dilluns, 31 d’agost del 2009

La Reforma (I)

La història de la construcció de la via Laietana és molt coneguda. Va tractar-se d'una de les obres públiques més importants en la Barcelona del segle passat, que va modificar profundament la fesomia de la ciutat antiga i que obligar a desplaçar milers de persones. La ciutat hauria d'esperar-se fins les obres olímpiques i post-olímpiques dels anys vuitanta i noranta per veure una altra intervenció urbanística d'aquelles dimensions.

Fins el segle XX, el que avui coneixem com a Ciutat Vella era una teranyina de carrers estrets i foscos, amb escassos espais oberts. Si fem una volta pels voltants del carrer Princesa o la plaça de Sant Jaume tindrem una idea de l'ambient que s'hi devia respirar cent anys enrere. Aquella densitat urbana era resultat de la necessitat gairebé desesperada d'espai que tenia Barcelona: una ciutat ben viva, que creixia i creixia en número d'habitants però que no podia créixer horitzontalment degut a les muralles. Quina solució es va trobar? Doncs les remuntes, les volades, els carrerons estrets, les places esquifides i les voltes que convertien alguns carrers gairebé en túnels. Qualsevol sistema d'aprofitament de l'espai era bo. Naturalment, una aglomeració tan gran de persones comportava greus problemes de salubritat i seguretat pública.

A partir de l'any 1854, l'enderroc de les muralles i la construcció de l'Eixample van suposar un respir per a aquella Barcelona gairebé asfixiada, alhora que van iniciar un procés de transformacions urbanístiques que durarien dècades i que canviarien per sempre l'aspecte de la ciutat.

Probablement, els habitants d'aquells carrerons de la ciutat vella van pressentir aviat una amenaça sobre el futur de les seves llars. M'imagino que més d'un alçava la vista per contemplar el seu carrer i pensava: "Quant durarà, tot això?". I és que en el seu famós "Pla de Reforma Interior y Ensanche" de 1859, Cerdà ja va preveure obrir tres grans vies en la ciutat vella: dues entre l'Eixample i el mar (perllongant els carrers Muntaner i Pau Claris) i una transversal entre Montjuïc i el parc de la Ciutadella. Aquesta proposta cerdiana va ser represa en el pla de Baixeras (aprovat el 1889). Per sort pels veïns de la zona, les dificultats econòmiques i els problemes legals que suposaven les expropiacions van mantenir el projecte paralitzat durant molt de temps. De fet, va ser necessària una modificació de la llei d'expropiacions per ajudar a desencallar el procés.


A principis del segle XX, l'alcalde Domènec Sanllehy qui va decidir tirar endavant el projecte de la Reforma. De les tres vies proposades es començaria per l'anomenada Gran Via A (després coneguda com a via Laietana gràcies a Francesc Carreras Candi). Aquesta immensa obra, deien, suposaria enormes beneficis per als ciutadans. Per una banda, l'Eixample era ja una realitat puixant i es necessitava una artèria que el connectés directament amb el port. Això facilitaria el trànsit de mercaderies i, en definitiva, la prosperitat de tota la ciutat. Per altra banda, una avinguda de vint metres d'amplada sanejaria i modernitzaria una zona històricament molt degradada (cal recordar que, en aquells temps, fer de Barcelona una capital "moderna" era gairebé una obsessió). Naturalment, hi havia un tercer motiu molt més oficiós: facilitar a la policia i l'exèrcit endinsar-se en un sector de la ciutat amb una població potencialment subversiva (Barcelona era una ciutat socialment molt agitada aquells dies). Les expropiacions van començar a negociar-se immediatament. L'obra va adjudicar-se al Banc Hispano-Colonial l'any 1907.

Tractant-se d'un projecte de tal envergadura va córrer molta tinta, amb alguns intel·lectuals posicionant-se a favor i uns altres en contra. Curiosament, el poeta Joan Maragall va posicionar-s'hi absolutament a favor malgrat que s'havia criat en els carrers que serien destruïts. Com es pot llegir en La ciudad de Ensueño: "Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue ciudad vieja. [...] Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, y me lo llevo dentro; por mi, ya pueden derribarlo".

El dimarts 10 de març del 1908 s'havien aixecat cinc tribunes entre els carrers Ample i Consolat, des d'on les més altes autoritats assistirien a l'inici de les obres. El mateix rei Alfons XIII, empunyant un pic cerimonial, va dirigir-se al portal del número 71 del carrer Ample (la casa del marqués de Monistrol) i va fer-hi saltar algunes pedres. Passaven deu minuts del migdia. Després va sonar la banda municipal i van desfilar brigades d'obrers engalanats per a l'ocasió. La Reforma havia començat.


Van expropiar-se 270 finques, van destruir-se o mutilar-se molts carrers i entre dos mil i deu mil persones van ser desnonades. Els propietaris i els industrials de la zona van pressionar per embutxacar-se bones compensacions, però les persones més modestes moltes vegades van veure's al carrer sense veure ni un ral.

Va ser la protecció del patrimoni artístic i històric el que va semblar preocupar més a la intel·lectualitat catalana. Entitats com la Unió d'Artistes, l'Associació d'Arquitectes i el Centre Excursionista de Catalunya van demanar a l'Ajuntament que es fes el possible per salvar els elements de valor arquitectònic amenaçats per les obres. (Alguns d'aquests elements no estaven ni tan sols catalogats per trobar-se en l'interior d'habitatges particulars, per exemple alguns fragments de la muralla romana). Personalitats de la talla d'Antoni Gaudí van adherir-se a aquestes peticions. En Gaudí va aprofitar, per cert, per carregar contra Cerdà i els defensor de les línies "rectes i pesades" com a solució urbanística per a la ciutat (Diari de Barcelona, 10 de novembre del 1908). Amb una sensatesa poc usual, l'Ajuntament va atendre aquestes peticions i va anomenar una "Delegació investigadora i de vigilància de les obres de la Reforma" que catalogués el patrimoni de valor històric i artístic que es veuria afectat per les obres. Pel que sembla, aquesta delegació va fer la seva feina tan a consciència que el Banco Hispano-Colonial va protestar, adduint que la seva activitat endarreria les obres.

Gràcies a aquesta delegació va salvar-se (parcialment o total) patrimoni de tota mena, des de restes romanes i medievals fins a esgrafiats i balcons ornamentals. De vegades, els elements a conservar eren traslladats a un altre emplaçament, de vegades eren simplement arrencats del seu lloc original i emmagatzemats. Algunes de les peces que es van rescatar van donar lloc a l'embrió del que seria el Museu d'Història de la Ciutat. L'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda va ser l'únic gran edifici afectat que va romandre exactament en el seu lloc (originalment al número u del carrer de Sant Pere més Alt, després al número 50 de la via Laietana). Per cert que d'aquí van sorgir van ser les bases d'un moviment preservacionista que va proposar altres projectes per a la restauració (de vegades més aviar reconstrucció) d'edificis històrics de la zona. Alguns edificis emblemàtics de la zona no van arribar a salvar-se, per desgràcia. El palau del marqués de Monistrol, l'església de Santa Marta, l'edifici del gremi de calderers o els mateixos porxos dels Encants (tocant a la plaça de Sant Sebastià) van caure sota l'acció destructora de la piqueta.


La via Laietana va construir-se per trams. A finals de juny del 1909 va inaugurar-se'n el primer, que anava de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) fins la plaça de l'Àngel. Enmig d'una gran expectació, les autoritats el van recórrer a peu encapçalades pel rei Alfons XIII i l'alcalde accidental Albert Bastardas. Explica en José Tarín-Iglesias que l'alcalde Sanllehy (dimitit feia poc) va assistir anònimament a la inauguració de l'obra que ell mateix havia promogut, com un ciutadà més. El segon tram s'estenia de la plaça de l'Àngel fins a Sant Pere més Baix. El tercer i darrer tram arribava fins a la plaça d'Urquinarona. Va inaugurar-se el 1913: la via Laietana estava ja completada.

De tota manera, haurien de passar uns quants anys més fins que la via Laietana adquirís l'aspecte que té avui. El seu primer edifici va ser el del Banc Hispano-Colonial (no podia ser d'una altra manera), erigit en el número tres. Però va ser arran de l'Exposició Internacional del 1929 que es va promoure aquesta nova via com un aparador d'edificis monumentals a l'estil de les grans avingudes de París. (A més, aquestes grans construccions amagaven convenientment els immobles més degradats de la Barcelona antiga). Va ser també en aquesta època quan va popularitzar-se el nom de via Laietana entre els barcelonins. Durant molt de temps es va conèixer aquesta via com "l'avinguda de la Reforma" o simplement com "la Reforma". Com recorda el periodista José Tarín-Iglesias, els seus pares i els seus avis "Hablaban de ir a la Reforma y de que venían de la Reforma" (La Vanguardia, 15 de març del 1968). Com a anècdota, en la pàgina web de l'Ajuntament s'assenyala que el darrer solar buit va edificar-se l'any 1958.


Les dues altres vies que havien d'entrecreuar la Barcelona vella no van arribar a completar-se mai. La Gran Via B (que connectava el carrer Muntaner amb el port) ha quedat a mig fer amb la construcció del passeig de Drassanes i la rambla del Raval, tot i que és un projecte encara cobejat per l'Ajuntament. De la Gran Via C (de Montjuïc al parc de la Ciutadella) també tenim alguns bocins, com l'avinguda de la Catedral i l'avinguda Francesc Cambó.

En total van ser 85 els carrers de la Barcelona vella que van desaparèixer totalment. Per la seva sensibilitat vers aquell tros de la ciutat sentenciat a mort, algunes actuacions de l'Ajuntament de Sanllehy resulten sorprenents vistes avui en dia. Per exemple, l'Ajuntament va promoure concursos de pintura i fotografia per retratar els carrers que desapareixerien. Els fotògrafs van recórrer els carrers gairebé metre a metre, plasmant per sempre amb les seves càmeres una Barcelona que aviat deixaria d'existir. (Que jo recordi, en cap de les obres faraòniques dels darrers temps s'ha promogut institucionalment una mesura similar). Gràcies a això, ara tenim una documentació de gran valor sobre aquella Barcelona desapareguda. A aquells carrers que probablement no us sonaran de res és als que dedicaré algunes entrades d'aquest blog durant les properes setmanes.

De moment us deixo aquí dos plànols de la Barcelona del segle XIX on es pot veure com era el traçat dels carrers desapareguts (cliqueu-los per ampliar, perquè són molt grans). Són del 1866 i el 1878, respectivament (podeu veure quins carrers van canviar de nom?). Tots dos han estat obtinguts del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.



Us deixo també uns links interessants:
La via Laietana en el fòrum d'urbanisme Skyscrapercity
La història de la via Laietana a la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona
Repàs a la història de la via a càrrec d'en Lluís Permanyer


dimarts, 25 d’agost del 2009

Plaça de les Glòries, 1965


Aquesta és una foto (extreta de La Vanguardia del 22 de maig del 1965) que no vaig arribar a incloure en la història de la plaça de les Glòries. Apart del fet luctuós que il·lustra, la foto també permet veure com de negligent havia estat el desenvolupament de la plaça en aquells anys, amb una “anella” elevada a mig construir que es tallava en sec (per una fotografia aèria de la plaça, cliqueu aquí). La fotografia és obra del (mític) fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas.

diumenge, 23 d’agost del 2009

Carrer del Forn de la Fonda


Aquí teniu una foto comparativa del carrer del Forn de la Fonda, a Ciutat Vella. La foto antiga està datada l'any 1945 i s'hi por veure com era el carrer fins fa poc: un carreró sense sortida fosc i humit, perfecte per ambientar-hi una pel·lícula de misteri. Des de molt antic, a l'edifici que tancava el carrer va haver-hi una fonda (d'aquí el nom del carrer, que sembla que originalment es deia simplement “de la Fonda”). L'any 2005, l'Ajuntament va aprovar un pla d'enderrocs per obrir la part posterior del carrer, connectant-lo així al carrer Fonollar i la plaça de Sant Cugat. En la foto actual pot apreciar-se la diferència. Si us hi fixeu, veureu que de l'antic edifici de la fonda només roman una biga que travessa encara l'amplada del carrer (la podeu veure al fons del carrer, una mica per sobre de la noia que va caminant). De tota manera, i malgrat la millora que deu haver-ne suposat l'obertura, l'estat de degradació dels edificis fa pensar que probablement no s'hi ha fet cap mena de reforma important des de fa molts i molts anys. Em sembla que l'escrostonament de la paret de la dreta és el mateix que ja hi havia sis dècades enrere (potser una mica empitjorat i tot).

(Font de la foto antiga: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Cliqueu-hi per ampliar-la.


divendres, 7 d’agost del 2009

Panoràmica (I)


Vista aèria de Barcelona cap el 1880. Les muralles ja eren un record i Barcelona tot just començava a expandir-se cap a Collserola (afermant-se en la famosa política urbanística "d'esquenes al mar"). En primer pla es pot apreciar com la Barceloneta quedava en bona part aïllada de la ciutat vella per les vies fèrries (dels trens de l'estació de França i dels mercaderies que anaven als dipòsits del port). També s'hi pot veure la plaça de toros de la Barceloneta (anomenada "El Torín"). Era la més antiga de la ciutat i va ser derruïda el 1944 (després de vint anys d'inactivitat). El parc de la Ciutadella gairebé s'acabava d'estrenar: el terreny de l'antiga fortalesa va ser donat a la ciutat el 1869 i les obres per transformar-lo en parc públic van començar el 1873 (i conclourien el 1888, any de l'Exposició Universal). Diria que en la imatge es pot veure la cascada d'en Fontserè, que va quedar enllestida el 1881. (Com sempre, cliqueu per ampliar).

(No he pogut trobar informació sobre l'autor de la litografia, que va ser editada per la impremta de C. Verdaguer i Cia.)



dilluns, 3 d’agost del 2009

Cantonada de Balmes amb Pelai


Foto comparativa de la cantonada de Balmes amb Pelai. La foto antiga és del 1930. Com a curiositat, la parada d'autobusos encara és al mateix lloc després de gairebé 80 anys (i s'hi atura el bus turístic, a més a més). M'ha cridat molt l'atenció la botiga “Calçats Minerva” que hi ha en els baixos de l'edifici. No només ja no existeix, sinó que la fesomia de l'edifici està totalment canviada. Va ser enderrocat aquest edifici en algun moment i tornat a construir?


dissabte, 1 d’agost del 2009

El passeig de Sant Joan


Aquí teniu una foto de les obres de perllongament del passeig de Sant Joan cap a la vil·la de Gràcia (llavors ja annexionada a Barcelona). En concret, la foto ens mostra els treballs d'enderrocament de les cases situades en el carrer de Sant Isidre l'estiu del 1907. Aquest carrer va desaparèixer completament (suposo que com molts d'altres) i el passeig quedaria finalment allargassat des de l'Eixample fins la Travessera. Per encertar-la amb la foto comparativa m'he fixat en l'edifici amb dues tribunes que apareix en l'horitzó, una mica cap a l'esquerra. Diria que és l'edifici que encara s'aixeca en la cantonada del passeig amb el carrer Provença (tot i que en la foto actual queda tapat pels arbres).