de la Rambla, especialment en el seu tram final. De fet, des dels anys setanta que es venia accentuant un procés de degradació en aquella zona, deguda sobre tot a la proximitat del barri Xino i del Gòtic, dos zones característicament marginals de la ciutat. En aquella zona, igual com passa avui, es concentraven les pensions clandestines, els sex shops, els venedors de droga, etc. Curiosament, el redactor de la notícia de l'any 1983 també vinculava la degradació del lloc a les manifestacions antifranquistes dels anys setanta.

Tot i això, un dels periodes més negres de la Rambla d'aquella època es va viure entre els estius dels anys 1977 i 1978. Un brot d'actes vandàlics molt violents van convertir el passeig en un lloc realment insegur, tant de dia com (especialment) de nit. El mobiliari urbà, les estacions de metro i els comerços de la zona (entre ells la sastreria Modelo i els bars Núria i Baviera) van patir destrosses i robatoris durant mesos, així com alguns autobusos de les línies que pujaven pel passeig. Ni tant sols el conegut restaurant La Poma va lliurar-se d'un atac amb còctels molotov l'abril del 1978 junt amb l'Òptica 2000 que hi havia al carrer Canuda (La Vanguardia 4.5.1978). Pel que sembla, les agressions estaven protagonitzades per un grup organitzat d'unes vint persones. En ser detingut, el seu cap (a qui es coneixia com "El Rubio") va confessar vinculacions a grupúsculs anarquistes (La Vanguardia 10.6.1978).

La Rambla l'any 1976

Entrats els anys vuitanta, un altre article en La Vanguardia (7.10.1984) parla de la "tradicional situació d'abandonament" de la zona i insisteix en l'augment d'immobles de la Rambla dedicats a allotjar prostíbuls i "persones no sempre desitjables". "En aquests llocs s'allotgen marroquins, portuguesos, africans i sud-americans", deia l'article, pel que pensi que la immigració és un problema dels últims anys.

La Rambla l'any 1977

Tot i que les aglomeracions turístiques estan gairebé absents en les queixes dels ramblistes de fa vint o trenta anys, l'arribada del turisme es va deixar notar ben aviat en forma de botigues de souvenirs. Aquests establiments van començar a proliferar als anys seixanta (el primer va obrir-se l'any 1956) i es van conèixer de seguida com "els indis" ("los indios"). Als anys setanta i sobre tot als vuitanta molts comerços arrelats de la Rambla començaven a plegar davant l'empitjorament del panorama i el perfil canviant de la població local. Un regidor del districte reconeixia que "ja no és possible imaginar que una botiga de vestits de núvia o de mobles vulgui instal·lar-se en la zona. Els establiments tradicionals van a menys" (La Vanguardia 3.8.1982). I exemplificava la mutació del barri dient: "És un barri sense nens". Els comerços "de tota la vida" eren ràpidament substituïts per venedors de productes de bijuteria, sex shops (molt de moda llavors), locals anomenats "de diversió" i les inevitables botigues de souvenirs.

La botiga Beristain l'any 1982

Potser un moment simbòlic a aquest respecte va arribar l'any 1982. Va ser aquest any quan en la cantonada de la Rambla amb el carrer Ferran va obrir-se un McDonalds, just en el lloc que ocupava la botiga d'esports Beristain. Va ser el segon McDonalds de la ciutat i encara dura. Curiosament, el mateix Ajuntament va consultar als veïns sobre la conveniència de l'obertura del fast-food (no he pogut trobar enlloc els resultats de l'enquesta) i, en un primer moment, els responsables del McDonalds van estudiar la possibilitat d'introduir la truita de patates en el menú (com a mesura per congraciar-se amb el veïnat, suposo). Un temps després, l'any 1987, l'Associació d'Amics de la Rambla va demanar a l'Ajuntament que frenés la implantació al barri de negocis relacionats amb el sexe arran d'un projecte per convertir l'antic Teatre Principal en una mena d'immens sex shop amb 124 cabines de vídeo.

Arran de les Olimpíades del 92, la presència turística en la Rambla es va multiplicar fins a desembocar en un autèntic riu humà que recorre el passeig durant tot l'any, amb pics de massificació a l'estiu (vaig llegir fa poc al diari que només un 20% dels passejants de la Rambla són barcelonins). Aquesta allau de turistes inclou una quota d'incívics que aterren a la ciutat amb la idea que si només són a la ciutat durant quatre o cinc dies no se'ls aplicaran les lleis. Això ha provocat un nou tipus de degradació més estacional però igualment emprenyadora.

Com es pot veure, la transformació a pitjor de la Rambla no és un fet nou en absolut. La nostàlgia és molt traïdora ("la nostàlgia ja no és el que era", vaig llegir una vegada) i moltes vegades ens fa jutjar determinats moments des d'una perspectiva molt més amable que la que els correspondria. A dia d'avui, la Rambla em sembla un dels llocs més antipàtics de Barcelona (junt amb el carrer Pelai). A diferència del seu passeig cosí-germà, la Rambla de Catalunya (per on és un plaer fer un tomb), per la Rambla només hi passo quan no tinc altre remei. Del carrer Ferran amunt, el que em molesta sobre tot és la massificació turística i tot el que comporta: franquícies pertot, botigues de samarretes llampants i pòsters de toros your name here, bars amb preus d'estafa i carteristes i pidolaires a la caça del visitant despistat. Del carrer Ferran fins el port, el panorama degenera ràpidament. Sobre tot a la nit, els laterals de la Rambla són directament intransitables degut a la prostitució. Jo no tinc memòria de com era la Rambla fa molts anys, però pel que es veu ens hauríem de remuntar molt de temps enrere per trobar-hi un passeig que fes de bon passejar.

(Totes les fotos d'aquesta entrada han estat extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia).