La fábrica de piel

La Rambla sempre ha estat un lloc de personatges pintorescos, uns més coneguts que altres. Entre aquests últims va haver-hi un de molt curiós que potser alguns de vosaltres recordareu. Cap a finals dels anys noranta, qui baixava per la vorera esquerra de la Rambla es trobava sempre a un home palplantat al davant un portal (diria que era el del número 138, que ara és un hotel). Totalment immòbil, aquell home repetia una vegada i una altra la mateixa lletania: "Fábrica de piel, fábrica de piel; pase a la fábrica de piel" mentre assenyalava el portal amb la cigarreta que duia entre els dits. En efecte, dins aquell portal unes vitrines exhibien peces de roba de cuir, producte de la fàbrica que sembla que hi havia al primer pis. No crec que aquell captador de clients tingués gaire èxit en la seva feina, més aviat al contrari: els locals l'ignoraven i els turistes se'l miraven de cua d'ull una mica inquiets. Raó no els mancava: l'home tenia un aspecte deixat i una mirada extraviada que no inspiraven confiança. Si afegim que avui en dia un comerç instal·lat en un pis evoca més un taller clandestí que un negoci seriós, s'entén que aquell home fes la seva feina amb una desgana evident. Suposo que estar-se allà parat durant hores i hores essent evitat per tothom acaba tocant la moral. Qui devia ser, aquell personatge? Va aconseguir convèncer alguna vegada algú perquè pugés a la misteriosa fàbrica de pell?

Les barraques de Montjuïc (i II)

Després de la Guerra Civil, les onades migratòries van disparar la població de Montjuïc fins a transformar la muntanya en una autèntic suburbi marginal. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat. Aquest fet, unit a la mala fe d'alguns propietaris, va provocar molts conflictes legals entre els barraquistes i les autoritats públiques arran de la propietat dels terrenys on s'aixecaven les barraques.

Cap a mitjans dels anys cinquanta, el problema del barraquisme havia agafat ja unes dimensions preocupants. El 1957, amb motiu de l'anomenada “Semana del suburbio”, les autoritats van decidir fer un cens de les barraques de Montjuïc. El resultat va ser de 6090 barraques, on vivien gairebé 30000 persones. Llavors ja hi havia uns barris establerts de contorns més o menys delimitats: sobre la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i Las Banderas. El més conegut era probablement Can Valero, que va desenvolupar-se sobre tot a partir dels anys quaranta i que s'estenia (junt amb el nucli conegut com els Tres Pins) des de la part posterior de l'Estadi fins el castell (el seu nom provenia del berenador que hi havia just darrere l’Estadi). També hi havia barraquistes instal·lats en antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts. L'any 1957, un jove Oriol Bohigas va publicar en la revista Solidaridad Nacional un article titulat Elogio de la barraca on demanava que s'oferís als barraquistes una alternativa a les barraques que no passés per els blocs de pisos aixecats a corre-cuita i sense cap mirament (que van donar lloc al cèlebre barraquisme vertical i les ciutats-dormitori). També feia un elogi de la funció social de les barraques que, vistes les situacions de degradació social que acollien, resultava una mica sorprenent. Bohigas deia (referint-se a les barraques): "No las destruyamos, por favor, si no es para superarlas". La majoria dels homes dels barris barraquistes de Montjuïc treballaven en la construcció, la indústria o el port, tot i que l'element criminal no hi era absent. Recorda en Josep Maria Huertas que, l'any 1946, l'escultor Josep Dunyac va publicar una carta al setmanari Destino denunciant la desaparició d'una escultura seva de bronze instal·lada al parc Laribal (La Vanguardia 19.5.04).

El castell de Montjuïc envoltat de barraques als anys cinquanta (foto: fons TAF, Arxiu Nacional de Catalunya; trobada a través de Fotos de Barcelona).

Es podria dir que el darrer gran acte a Montjuïc fins els Jocs Olímpics van ser els Jocs Mediterranis del 1955. Dos anys després de la seva celebració, el número de barraquistes superava ja els 50000. Com es pot deduir d'aquestes xifres, la densitat de població en alguns nuclis barraquistes era molt gran. Les barraques podien allotjar a una família sencera en 25 metres quadrats. No cal dir que les condicions de vida d'aquestes persones no havia canviat pràcticament des de principis de segle. Mancava la llum elèctrica (tot i que alguns grups de barraques l'aconseguien a base d'empalmar cables il·legalment), no hi havia aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l'any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de trenta mil persones) ni connexió amb el clavegueram. Mesclades amb les barraques també havien aparegut les anomenades cases d'autoconstrucció, que tenien unes condicions d'habitabilitat una mica millors però igualment sota mínims. Un altre problema de la zona era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat: la parada d'autobús més propera (o la parada del funicular) podia ben bé estar a mitja hora o tres quarts caminant per camins moltes vegades sense asfaltar.

Totalment negligida per les autoritats, la muntanya de Montjuïc va convertir-se ràpidament en un apèndix vergonyós de la ciutat de Barcelona, al qual els barris limítrofs giraven l'esquena. Els barris de la muntanya van veure com el seu nom es vinculava a la degradació social i la inseguretat. L'enorme esforç econòmic i logístic que hagués suposat posar remei a aquella situació (i el fet que es tractava d'un problema era ben amagat de la vista de la ciutadania) van decidir els successius ajuntaments a mirar cap a una altra banda. L'única institució que va actuar-hi va ser l'Església. Per exemple, a Can Valero va construir-se una escola i un dispensari gràcies a les gestions del pare José Miguel i la bona voluntat del constructor Miró Trepat. L'Ajuntament va contribuir a agreujar la situació el 1964 quan va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Allà van romandre molts fins l'any 1968, junt amb famílies que ocupaven altres instal·lacions com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica.

Com a problema afegit a les condicions de vida dels barraquistes hi havia l'activitat en les pedreres, que va durar fins els anys seixanta i va causar més d'un accident. Un cop tancades, les pedreres es van fer servir com a abocadors de les escombraries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, omplint-la d'una pudor terrible i generant un risc pels seus residents: l'aigua de la pluja s'acumulava en l'interior dels abocadors i provocava freqüents riades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa trencaria el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés la barriada de Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'alcalde Porcioles va comprometre's a prohibir l'ús de Montjuïc com a abocador aquell mateix any.

No va ser fins la dècada dels seixanta que es van començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona en habitatges més dignes. La causa d'aquestes mesures no era tant la caritat municipal com els interessos urbanístics (e. g. l'aixecament dels estudis de TVE de Miramar i del parc d'atraccions Maricel Park). Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina i el grup La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incompletes, cosa que va propiciar l'aparició dels primers moviments reivindicatius organitzats entre els barraquistes. La desbarraquització de la muntanya va durar fins l'any 1972 i no va ser, ni de bon tros, completa.

Proximitats de la barriada Can Valero l'any 1967 (foto d'autor desconegut, trobada a través d'Antiquari).

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. Tot i ser una línia servida per un sol autobús, va tenir un èxit espectacular. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebrarien carreres de Formula 1.

Fragment d'una pel·lícula de l'any 1974 on apareix la zona de l'estadi. La fila de gent que puja la carretera de l'estadi per la dreta són probablement habitants de Can Valero (vídeo trobat a través de Tot Barcelona).

Amb l'arribada de la democràcia, la situació en la muntanya no va passar d'una lenta transformació cap a la normalitat, amb l'aixecament o reconversió de diverses infraestructures (com el Mercat de Les Flors o el nou Pavelló Mies van der Rohe). El Teatre Grec, desconegut per a la majoria dels barcelonins durant l'època franquista, va ser recuperat arran de la transició. Es podria dir que l'única instal·lació de Montjuïc que va anar rutllant va ser el Poble Espanyol, que mai va deixar de tenir una certa acceptació entre el públic local i va veure's beneficiat per l'empenta turística dels anys seixanta. L'Estadi presentava llavors un aspecte desolador. Tan lamentable era el seu estat que ja l'Ajuntament franquista havia sospesat la possibilitat d'enderrocar-lo. No obstant, la decisió que Barcelona presentés candidatura com a seu olímpica va acabar salvant la infraestructura, ja que remodelar l'estadi va veure's com l'alternativa més econòmica de tenir un recinte apte per a les proves olímpiques. L'any 1983, un equip d'arquitectes va dissenyar un projecte per al nou estadi. En una repetició dels problemes ja trobats seixanta anys abans, les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara aguantaven en la muntanya. L'any 1983 va provar-se d'allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri del Besòs però el projecte no va reeixir per la oposició veïnal. L'any 1987 encara quedaven gairebé 400 barraques al barri de Can Valero. Amb el seu enderroc, l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona.

Tanmateix, el barraquisme mai no ha acabat de desaparèixer en la muntanya després dels Jocs. L'onada d'immigrants estrangers iniciada als anys noranta ha significat la reaparició de petits nuclis barraquistes, els habitants dels quals veuen en l'aïllament de la muntanya un lloc per estar-s'hi lluny de les autoritats i la curiositat pública. Tot i no representar un problema tan greu com cinquanta anys enrere, el seu creixement ja ha obligat l'Ajuntament a ordenar desallotjaments periòdics.

Per acabar, només recordar que el juliol del 2008 va inaugurar-se al Museu d'Història de la Ciutat l'exposició Barraques. La Ciutat Informal, que repassava el fenomen barraquista a Barcelona durant el segle XX. També m'agradaria deixar aquí el link a un reportatge de TVC on diverses persones que van viure en barris barraquistes expliquen la seva experiència.

Les barraques de Montjuïc (I)

Deuen ser incomptables els edificis de Barcelona que han estat construïts amb pedra de les entranyes de Montjuïc (o Montjuich, com va escriure's durant molt de temps). Ja des del temps dels romans, Montjuïc era la gran pedrera que proveïa de matèria primera les edificacions de la ciutat. En la dècada del 1880, l'activitat de les pedreres va arribar al seu màxim: donada la gran necessitat de pedra que requeria la construcció de l'Eixample, les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions en la muntanya.

Vista de Montjuïc l'any 1905 (foto: Fotos de Barcelona).

Aquí trobem l'origen del primer barraquisme de Montjuïc. Les pedreres donaven feina a molta gent, normalment immigrants vinguts de pagès. Aquestes famílies acostumaven a aixecar barraques a prop del seu lloc de treball, estalviant-se així llargues distàncies i el preu d'un lloguer. Les primeres barraques de Montjuïc van aparèixer, doncs, al voltant de les pedreres. L'any 1914 hi havia 5000 barraques, estructurades en laberíntics carrers sense nom. Cal tenir en compte que, en aquell temps, bona part de la muntanya estava asilvestrada i pràcticament incomunicada de la resta de la ciutat. Aquest fet va propiciar la marginalització dels col·lectius que s'hi instal·laven, a més de facilitar la presència d'activitat delictiva. Conscients de l'aïllament de la muntanya, les autoritats van aprofitar per aixecar-hi un campament sanitari durant la famosa epidèmia de “grip espanyola” del 1918 (un ús similar se n'havia fet el 1821, durant una epidèmia de febre groga). I, encara que no sigui el tema d'aquesta entrada, no podem ignorar l'ús de la muntanya com a centre de detenció i lloc on s'afusellava els condemnats a mort.

Muntanya de Montjuïc durant la primera dècada del segle XX (foto: Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

Casa a Montjuïc l'any 1911 (foto: fons Josep Salvany de la Biblioteca de Catalunya, trobada a través d'Antiquari).

Els anys previs a l'Exposició Internacional del 1929 van significar la primera gran reordenació urbanística de la muntanya (i la més gran fins als Jocs del 92, més de seixanta anys després). Fins llavors, les intervencions urbanístiques en la muntanya havien estat escasses degut a la seva complicada orografia, l'activitat minera i, sobre tot, als interessos divergents entre l'Ajuntament, els propietaris particulars i els militars. En la dècada del 1910 la muntanya va ajardinar-se seguint un disseny de Jean-Claude-Nicolás Forestier (afamat dissenyador de Bois de Boulogne parisenc), que va idear un paisatge mediterrani i acollidor. D'aquella intervenció ens queden el parc Laribal, el conjunt de Miramar, la Font del Gat i el Teatre Grec (aquest darrer, construït en l'espai deixat per una pedrera). Desprès van començar a aixecar-s'hi els pabellons que acollirien les exposicions, l'Estadi i la Font Màgica. Durant aquells anys també van entrar el funcionament el far de Montjuïc i el funicular. Naturalment, l'Exposició va demanar molta mà d'obra, part de la qual va acabant instal·lant-se en distints nuclis barraquistes de la muntanya. Alguns d'aquests nuclis van acabar consolidant-se fins a convertir-se en autèntics barris, com la Cadena, la Magòria o el Polvorí. A punt d'inagurar-se l'Exposició, Montjuïc ja s'havia convertit en la zona amb més densitat de barraques de Barcelona. Com que l'espectacle de la pobresa podia enlletgir els actes que hi havia programats, les autoritats municipals van encarregar-se d'enderrocar els campaments barraquistes més propers a les zones de visitants, reallotjant els seus propietaris en altres zones de la ciutat (com les Casas Baratas del Bon Pastor). Els nuclis barraquistes més allunyats dels terrenys de l'Exposició van quedar-ne separats per una llarguíssima tàpia que feia el fet de muralla.

Barraques de La Magòria als anys vint (foto: Arxiu Nacional de Catalunya, fons Brangulí).

Esquilant una vaca a Montjuïc l'any 1922 (foto: fons Josep Salvany de la Biblioteca de Catalunya).

De tota manera, i malgrat la presència cada cop més visible de les barraques, fins a l'inici de la Guerra Civil Montjuïc no va tenir la imatge de degradació amb què s'associaria dècades després. Llavors, Montjuïc era encara per a molts barcelonins la muntanya de "la caseta i l'hortet": un lloc on anar a pasar el diumenge en família. Hi havia berenadors i restauants populars com Can Valero i Las Banderas. (Això sí, la muralla aixecada als anys vint continuava representant la frontera entre la part "maca" i la part "lletja" de la muntanya). Josep María Huertas cita articles periodístics del primer quart del segle XX que parlen de la bellesa de la muntanya i de les extensions de conreus s'hi veien. L'activitat agrícola va continuar en la muntanya fins a la Guerra Civil, tot i que molt reduïda i amb produccions destinades al consum propi. Als anys trenta van inaugurar-se el parc d'atraccions Maricel i el telefèric.

Abans de l'Eixample

Camino sovint per l'Eixample alçant la vista per contemplar els edificis aixecats en pedra, que veuen passar les dècades com si res; camino per la sòlida regularitat de carrers, on sembla arrelada la prosperitat de la ciutat des del seu origen, i em sembla impossible que fa cent cinquanta anys allà no hi hagués absolutament res edificat. Em sorprèn que hi hagués un temps en què per als barcelonins era d'allò més normal que la ciutat acabés una mica més avall de per on ara passa la Gran Via; i que més enllà hi només hagués un no-res de camps de conreu, masies disperses i camins polsegosos. Per això m'ha encantat trobar aquest gravat d'en Lluís Rigalt dibuixat cap a l'any 1870, que representa una casa pairal del pla que s'estenia de Barcelona a la vila de Gràcia. L'edifici que es veu al fons és el de la Universitat (erigit el 1863). Per la perspectiva diria que aquesta masia devia estar més o menys en el que ara és Rambla de Catalunya cantonada Diputació. El contrast entre la tranquilitat que es respira en el gravat i l'agitació de trobar-se 140 anys desprès al centre de Barcelona (sense haver-se mogut del lloc) és impressionant.

Ahir i avui (I)

Vista comparativa de la cantonada dels carrers Espronceda i Sant Antoni María Claret. La foto en blanc i negre deu datar dels anys cinquanta (vaig trobar-la en el meu disc dur i no en recordo l'orígen) . La foto en colors és d'avui mateix. Dóna la casualitat que fa tan sols unes setmanes vaig estar sopant (i molt bé, per cert) en la primera casa amb arcades que es veu en la foto.

El passeig més bonic del món?

La Rambla l'any 1962

"Se ha dicho repetidas veces que la Rambla es el espejo, el retrato de lo que es Barcelona. Si es así, hemos de llorar por nuestra ciudad, porque las Ramblas no pueden presentar un aspecto más degradado, más miserable". Aquestes paraules, que podrien perfectament haver estar pronunciades avui mateix per un veí o un comerciant de la Rambla, van aparèixer en La Vanguardia del 23 de març del 1983. El dia anterior, l'Associació de Veïns i Comerciants de la Rambla va presentar a l'Ajuntament un document on es queixaven de la "greu degradació social i cívica que ha patit la Rambla en els últims anys". De fet, l'any 1977 aquesta associació ja es lamentava que la Rambla havia perdut el títol de "millor passeig del món" degut a la brutícia i el desordre (La Vanguardia 11.10.1977).

La Rambla l'any 1972

Durant les últimes setmanes, un parell de diaris de Barcelona estan insistint molt en la qüestió de la degradació de la Rambla, especialment en el seu tram final. De fet, des dels anys setanta que es venia accentuant un procés de degradació en aquella zona, deguda sobre tot a la proximitat del barri Xino i del Gòtic, dos zones característicament marginals de la ciutat. En aquella zona, igual com passa avui, es concentraven les pensions clandestines, els sex shops, els venedors de droga, etc. Curiosament, el redactor de la notícia de l'any 1983 també vinculava la degradació del lloc a les manifestacions antifranquistes dels anys setanta.

Tot i això, un dels periodes més negres de la Rambla d'aquella època es va viure entre els estius dels anys 1977 i 1978. Un brot d'actes vandàlics molt violents van convertir el passeig en un lloc realment insegur, tant de dia com (especialment) de nit. El mobiliari urbà, les estacions de metro i els comerços de la zona (entre ells la sastreria Modelo i els bars Núria i Baviera) van patir destrosses i robatoris durant mesos, així com alguns autobusos de les línies que pujaven pel passeig. Ni tant sols el conegut restaurant La Poma va lliurar-se d'un atac amb còctels molotov l'abril del 1978 junt amb l'Òptica 2000 que hi havia al carrer Canuda (La Vanguardia 4.5.1978). Pel que sembla, les agressions estaven protagonitzades per un grup organitzat d'unes vint persones. En ser detingut, el seu cap (a qui es coneixia com "El Rubio") va confessar vinculacions a grupúsculs anarquistes (La Vanguardia 10.6.1978).

La Rambla l'any 1976

Entrats els anys vuitanta, un altre article en La Vanguardia (7.10.1984) parla de la "tradicional situació d'abandonament" de la zona i insisteix en l'augment d'immobles de la Rambla dedicats a allotjar prostíbuls i "persones no sempre desitjables". "En aquests llocs s'allotgen marroquins, portuguesos, africans i sud-americans", deia l'article, pel que pensi que la immigració és un problema dels últims anys.

La Rambla l'any 1977

Tot i que les aglomeracions turístiques estan gairebé absents en les queixes dels ramblistes de fa vint o trenta anys, l'arribada del turisme es va deixar notar ben aviat en forma de botigues de souvenirs. Aquests establiments van començar a proliferar als anys seixanta (el primer va obrir-se l'any 1956) i es van conèixer de seguida com "els indis" ("los indios"). Als anys setanta i sobre tot als vuitanta molts comerços arrelats de la Rambla començaven a plegar davant l'empitjorament del panorama i el perfil canviant de la població local. Un regidor del districte reconeixia que "ja no és possible imaginar que una botiga de vestits de núvia o de mobles vulgui instal·lar-se en la zona. Els establiments tradicionals van a menys" (La Vanguardia 3.8.1982). I exemplificava la mutació del barri dient: "És un barri sense nens". Els comerços "de tota la vida" eren ràpidament substituïts per venedors de productes de bijuteria, sex shops (molt de moda llavors), locals anomenats "de diversió" i les inevitables botigues de souvenirs.

La botiga Beristain l'any 1982

Potser un moment simbòlic a aquest respecte va arribar l'any 1982. Va ser aquest any quan en la cantonada de la Rambla amb el carrer Ferran va obrir-se un McDonalds, just en el lloc que ocupava la botiga d'esports Beristain. Va ser el segon McDonalds de la ciutat i encara dura. Curiosament, el mateix Ajuntament va consultar als veïns sobre la conveniència de l'obertura del fast-food (no he pogut trobar enlloc els resultats de l'enquesta) i, en un primer moment, els responsables del McDonalds van estudiar la possibilitat d'introduir la truita de patates en el menú (com a mesura per congraciar-se amb el veïnat, suposo). Un temps després, l'any 1987, l'Associació d'Amics de la Rambla va demanar a l'Ajuntament que frenés la implantació al barri de negocis relacionats amb el sexe arran d'un projecte per convertir l'antic Teatre Principal en una mena d'immens sex shop amb 124 cabines de vídeo.

Arran de les Olimpíades del 92, la presència turística en la Rambla es va multiplicar fins a desembocar en un autèntic riu humà que recorre el passeig durant tot l'any, amb pics de massificació a l'estiu (vaig llegir fa poc al diari que només un 20% dels passejants de la Rambla són barcelonins). Aquesta allau de turistes inclou una quota d'incívics que aterren a la ciutat amb la idea que si només són a la ciutat durant quatre o cinc dies no se'ls aplicaran les lleis. Això ha provocat un nou tipus de degradació més estacional però igualment emprenyadora.

Com es pot veure, la transformació a pitjor de la Rambla no és un fet nou en absolut. La nostàlgia és molt traïdora ("la nostàlgia ja no és el que era", vaig llegir una vegada) i moltes vegades ens fa jutjar determinats moments des d'una perspectiva molt més amable que la que els correspondria. A dia d'avui, la Rambla em sembla un dels llocs més antipàtics de Barcelona (junt amb el carrer Pelai). A diferència del seu passeig cosí-germà, la Rambla de Catalunya (per on és un plaer fer un tomb), per la Rambla només hi passo quan no tinc altre remei. Del carrer Ferran amunt, el que em molesta sobre tot és la massificació turística i tot el que comporta: franquícies pertot, botigues de samarretes llampants i pòsters de toros your name here, bars amb preus d'estafa i carteristes i pidolaires a la caça del visitant despistat. Del carrer Ferran fins el port, el panorama degenera ràpidament. Sobre tot a la nit, els laterals de la Rambla són directament intransitables degut a la prostitució. Jo no tinc memòria de com era la Rambla fa molts anys, però pel que es veu ens hauríem de remuntar molt de temps enrere per trobar-hi un passeig que fes de bon passejar.

(Totes les fotos d'aquesta entrada han estat extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia).

La crisi dels idiomes

Aquesta notícia del passat dijous m'ha fer reviure la crisi del negoci de l'ensenyança d'idiomes allà per principis dels 2000. Segurament molts recordareu els fets: el 29 de juliol del 2002, la cadena d'escoles d'idiomes Opening va presentar suspensió de pagaments, deixant al carrer treballadors i alumnes. A més, la fallida d'Opening va engegar una bola de neu que va engolir altres centres de la competència.
Fundada el 1996, el model d'aprenentatge d'idiomes que presentava Opening fent servir exclusivament suports informàtics (sense classes presencials) prometia una revolució, tant pels alumnes (flexibilitat d'horaris, millors preus, etc.) com per l'empresari (una plantilla mínima). El ràpid creixement d'Opening semblava donar credibilitat a aquest nou sistema (més de 140 franquícies obertes a tota Espanya en sis anys, deu mil alumnes només a Catalunya). Aquesta percepció la va refermar el tancament per aquelles dates d'acadèmies d'idiomes tradicionals amb força arrelament, com per exemple la Berlitz de Barcelona. Recordo que, en l'època d'esplendor d'Opening, al programa El terrat del Buenafuente apareixia sovint un comercial d'Opening (a qui anomenaven l'home d'Opening) lloant les virtuts de l'ensenyament multimèdia.

Anunci de premsa d'Opening a pàgina sencera en el seu moment d'esplendor.

Així doncs, què va passar? Per què sis anys després tot l'imperi de l'ensenyament multimèdia d'idiomes s'ensorrava? Les raons podrien resumir-se en dos: per una banda, una política d'expansió massa agressiva, que va provocar l'endeutament de l'empresa i, de rebot, un xoc amb la competència (que ràpidament va posar-se les piles i va saturar d'oferta el mercat). Per l'altra, la irrupció de l'Internet en les nostres llars, ja que la xarxa ens aportava la comoditat de poder accedir als materials d'ensenyament sense moure'ns de casa i sovint de manera gratuïta.
Així que, després d'uns mesos d'acumular deutes, Opening va fer fallida tan espectacularment com havia pujat. Naturalment, com que Opening cobrava per avançat de l'import complet del curs (que l'alumne finançava mitjançant un crèdit amb un banc) els alumnes van veure's endeutats per uns cursos que no havien completat (ni tan sols començat en alguns casos). Sentint-se estafats, van emprendre la via judicial. Els professors i altres treballadors del grup també van veure's al carrer amb uns tres mesos de nòmines per cobrar i un mercat laboral sobtadament saturat de professionals desocupats. Per últim, com que Opening funcionava amb un sistema de franquícies, els petits empresaris que s'havien lligat econòmicament obrint-ne una van patir també de valent: per una banda, es veien obligats a tancar el negoci i, per l'altra, havien de fer front a les reclamacions econòmiques dels alumnes. Per aquelles dates, recordo que el Buenafuente i els seus col·laboradors es preguntaven en antena: "Què haurà estat de l'home d'Opening?".
El crac d'Opening va generar una desconfiança envers les acadèmies d'idiomes i va provocar el tancament en cadena de moltes altres: per exemple Brighton Idiomas, que va fer fallida a l'octubre, pocs mesos després que Opening. En aquest cas l'estafa estava molt clara, ja que Brighton va estar acceptant noves inscripcions (i cobraments) fins hores abans de declarar-se en fallida (i, pel que sembla, no acceptaven targetes de crèdit). Oxford English va tancar el gener del 2003. Poc després ho va fer Cambridge School. Al 2005 va arribar-li el torn a Wall Street Institute.

Brighton Idiomas anunciant-se en la portada de La Vanguardia.

No sé si el cas d'Opening s'ha solucionat completament, però crec que la justícia va impedir als bancs que cobressin els crèdits als estudiants estafats. En el cas de Brighton, com veieu, la via judicial encara cueja i sembla que va per llarg, perquè afegir a la causa els alumnes no comptats podria significar un retràs d'anys en el procés. Com a nota personal, jo vaig estudiar anglès (nivell de preparació pel First Certificate) a Brighton Idiomas el 1996. Ho feia en el local que tenien a Rambla de Catalunya. Les instal·lacions estaven força bé i les classes eren d'uns cinc o sis alumnes. El professor que ens va tocar era un paio nadiu i molt enrrotllat, però que va durar poc. No recordo qui el va substituir, així que segurament no devia destacar per les seves dots didàctiques. No vaig sortir-ne descontent, però em va cridar l'atenció la generositat de les notes que s'hi posaven. Companys amb un nivell d'anglès força limitat aprovaven sense problemes. Suposo que els professors rebien la directiva de puntuar a l'alça per evitar que els alumnes desmotivats pels suspensos abandonessin l'escola. Ara em miro el meu títol expedit per Brighton i hi veig un títol inútil però històric, amb el meu nivell d'anglès acreditat per la signatura d'una persona acusada d'estafar a un parell de milers de persones.

Títol de Brighton Idiomas signat pel president de l'empresa himself.

El Rompeolas (i II)

A l'acabament de les obres, el Rompeolas va quedar transformat en un llarg passeig, fins el punt de ser considerat com l'únic passeig marítim en condicions de la ciutat. Malgrat la publicitat mediàtica que aquest rentat de cara va tenir, algunes zones properes als molls eren encara un lloc solitari on de vegades es trobaven armes amagades, botins de robatoris o fins i tot cadàvers. La idea d'emplaçar el Real Club Náutico i el Club Marítimo a l'inici del Rompeolas no va tenir èxit ja que va decidir-se que aquell lloc era "remot i trist" (La Vanguardia, 13.06.1954).

Vista del Rompeolas des del far, després de la seva remodelació (foto: La Vanguardia).

El perllongament de l'espigó va suposar l'enderrocament del far l'any 1968. Per la mateixa raó, el restaurant Porta Coeli va haver d'emplaçar-se en un nou local, molt més ample, en l'extrem de la nova part de l'escullera.

Far en l'extrem del Rompeolas, derruït als anys seixanta (foto: La Vanguardia).

Durant els trenta anys següents no van produir-se grans canvis en la fesomia del Rompeolas, tot i que la seva popularitat entre els barcelonins va anar minvant. La propietària del Porta Coeli, Maria Teresa Ollé, culpava de la davallada de la clientela al canvi d'hàbits socials i les segones residències (La Vanguàrdia, 19.05.2000). Això sí, la popularitat del passeig va mantenir-se entre les parelles que hi aparcaven el cotxe buscant intimitat. Com a nota personal, als anys vuitanta jo hi havia anat unes quantes vegades a passejar amb el meu pare i guardo sobretot dos records del Rompeolas: les muntanyes groc-verdoses de sofre que hi havia a l'entrada i les fileres d'utilitaris amb els vidres coberts amb tovalloles i entelats per l'activitat que s'hi desenvolupava dintre.
Las Golondrinas també van patir una baixada de popularitat. El 1994, sota el reclam "Dina i navega" va proposar-se a locals i turistes un paquet que incloïa un passeig en Golondrina des del Portal de la Pau fins el Rompeolas amb dinar inclós al Porta Coeli.
Entrats els anys noranta va prendre's la decisió que més seriosament va afectar la fesomia del lloc: la d'obrir una nova bocana del port al dic de l'est, just al punt on començava el passeig del Rompeolas. Des de mitjans dels vuitanta que es parlava del projecte, que alleugeriria el trànsit marítim al preu de tallar completament l'accés al Rompeolas des del Passeig de Borbó. El 1997 va concretar-se un pla d'obres. Segons aquest pla, s'hauria d'accedir al rompeolas des del moll de Ponent per un nou pont llevadís de més d'un quilòmetre de longitud. Aquest accés quedava a molta distància del punt d'accés original i obligava a creuar una zona portuària poc amiga dels vianants, cosa que va aixecar de seguida les crítiques dels veïns de la Barceloneta i dels pescadors de la zona. Tanmateix, les obres van tirar endavant com sol ser habitual en aquests casos. El nou pont va inaugurar-se el juny del 2000, amb amb un mirador als seus peus anomenat Porta d'Europa.

Obres de la nova bocana, que tallava l'accés al Rompeolas des de la Barceloneta (foto: La Vanguardia).

Pel que fa al Porta Coeli, el nou accés terrestre va suposar el cop definitiu a la supervivència del restaurant. Els propietaris van decidir no renovar-ne la concessió, que caducava precisament l'any 2000. Van haver-hi uns altres restaurants al Rompeolas (com el Rocamar, situat just a l'inici de l'escullera), però cap de tan famós com el Porta Coeli.

Imatge de satèl·lit del Rompeolas avui. Compareu-la amb el plànol de l'entrada anterior (l'antic accés està assenyalat en vermell; foto: Google Maps).

Avui, el Rompeolas continua sent un passeig ben agradable de recórrer a la primavera o l'estiu, tot i que el nou accés fa bastant complicat arribar-hi i, en la meva opinió, li ha fet perdre atractiu. A més, la recuperació del litoral de la ciutat arran de les Olimpíades ha suposat una competència gairebé imbatible pel Rompeolas en termes d'oferta d'oci i, sobre tot, accessibilitat. Tot plegat em fa pensar que, si les coses no canvien (i molt), aviat el Rompeolas quedarà definitivament arraconat en la nostàlgia de la majoria de barcelonins, per sempre associat a l'olor del mar, el sabor dels musclos a la marinera o l'estretor d'un Seat 124.
Per acabar, us deixo aquí la lletra de la cançó Rompeolas de Loquillo (a qui reivindico des d'aquí com un dels cronistes "no-oficials" de la Barcelona moderna):

Lunes, Martes, Miércoles,
mirando hacia el mar.
Es un buen lugar para irse a olvidar,
coches policías detrás la ciudad.
Ojalá aquella rubia me mire al pasar.

Tú chica puedes vivir
una vida de hogar,
búscate un marido con miedo a volar.
No hables de futuro,
es una ilusióncuando el rocanrol conquistó mi corazón.
No hables de futuro
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.

Jueves, Viernes, Sábado,
sentado junto al mar.
Es un buen lugar para irse a olvidar.
Dejé a mi familia junto al televisor.
En el rompeolas aún se huele el sol.

Tú chica puedes vivir
una vida de hogar,
búscate un marido con miedo a volar.
No hables de futuro,
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.
No hables de futuro
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 28 de desembre del 2008.

El Rompeolas (I)

El que la majoria de barcelonins coneixem popularment com el Rompeolas (escullera en català normatiu, però per sempre Rompeolas per a molts) és el perllongament del dic de l'est, situat en l'extrem de la Barceloneta. Originalment, el primer port modern de Barcelona (dissenyat l'any 1873 per l'enginyer Mauricio Garrán) no comptava amb aquesta estructura: s'acabava just al final de la Barceloneta, al dic abans mencionat. Es va veure de seguida que un port tan obert era un problema: les aigües del mar agitat penetraven fàcilment fins les dàrsenes, posant en perill les embarcacions ancorades. Per solucionar aquest problema van redactar-se ben aviat alguns projectes per construir esculleres que protegissin les embarcacions de la fúria del mar (alguns datats de l'any 1889).
Va ser l'any 1897 quan a l'enginyer Carlos de Angulo se li va aprovar el projecte que, amb modificacions, resultaria en l'escullera que podem visitar avui en dia i a la que diem Rompeolas. Segons aquest expert, la millor solució per protegir l'interior del port era perllongar el dic de l'est amb una escullera que s'endinsés un miler de metres en el mar, paral·lelament a la costa i aproximadament a un quilòmetre d'aquesta. Després de solucionar alguns problemes legals i administratius, l'any 1904 van començar a plantar-se els primers blocs de pedra del que seria la futura escullera. El sistema escollit per fer-ho va ser molt novedós: els blocs més pesants no eren massissos, sino que eren calaixos buits (i, per tant, molt més lleugers) que es traslladaven per mar i que s'omplien de formigó in situ. La premsa va fer-se ressò d'aquest nou sistema d'enginyeria portuària. Qui hi estigui interessat, té un informe tècnic de l'època aquí. Arran d'alguns temporals destructius i alguns problemes tècnics, les obres no van enllestir-se fins els anys vint. El Rompeolas, ja acabat, va arribar als 1600 metres de longitud i s'hi va construir un petit far en l'extrem.

Construcció de la primera escullera l'any 1904 (foto: Revista de Obras Públicas).

Projecte de l'escullera de l'any 1905 (font: Revista de Obras Públicas).

A partir de llavors, l'excursió marítima al Rompeolas va convertir-se en una diversió habitual dels barcelonins (entenent-se per Rompeolas només la zona pròxima al far). L'accés era primordialment per mar, ja que el transport públic deixava el passejant a més d'un quilòmetre de l'inici del passeig (al que s'arribava travessant una zona portuària gens agradable). Diverses línies d'embarcacions menors feien el trajecte fins al Rompeolas des de la Porta de la Pau (Las golondrinas, Las sirenas o Las gaviotas). Allà se celebraven competicions esportives (per exemple, la travessada del port), concursos de pesca i s'hi anava a dinar o a sopar. A aquest respecte, no es pot parlar del Rompeolas sense fer menció al Porta Coeli, el restaurat que ocupava el seu extrem (s'havia arribat a anunciar com "El restaurant més proper a l'illa de Mallorca"). Aquest restaurant, especialitzat en musclos i sardines a la brasa, va ser durant molts anys un punt de referència de la gastronomia popular barcelonina. La seva fama va arribar fins i tot a la literatura (ara mateix en recordo dos exemples: l'un, d'una novel·la de Montalbán on Carvalho es reuneix amb una clienta en aquell restaurant; l'altre, de novel·la Somni delta d'en Valentí Puig, on el madur protagonista s'hi lliga a una joveneta mentre dinen en la terrassa). El Porta Coeli va inaugurar-se l'any 1926 en l'edifici del far, inicialment batejat com a Mar i cel. Des de l'any 1943 fins el seu tancament va estar regentat per la família Ollé.

Dos anuncis del restaurant Porta Coeli en la premsa (el de l'esquerra del 1926, el de la dreta del 1944; font: La Vanguardia).

Imatge del Rompeolas als anys quaranta (postal trobada per Internet).

El 1942 van començar-se, amb vint anys de retràs, les obres del moll adossat a l'escullera. L'any 1954 va aprovar-se la construcció d'una defensa exterior per a l'escullera (molt malmesa pels temporals) i l'eixamplament i adequació del passeig central per al pas de vianants i automòbils en tota la seva longitud. En una segona fase, es pretenia el perllongament de l'espigó 1500 metres més enllà del far. L'obra no va començar a executar-se fins al final de la dècada (el ministre d'obres públiques de llavors, el general Vigón, va fer-hi parada el 1959 just abans d'una visita a les obres de la plaça de les Glòries, per cert).

Imatge del Rompeolas a principis dels anys cinquanta (foto: La Vanguardia).

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 24 de desembre del 2008.

La Plaça de les Glòries Catalanes (i III)

Tercer projecte de reforma (1987-2003)

La nominació olímpica va sacsejar la ciutat de Barcelona com cap altre aconteixement ho havia fet en la seva història recent. Urbanísticament, moltes àrees de la ciutat van quedar irreconeixibles arran de les reformes que s'hi van dur a terme des de finals de vuitanta fins passades les olimpíades.

Sota la batuta de l'arquitecte municipal en cap, José Antonio Acebillo, la nova reforma de la plaça no modificava la filosofia essencial de les anteriors: un anell viari elevat pel trànsit ràpid i un a nivell del terra pel trànsit lent i els vianants. En aquest sentit, no era un projecte gaire diferent del de l'any 1948 (argumentaven els experts a finals dels vuitanta que soterrar el trànsit era impossible). Tota mena d'equipaments públics van idear-se per revitalitzar la plaça. “La plaza de las Glorias está llamada a convertirse en uno de los futuros nuevos centros de Barcelona”, va afirmar en Josep Lluís Mateo, llavors director de la revista Quaderns del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona (La Vanguardia, 23.03.1988). Inicialment van projectar-s'hi un parc-jardí amb equipaments esportius per a l'interior de l'anell (que també acolliria un aparcament), una font ornamental i un enorme monument d'acer per commemorar el 200 aniversari de l'establiment del meridià de Greenwich com a referència horària mundial. Preguntat sobre la ubicació del Teatre Nacional, en Ricardo Bofill va admetre que la plaça de les Glòries era un “lloc difícil” i que confiava que la remodelació de la revitalitzés la zona.
El 1991, els ramals viaris de l'antiga plaça de les glòries van ser desmuntats i els bulldozers van acabar amb el jardí, a través del qual va habilitar-se una calçada provisional mentre durava l'aixecament del nou anell. La via fèrria va acabar de soterrar-se completament. El pont en espiral de l'antiga plaça va ser indultat a instàncies del Col·legi d'Enginyers i traslladat al litoral del Poblenou. L'obertura de l'anell al trànsit va patir uns quants endarreriments fins que va tenir lloc la primavera del 1992 (com a curiositat, un dels endarreriments el va provocar el fet que algú va adonar-se que l'anell tenia sis carrils mentre que la connexió amb la Gran Vía només en tenia cinc).
Tanmateix, l'ordenació urbanística de la plaça, passada l'eufòria del 1992, no va acabar de concretar-se. Amb una funció de regulació viària més o menys satisfactòria, els equipaments turístics i d'oci de la plaça no van arribar a construir-se. L'octubre del 1993 va començar a aixecar-se en els terrenys de l'antiga fàbrica de la Hispano-Olivetti (en un extrem de la plaça) el centre comercial Barcelona-Glòries, que, aquest sí, va tenir de seguida molt bona acceptació per part de la gent del barri (tot i que va causar les protestes dels botiguers de la zona, que veien perillar els seus negocis). De qualsevol manera, a aquestes alçades de la pel·lícula el nyap ja no tenia excusa possible: amb dos reformes a l'esquena que havien fracassat a integrar la plaça en el teixit urbà de la ciutat, era obvi que s'havia de posar la màxima cura per fer les coses bé. Doncs no va ser així, i es van repetir cegament els errors de les reformes anteriors. En aquest punt jo vaig començar a elaborar la teoria de la maledicció de la plaça (paral·lelament a una altra sobre la incompetència d'alguns dels responsables de l'urbanisme municipal).
Passat el temps, ni la proximitat del Teatre Nacional, l'Auditori i el centre comercial van evitar que la plaça de les Glòries continués sent un lloc inhòspit, evitat pel ciutadà i absolutament desert a les nits. Ni els edificis de vivendes, ni els equipaments ni els serveis van brollar en els voltants de la plaça com esperaven els arquitectes municipals (especialment en la seva zona sud, que encara era ocupada per solars i antigues fàbriques). Alguns dels solars al voltant de la plaça van utilitzar-se durant un temps per a la venda il·legal de cotxes. L'aparcament públic situat en l'interior de l'anell elevat (el “tambor” o el “tortell”), que havia de tenir un efecte “dissuasori” (és a dir, es pretenia que els conductors que arribessin a la ciutat deixessin els vehicles en aquell aparcament per acostar-se al centre en transport públic) no el va tenir. Malgrat oferir tota mena de facilitats, l'ocupació d'aquest aparcament va ser mínima ja des del principi. Les causes no van ser no només la reticència ciutadana a aquest model novedós d'aparcament (que no sol funcionar si se sitúa tan a prop del destí final dels conductors), sinó també que el seu efecte dissuasori venia per una altra banda: la de la sensació d'inseguretat que transmetia la plaça, que no animava a deixar-hi el vehicle ni anar a recollir-lo quan ja s'havia fet fosc. Pocs anys després van inagurar-se a prop del Teatre Nacional uns jardins batejats com “El bosquet dels Encants”, que ràpidament va convertir-se en l'extensió més marginal del mercat dels Encants.
Per què aquest nou fracàs? Arribats a aquest punt de la història afegiré alguna visió personal als aconteixements. És cert que el desenvolupament urbà de la plaça va coincidir amb la crisi econòmica de principis dels noranta, però això no excusa alguns errors de base. El jardí que havia d'anar a l'interior de la plaça simbolitza, per a mi, la manca de voluntat de fer les coses bé. De veritat creien els tècnics municipals que la gent disfrutaria passejant per un parc enclavat a l'interior d'un cilindre de formigó? Amb els trànsit corrent a tota velocitat al voltant? Un lloc tan amagat va convertir-se ràpidament en refugi de venedors ambulants, vàndals i tota mena de personatges poc recomanables, fins l'extrem que l'Ajuntament va decidir clausurar-lo poc després i deixar que s'anés degradant.

Aspecte de la plaça de les Glòries l'any 2008 (foto: La Vanguardia).

A principis dels 2000 va proposar-se un tímid projecte de millora basat en la construcció d'un edifici singular en forma de grapadora gegant (el Museu del Disseny), un llac artificial i en el desmantellament parcial del tambor, de manera que l'anell elevat quedés sostingut només pels seus pilars. S'esperava que així el conjunt tindria menys aspecte de muralla. Una altra idea que va tenir ressó en els mitjans va ser el trasllat dels Encants al jardí de l'interior del tambor. Aquests projectes van quedar en no-res. Els que sí van tirar endavant va ser la rehabilitació de l'antiga fàbrica de La Farinera i, un anys després, la construcció de la torre Agbar, dissenyada per Jean Nouvel.
Finalment, el 2003 l'Ajuntament va mostrar-se disposat a reformar la plaça íntegrament, enderrocant tot el que s'havia construït. No sorprèn que la idea fos molt ben rebuda per les associacions de veïns de la zona. Un responsable d'urbanisme va qualificar l'obra ja condemnada com a “una solución técnica plenamente satisfactoria teniendo en cuenta los condicionantes de aquel momento” (La Vanguardia, 22.10.2003).

Quart projecte de reforma (2003-)
La que serà la quarta reencarnació en seixanta anys de la plaça de les Glòries va començar a executar-se el 2008, tot i que es venia discutint d'un lustre ençà. Segons el pla que hi ha sobre la taula, els Encants es traslladaran a l'interior d'un edifici en un extrem de la plaça. També s'aixecaran el Centre de Disseny i l'edifici Ona. Més tard vindran edificis d'habitatges i equipaments. Finalment, el projecte preveu l'enderroc de l'anell elevat el 2013 i la construcció en el seu solar d'un enorme parc de 105.000 metres quadrats. El trànsit circularà per túnels sota la plaça (solució qualificada com a “impossible” uns anys abans). Els autos compartiran subsòl amb un intercanviador que unirà els metro, el tramvia, els trens de la RENFE i una projectada nova línia dels Ferrocarrils de la Generalitat. Aquí teniu una reproducció digital de com quedarà la plaça:

Aspecte previst per a la plaça l'any 2014 (foto: La Vanguardia).

La veurem realment així algun dia? Tant de bo, però la maledicció que plana sobre la plaça sembla que continua fent efecte: per començar, coincidint amb l'inici de les obres s'espera l'impacte d'una forta crisi econòmica (especialment en el camp de la construcció), un escenari probablement pitjor al que va erosionar el projecte postolímpic per a la plaça. I, tot i suposant que els plans tiressin endavant sense retalls, caldria veure el model de plaça que es faria. Sóc molt caut en aquest sentit. Serà una plaça dura a l'estil de la de Lesseps? O una plaça de terra com el parc central del Poblenou? Serà una plaça oberta o estarà envoltada d'una tàpia de ciment com en aquest últim? I quin serà el seu entorn? La construcció d'edificis de disseny a dojo podria acabar convertint els voltants de la plaça en una mena de zona de negocis mancada de vida ciutadana i desolada fora de l'horari comercial (una mica com passa en els voltants del centre comercial Glòries). El que fa que una àrea recent urbanitzada sigui absorbida i integrada en la ciutat és la presència equilibrada d'habitatges, equipaments, serveis i negocis. I aquests quatre factors s'influeixen mútuament, perquè si no hi ha habitatges, no hi haurà comerços ni serveis, ni vida al jardí central de la plaça. I, si no hi ha serveis, la gent no voldrà anar-hi a viure, ni s'aixecaran pisos que no es vendrien (en aquest sentit, no estic segur si la proximitat del centre comercial no perjudicarà la iniciativa dels petits comerciants). La desconfiança de veïns, empresaris i constructors, combinada amb la crisi, podria acabar amb una plaça tant inhòspita com les seves encarnacions anteriors. Tant de bo no veiem enderrocar la nova plaça de les Glòries d'aquí a quinze anys!

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.